You are currently browsing the tag archive for the ‘Virginia Domínguez’ tag.
Aquest dimecres es va presentar a la Fundació Bosch i Cardellach el llibre “Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut“. Es tracta d’una iniciativa del grup format pels “Amics del Toni”.
Molts pensàvem que es tractava d’un conjunt de persones (potser antics col·laboradors/es o altres que l’havien tractat al decurs de la seva vida) que havien decidit fer un treball enaltint la seva figura i obra. Semblava el més probable ja que és el que s’acostuma a fer quan es retrata un personatge que ha deixat una empremta tant important com la del Toni a la ciutat.
Manolo Bustos s’ha obert una “oficina del candidat”. Aquí a pretensiosos no ens guanya ningú.
Ho va fer l’any 1999 i ara ha volgut tornar a tenir-ne una ja que va sobrat de diners. Curiosa la cosa. Mig país patint tot tipus de problemes i drames però n’hi ha que amb els diners dels impostos de tots van grassos. Clar que ja sabem que el Partit socialista de Sabadell sempre ha fet una exhibició impúdica del seu potencial econòmic sense complexes.
Ara, tot i que els partits tenen limitada per llei la despesa en campanyes electorals, el PSC de Sabadell ha trobat la manera de seguir fent de les seves a través de la fórmula que ja coneixem: són tercers els que es fan càrrec de les factures. Algun d’aquests tercers, prèviament, ha cobrat importants quantitats de diner públic de l’Ajuntament, com és el cas de Quim Carné que poques setmanes abans de fer-se càrrec de gestions pel candidat Bustos percebia més de 6.000€ de l’Ajuntament, com va fer públic l’Entesa.
Els incidents protagonitzats per la regidoraidiputada Montserrat Capdevila dissabte ens han de fer pensar molt a tots sobre quin tipus de govern tenim. Però, encara més, sobre quin hem de voler pel futur de la ciutat.
Ens hem de plantejar si una persona que afegeix a la seva responsabilitat de regidora a Sabadell la condició de membre del Parlament de Catalunya, pot actuar d’aquesta forma. Si el president del seu grup parlamentari, Joaquím Nadal, això ho troba oportú i ho avala.
Si hem de considerar normal que alguns membres del govern local disposin de 4 policies del cos de la Guàrdia Urbana com a acompanyants personals. Que tots plegats se’n vagin a l’assemblea d’una associació de veïns i provin d’accedir-hi per la força quan ja se’ls havia notificat que la reunió era limitada als seus membres. D’això a entrar-nos dins de casa quan vulguin va un pas.
Resulta difícil centrar-se en les grans o petites roïndats de la política quan tots els mitjans escopien ahir imatges increïbles del que la naturalesa ha provocat a l’altre punta del món.
De sobte les escenes més dramàtiques del cinema d’acció es convertien en realitat a la televisió. Les cadenes informatives de tot el món ahir semblaven dirigides per Steven Spielberg i tots, en qualsevol punt del planeta, rebíem un avís de com en som de petits i fràgils.
Per aquí més a prop, les coses ahir eren diferents. Cada partit, coalició o federació anava preparant ja les seves estratègies per a la campanya i es comença a moure fitxa.
Un alcalde tan religioso como el nuestro se envuelve siempre de elementos que tengan algo que ver con lo litúrgico.
Por ejemplo, siempre he tenido la impresión de que si por él fuera, entraría en el Salón de Plenos bajo palio. Que pondría a Manau abriendo paso con un cestito del que iría sacando pétalos de rosa que dejaría caer suavemente al suelo, para que los pies del gran líder no tocaran directamente las frías losas del pavimento sino que se apoyaran con la gracilidad que le caracteriza encima de ellos. Sus delicados y costosos zapatos de marca, signo de estos tiempos en los que hasta el Papa se deja tentar por la moda, acabarían impregnados de un aroma muy apropiado para alguien que conoce las ventajas de la púrpura.
Manolo tiene en los plenos incluso su altar figurado con monaguillo y monaguilla, por aquello del aperturismo. Y tiene delante un coro de querubines graznadores y los malvados ángeles caídos, que le hacen la puñeta. Pero él lo admitirá con una sonrisa… pobrecillos, es su misión celestial.
Dimecres passat tornava en AVE de Madrid. Havia previst venir molt d’hora ja que havia de ser a Sabadell aviat aquell matí i per això, tan bon punt vaig pujar al tren, em vaig mirar de quedar clapada. Però tot d’una sento una veu que està demanant que, entre totes les possibilitats de premsa que ens ofereixen, ella vol que li donguin un exemplar de “La Razón”. No puc evitar mirar de reüll a veure qui és la fantàstica aquesta que té unes preferències informatives matinals tan indigestes i resulta que la meva companya de viatge és l’Alicia Sánchez-Camacho.
