You are currently browsing the tag archive for the ‘patricia martinez’ tag.
Resulta difícil centrar-se en les grans o petites roïndats de la política quan tots els mitjans escopien ahir imatges increïbles del que la naturalesa ha provocat a l’altre punta del món.
De sobte les escenes més dramàtiques del cinema d’acció es convertien en realitat a la televisió. Les cadenes informatives de tot el món ahir semblaven dirigides per Steven Spielberg i tots, en qualsevol punt del planeta, rebíem un avís de com en som de petits i fràgils.
Per aquí més a prop, les coses ahir eren diferents. Cada partit, coalició o federació anava preparant ja les seves estratègies per a la campanya i es comença a moure fitxa.
Coincideixo molts matins amb el regidor del Partido Popular i soci al govern local Jordi Soriano. Me’l trobo sempre quan entra a l’edifici de Fira Sabadell, a primera hora del matí, i hem tornat a coincidir molts vespres, cap allà les 7 o les 8. És molt de fira ell, sembla ser; es veu que li agrada molt i no només quan fan allò del Catavins, no. Li agrada sempre, encara que aparentment no hi hagi cap activitat a dins.
Però ara dubto sobre si aviat el seguirem veient massa per aquests llocs, ja que totes les estratègies que han provat Bustos i ell finalment no han servit de res. Els peperos han pres la decisió d’ensenyar-li la porta. De tancar una etapa i evidenciar que ja n’hi ha prou dels episodis demencials que s’han viscut aquests anys.
Asistimos con interés pero sin sorpresa a los movimientos que están sucediendo en la política local estos últimos días. Imposible desligarlos del auténtico pánico que siente el PSC de Manuel Bustos ante las próximas elecciones municipales que cada día se van acercando un poco más. Hoy, a 87 días de la cita con las urnas, Bustos se dedica en cuerpo y alma a la campaña; pero no sólo a la suya. Manolo está tan preocupado por sus resultados como por los de los demás, aquellos que le tienen que facilitar las alianzas de gobierno el día después.
Si hace unos días contaba este blog las facilidades que presuntamente encontraría Bustos en formaciones como Reagrupament o Solidaritat per la Independència, ambas con personas al frente que reconocen abiertamente su afinidad con Manolo, (y ERC, ¿qué debe pensar de mantener al alcalde en el poder?) hoy hay más cartas jugadas por el candidato socialista que están quedando boca arriba.
Ayer se celebró el día internacional de lucha contra la violencia de género. Una ocasión al año para que a través de todos los medios de comunicación y mediante actos organizados por entidades e instituciones recordemos a todas las mujeres asesinadas y contribuyamos entre todos a concienciar una sociedad que está más dormida de lo que parece en esta materia.
El acto central de ayer en Sabadell estaba convocado a las 7 y media de la tarde en la Plaça Doctor Robert. Allí nos dimos cita centenares de personas para recordar a las que fallecieron a causa de esa lacra, encender velas en su memoria y asistir al anunciado acto de poesía teatralizada a cargo de la actriz argentina Laura Andrada.
Mentre el màxim responsable de l’UGT, Josep Sancristòfol, es fa fotos amb Bustos i recolza cadascuna de les seves polítiques, CCOO ha tornat a guanyar a l’Ajuntament als jutjats.
Aquest cop ha estat el Contenciós Administratiu nº16 de Barcelona qui ha dictaminat sobre la reclamació feta pel sindicat sobre els increments que no s’han aplicat als treballadors els anys 2007, 2008 i el 2009.
Es tracta de quantitats que són consolidables pel que (i segons càlculs del propi sindicat) fins l’any 2010 l’Ajuntament de Sabadell ha deixat d’abonar 2 milions d’euros a la plantilla que, sumats al que correspondrà al 2011, a primers d’any Joan Manau haurà de poder trobar per alguna part els dos milions i mig d’euros que es deuen.
La derecha española jamás ha encontrado un territorio político propio en Catalunya.
Su representante natural, el PP, ha sido durante años el refugio de nostálgicos de otros tiempos, aventureros políticos carentes de ideología (y alguno/a de escrúpulos), rebotados de otros partidos y tipos peculiares en particular.
Precisamente por eso resulta un espacio fantástico para trepar. Si eres de principios versátiles, no tienes muchas manías y quieres llegar rápido a ocupar un espacio entre quienes aspiran a palancas y puestos, ni te lo pienses: el PP es tu lugar. Es un partido maravilloso en el que todo es posible. Puedes ser la única candidata/o de toda España que no consigue aportar ni un sólo diputado por la provincia que te presentabas y, a pesar de todo, que te acaben nombrando presidenta del partido en tu comunidad. Genial.
