You are currently browsing the tag archive for the ‘pp’ tag.
La legislatura ha començat i ja tenim sobre la taula les primeres proves que ens permeten intuir per on aniran les coses a Sabadell. Ningú es sorprendrà si diem que no hi ha massa motius per a la satisfacció dels qui esperen un canvi. Per no dir cap.
Podem concloure ja que mentre tothom mirava cap a un altre costat, pendents del soroll i les fantasies d’una llunàtica il·luminada, els moviments que realment afectarien la governabilitat de la ciutat anaven succeint discreta i gairebé secretament. Curiosament lluny dels titulars de premsa i de tota mena de soroll mediàtic.
Resulta difícil centrar-se en les grans o petites roïndats de la política quan tots els mitjans escopien ahir imatges increïbles del que la naturalesa ha provocat a l’altre punta del món.
De sobte les escenes més dramàtiques del cinema d’acció es convertien en realitat a la televisió. Les cadenes informatives de tot el món ahir semblaven dirigides per Steven Spielberg i tots, en qualsevol punt del planeta, rebíem un avís de com en som de petits i fràgils.
Per aquí més a prop, les coses ahir eren diferents. Cada partit, coalició o federació anava preparant ja les seves estratègies per a la campanya i es comença a moure fitxa.
Ahir vam veure Manolo Bustos inaugurant una biblioteca. Alguns poden pensar que és un oxímoron posar les paraules Bustos i llibres a la mateixa frase, però a Sabadell tot és possible. Clar que també és cert que tot succeeix per alguna raó, això sí.
Ahir, per exemple, vam publicar en aquesta pàgina una fotografia de la inauguració d’una biblioteca. La foto real comença per l’esquerra amb el President de la Diputació, Fogué i acaba per la dreta amb un somrient Jordi Soriano, (PP) soci de govern dels socialistes i gran amic de Manolo. Els agrada molt esmorzar pernil de gla tots juntets sempre que poden. Però sembla ser que no tothom ho veu igual això de que s’hagi de fer saber la proximitat. Prou n’hi ha amb la capçalera d’aquesta web.
Ho diem perquè just a sota veiem com va utilitzar aquesta fotografia la web de Ràdio Sabadell. El que van fer va ser tallar a Soriano i deixar-lo fora de la fotografia. Li van reservar el moment “vip” només per a l’alcalde.
Asistimos con interés pero sin sorpresa a los movimientos que están sucediendo en la política local estos últimos días. Imposible desligarlos del auténtico pánico que siente el PSC de Manuel Bustos ante las próximas elecciones municipales que cada día se van acercando un poco más. Hoy, a 87 días de la cita con las urnas, Bustos se dedica en cuerpo y alma a la campaña; pero no sólo a la suya. Manolo está tan preocupado por sus resultados como por los de los demás, aquellos que le tienen que facilitar las alianzas de gobierno el día después.
Si hace unos días contaba este blog las facilidades que presuntamente encontraría Bustos en formaciones como Reagrupament o Solidaritat per la Independència, ambas con personas al frente que reconocen abiertamente su afinidad con Manolo, (y ERC, ¿qué debe pensar de mantener al alcalde en el poder?) hoy hay más cartas jugadas por el candidato socialista que están quedando boca arriba.
Andan cansados y muy hartos los grupos de la oposición con la opacidad del gobierno Bustos. Hay que tener muy cruzados los conceptos de democracia y transparencia para comportarse más como dueño del cortijo que como alcalde. Y esa es la postura del bustismo local.
En los últimos días se han multiplicado las quejas de todos ellos ante la obstrucción permanente a que tienen que hacer frente cada vez que pretenden acceder a alguna información. Manolo ha confundido una vez más la transparencia con la invisibilidad.
El PSC de Sabadell va celebrar el seu sopar de Nadal aquest any sota un lema: “Treballem pel futur de Sabadell”.
Així va titular també Manuel Bustos l’entrada del seu bloc recollint el que considerava que eren els punts forts de la seva gestió. Aquell sopar representava el tret de sortida de la campanya socialista que ja està rodant i que ho fa sobre diversos eixos.
Ara, amb aquest mateix títol “Sabadell pel futur” ens presenten una pseudo plataforma que diu ser “un fòrum de reflexió i propostes”.
No ens agraden ni les preses de pèl ni els enganys. I això és un gran engany.