Em passa pel cap aprofitar per a tenir una xerradeta amb ella sobre la situació “popular” a Sabadell. El viatge és prou llarg per mantenir un canvi d’impressions sobre Sorianos, Patricias i altres singularitats locals del seu partit però reconec que em fa una mandra enorme i m’estiro a la meva butaca.
Com m’he desvetllat aprofito per llegir alguns “post” que porto endarrerits d’aquest bloc i paro molta atenció a l’article signat pel Joan Carles Doval fa uns dies.
Algunes vegades despenges el telèfon pensant que t’informaran d’una cosa i acabes trobant-ne un altra. És el cas d’ahir diumenge.
Al matí vaig trucar un vell amic que viu a Madrid. Disculpeu-me que no pugui ser més precisa però no tinc ganes de posar-lo en problemes. Només volia saber si ell, que coneix molt bé el que es mou al Ministeri de Foment, podia dir-me per què el ministre José Blanco va decidir no venir al sopar dels socialistes del Vallès de dissabte.
El meu amic em contesta, ras i curt, que José Blanco no va tenir mai a la seva agenda aquest viatge. Que d’això n’està completament segur.
Jo l’insisteixo dient que havia d’anar a Sabadell, que així s’havia dit a tots els militants de la comarca a la convocatòria que van rebre fins i tot per carta.
I és aleshores que es queda pensatiu i em diu: Disculpa, on has dit que havia d’anar, a Sabadell? No. Segur que a Sabadell no tenia previst ser-hi.
A partir d’aquí fa memòria i m’explica les seves vivències (les de Blanco) de l’any passat quan, de camí al sopar dels socialistes de l’Hospitalet, va fer una parada tècnica a la nostra ciutat atenent les mil súpliques de Bustos per que vingués encara que fos 5 minuts. Aquest bloc ja en va parlar l’any passat a un post titulat “José Blanco no vol sopar amb Bustos”.
El que nosaltres no vam saber llavors és tot el que havia succeït, a més, minuts abans de que comencés l’acte.
Ayer se celebró el día internacional de lucha contra la violencia de género. Una ocasión al año para que a través de todos los medios de comunicación y mediante actos organizados por entidades e instituciones recordemos a todas las mujeres asesinadas y contribuyamos entre todos a concienciar una sociedad que está más dormida de lo que parece en esta materia.
El acto central de ayer en Sabadell estaba convocado a las 7 y media de la tarde en la Plaça Doctor Robert. Allí nos dimos cita centenares de personas para recordar a las que fallecieron a causa de esa lacra, encender velas en su memoria y asistir al anunciado acto de poesía teatralizada a cargo de la actriz argentina Laura Andrada.
Tots els grups municipals s’han queixat de l’excés que ha protagonitzat Bustos amb el tema del premi aquest de la transparència. I tenen tota la raó.
La festa ha estat tan gran, els gestos tan desproporcionats, que sembla com si ells fossin els primers sorpresos de que algú els hagi donat un premi per una cosa com aquesta.
L’oposició també s’ho mira descol·locada però per com ha resultat d’exagerat tot això dels bustistes. I encara no han quantificat el cost en diners que haurem pagat tots els sabadellencs! Saben a quant ascendeixen els passatges, dietes, anuncis, despeses de protocol a Madrid, hores de treball de funcionaris i altres conceptes que s’hi ha abocat? No, ni ho saben ni ho sabran mai.
Podria ser una pregunta a fer a un ajuntament tan transparent. Una cosa així com. Senyor Bustos, què ens ha costat a la ciutadania la promoció de tot aquest tema de la transparència per al seu profit personal i glorificació en temps electoral?
Primer asunto: señores y señoras concejales, por favor, los micrófonos que tienen delante de su asiento en el Pleno sirven para hablar. No sé qué manía les ha cogido de resoplar en él siempre antes de comenzar su discurso. Yo no veo que la gente haga lo mismo cuando se encuentra por la calle; soltar un resoplido antes de comenzar a hablar. Pues eso.
Segundo: A los Plenos no hay que ir a ver volar una mosca, por gorda que sea, ni a leer libros como hizo el portavoz socialista. Es una falta de respeto enorme. Su tiempo está muy bien pagado, recuerden eso.
Pero no es lo más sorprendente, de lejos, de lo que verás si asistes al Pleno. No, ni mucho menos.
Concha Manzano hablando de globalización, estrategias comerciales y macroeconomía es superior a lo que mi capacidad de aguante puede admitir. Es como una gran broma, como aquellos chistes de las películas de Almodóvar, cuando metía a su anciana madre en un gag como presentadora de un programa de libros o de un telediario que informa de la detención de unos terroristas chiítas.
Comentaris recents