Hace unos dias un lector del blog colgó un comentario afirmando que se estaban exigiendo responsabilidades a la concejal Patricia Martínez sobre el destino de la asignación económica de que dispone el grupo municipal. No aportó ninguna prueba de su afirmación. Se trata, por tanto, de un comentario que alguien lanzaba con una clara intencionalidad: centrar la atención sobre la persona mencionada. La pregunta es ¿a quién beneficia intentar extender un rumor como ese?
La única respuesta que hemos sido capaces de encontrar es que los principales enemigos del PP hace tiempo que están dentro del partido y no fuera.
Sería el colmo que nos dejáramos los cuernos publicando a diario este blog para que los populares resolvieran aquí sus asuntos. Pueden hacerlo, por supuesto, pero ni en la peor de nuestras borracheras se nos hubiese pasado por la cabeza que nos escogerían para sus contiendas internas.
Cada dia tenim noves oportunitats de comprovar com hi ha persones que s’han disfressat de polítics i creuen que la seva professió els exigeix la mentida i el cinisme.
Quan vaig llegir en aquest bloc que Manuel Bustos es va atrevir a assegurar en una entrevista que ell havia col·laborat a redactar l’Estatut amb Pasqual Maragall, em va costar de creure. Alguns cops encara penso que fins i tot d’un personatge com Manuel Bustos és impossible que surtin barbaritats com aquesta.
M’han passat la gravació per a que jo mateix m’ho escoltés. Aquesta és la transcripció literal de les declaracions fetes a Catalunya Ràdio de Manolo sobre l’Estatut que he sentit:
“Nosaltres hem format part de la construcció d’aquest Estatut. Jo sóc un… i a vegades m’emociona parlar d’això perquè construïa al costat del president Maragall el que era la nova llei marc en el que per primera vegada parlava de nosaltres perquè l’anterior Estatut no parlava dels Ajuntaments, feia referència dos vegades com que existíem però no teníem cap protagonisme en l’Estatut. Vam tindre del President Maragall l’oportuni… ens va oferir amb el conseller Saura la possibilitat de participar-hi i de veritat que són d’aquelles coses que t’emportaràs al llarg del teu bagatge polític haver fet possible doncs que els ajuntaments estiguessin reconeguts com a administració com part de la governació del país en l’Estatut per tant és molt nostru (sic) per tant per això el reivindiquem i estem al costat del President Montilla i al costat del Parlament de Catalunya en la seva resolució…”
Cuando dentro de unos años pongamos el retrovisor y nos acordemos de esta etapa será difícil que podamos hacer un balance positivo de lo que habrán supuesto los años del bustismo. Y eso que los recuerdos tienden a mejorar siempre las cosas.
Los que hoy pasan por amigos complacientes del gobierno serán los primeros en cantar sus mezquindades. Los lacayos más abyectos y serviles se convierten después en fieros críticos del último que gobernó o en dóciles mascotas del siguiente gobernante. Siempre ha sucedido y seguro que seguirá ocurriendo igual. Cuando el único hilo que une es el del interés inmediato, que siga llegando el dinero fácilmente ganado y sobradamente inmerecido, las chaquetas se cambian con facilidad.
Recordaremos que con él llegaron los coches oficiales, las tarjetas de crédito, las fotografías de cada acto e inauguración, la obsesión por estar en todos los sitios pero sin hacer nada más que acto de presencia. Con este gobierno conocimos el control hasta la histeria de las acciones de los demás, la separación entre “los nuestros”, “los enemigos” y “los que no cuentan” sin más divisiones. Y los amigos más que dudosos a los que se abrazó tanto.
No conec personalment a l’advocat sabadellenc Antonio Vega que acaba de convertir-se en el nou president del PP. Malgrat tot he pres una decisió: independentment de quina sigui la seva especialitat no posaré mai cap defensa que necessiti en les seves mans. I no té res a veure amb la seva ideologia molt conservadora. Ho dic perquè encara estic clavat a la cadira després d’haver sentit una entrevista que li van fer ahir a la ràdio local, moment al que pertany la imatge adjunta agafada mentre anava responent preguntes.
S’ha de reconèixer que l’home no ha tingut problemes a posar-se en tots i cadascun dels bassals que li posaven pel davant però que tampoc ha evitat dir-les de l’alçada d’un campanar.
Va començar assegurant que no aspira a convertir-se en cap càrrec electe per Sabadell. Això primer ho vaig entendre com una proporcionada i prudent consideració de qui acaba d’entrar en política i creu que és necessari madurar una mica abans d’assumir una responsabilitat com aquesta.
Però no, no, que va, sóc jo que tinc una ingenuïtat sense límits. Que diu l’home que per menys de ser el nou Conseller de Justícia, que no li val la pena. I el més greu és que ho deia seriosament. Clar, imagino que haurà pensat que després de Montilla ja tot s’hi val…
Doncs totes les va deixar anar d’aquest nivell.
Comentaris recents