Dimecres passat tornava en AVE de Madrid. Havia previst venir molt d’hora ja que havia de ser a Sabadell aviat aquell matí i per això, tan bon punt vaig pujar al tren, em vaig mirar de quedar clapada. Però tot d’una sento una veu que està demanant que, entre totes les possibilitats de premsa que ens ofereixen, ella vol que li donguin un exemplar de “La Razón”. No puc evitar mirar de reüll a veure qui és la fantàstica aquesta que té unes preferències informatives matinals tan indigestes i resulta que la meva companya de viatge és l’Alicia Sánchez-Camacho.
Em passa pel cap aprofitar per a tenir una xerradeta amb ella sobre la situació “popular” a Sabadell. El viatge és prou llarg per mantenir un canvi d’impressions sobre Sorianos, Patricias i altres singularitats locals del seu partit però reconec que em fa una mandra enorme i m’estiro a la meva butaca.
Com m’he desvetllat aprofito per llegir alguns “post” que porto endarrerits d’aquest bloc i paro molta atenció a l’article signat pel Joan Carles Doval fa uns dies.
Los portavoces de los distintos grupos municipales se encontraron ayer en un debate televisado por un canal local. Sí, exactamente; ese que tiene a Bustos hasta en la carta de ajuste y cuyos informativos cuentan a los ciudadanos la suerte que han tenido de vivir en esta idílica ciudad.
Es curioso ese planteamiento que el alcalde de Sabadell y su parroquia bendicen: en la radio pública no se retransmiten los Plenos, que son la esencia pura del debate político, pero sí que se van a casa del vecino a hacerlos. Incongruencias de esta pandilla que no merece la pena ni intentar entender. Por no cabrearte más, quiero decir.
Quien se supone que lleva la voz del grupo socialista, el señor Sánchez, justificó la celebración de ese debate con un nosequé del reglamento de medios. Cuesta pillárselo, pero cuando se lo pillas te das cuenta de que estos políticos nuestros a veces tienen su punto. ¿De qué narices de reglamento habla si nos estamos refiriendo a un medio privado y lo que se llevó a pleno hablaba de medios “públicos“? Por simpático que sea para el gobierno local, que no tuvo reparo alguno en reconocerlo el también majísimo señor Sánchez: aquí hay medios buenos y medios malos. A los buenos se va y a los malos, ni agua.
És realment digne d’estudi el que alguns mitjans de comunicació consideren important i el que no.
Per exemple, la ràdio pública creia ahir que els sabadellencs frisaven per saber què en pensaven els portaveus municipals sobre la treva d’ETA.
Amb tota cordialitat els he de dir que en general ens importa bastant poc el que qualsevol de tots ells pensi sobre el particular.
Dit amb tot el respecte del món, però resulta poc substancial fer anàlisis d’aquesta situació (com els que alguns van fer) quan cal tenir molta informació de primera mà i moltes dades que només tenen uns quants per sortir a valorar certes coses. En determinats aspectes (i el terrorisme n’és un), val més mantenir un discret silenci.
Seguim amb molt d’interès les seves opinions sobre tots aquells temes que sí afecten directament la seva línia política. Respecte tota la resta, uns més i d’altres menys, són persones informades de l’actualitat nacional a través dels mitjans de comunicació, exactament igual que tota la resta de ciutadans.
En canvi creiem que sí tenia una notable rellevància que un senador sabadellenc, que havia estat membre del consistori i que segueix molt de prop l’actualitat de la ciutat, Jordi Casas, va ser nomenat ahir Delegat de la Generalitat a Madrid.
És difícil d’entendre com Joan Carles Doval va aconseguir aixecar la discogràfica més important que ha tingut el nostre país pel que fa a la música catalana.
Dic que és difícil d’entendre per a mi perquè Doval no m’ha semblat mai un empresari típic. D’entrada ell ha estat un home d’esquerres de tota la vida. Sempre ha dit el que pensava en tot moment i davant de qui calgués sense pensar en les conseqüències de la seva franquesa. I tots sabem que els polítics (bàsicament els dolents i en coneixem uns quants) són especialistes en memòria i rancúnia. No s’ha casat mai amb el poder i ha aixecat la veu totes les vegades que ha calgut davant de les injustícies. Ningú li pot negar el seu compromís amb les seves conviccions, la seva nació i la seva ciutat.
Comentaris recents