You are currently browsing the tag archive for the ‘Paco Fernández’ tag.
Sabadell és una ciutat a la que succeeixen moltes coses i hi ha moltes formes d’explicar-les. Una d’elles (la nostra) és fer-ho a través d’aquest bloc. Però no tots els blocs són iguals, clar. Ni molts perfils que han aparegut a la xarxa Twitter recolzant Bustos o alguns dels comentaris que apareixen “espontanis” al seu perfil de Facebook.
N’hi ha que escolleixen el camí d’escriure bajanades sense solta ni volta tot esperant que la gent se les creurà. Aquest és un estil que n’hi ha que el practiquen de forma insistent. Dic això o allò en un llenguatge pueril i com sóc així de xulo (i xula) la gent ja s’ho creurà i fora.
Un altra de molt diferent és aportar proves de les coses que expliques. Trobar el vídeo allà on sigui i demostrar què fa Manolo quan es troba entre alcaldes i creu que no el sent ningú. Recordar-li algunes de les moltes mentides que ha anunciat als mitjans tots aquests anys i que, de tant en tant, encara té la barra de seguir repetint. Demostrar cada afirmació amb el document corresponent sempre que sigui possible.
Això és un altre estil i costa molt més de fer. Per això n’hi ha que no el practiquen. També en això hi ha una diferència notable entre “ells” (el bustisme en el seu conjunt) i els que volem un canvi. També en el rigor.
El pintor francés Eugène Delacroix dijo que la música está por encima del pensamiento. Solo desde esa excusa se podría entender y hasta justificar algún error del mal pianista, peor músico y nefasto político que es Joan Manau.
El tiempo, que coloca cada cosa en su lugar, juzgará la parte que acabe conociéndose de su gestión. Y algunas de las cosas podrán explicarse por su pasado artístico. Quizá concluyamos que el problema de un músico metido a gestor es que trabaja como interpretaría una obra musical; poniendo su voluntad por delante de lo que la razón exigiría.
Los errores de Manau dan para montones de ejemplos. Cumple a la perfección con el estereotipo de pianista huraño, malcarado y solitario que quiere, eso sí, que todos satisfagan sus deseos.
Danielle Seguin: “Tendremos en consideración todas las ofertas que recibamos”
Finalment, tal i com s’esperava, la promesa de l’alcalde sobre l’arribada d’aquest centre comercial ha estat plena de mentides i d’inexactituts. No seran 500 treballadors els que contractarà IKEA sinó 400. Un 20% menys. I no seran de Sabadell. Tal i com ahir ja vam dir en aquest bloc, aquest centre comercial contractarà persones amb independència de quina població siguin procedents.
Ho va dir la directora d’Ikea a Espanya ahir i ho recull, entre d’altres, la periodista Cristina Farrés, germana de la Tinent d’Alcalde Marta Farrés, en un mitjà digital.
Segons escriu ella, la responsable de la cadena de mobles va dir clarament “Tendremos en consideración todas las ofertas que recibamos”.
En vista de tot aquest espectacle lamentable, cal que algú parli amb l’alcalde Bustos a veure si obté alguna resposta.
Només cal que li demani quatre cosetes de res. Com alguna d’aquestes, per exemple:
És veritat, doncs, que IKEA no ha volgut signar cap contracte que digués, com vostè havia promès, que el 95% dels treballadors serien persones de Sabadell?
És cert el que diu la pròpia web municipal, que IKEA només “procurarà (¿¿??) cobrir els llocs de treball requerits de manera prioritària i majoritària amb treballadors de Sabadell” i que, a més, encara inclou la fórmula “sempre que reuneixin els requisits necessaris per cobrir el perfil del lloc de treball”?
On ha quedat la seva promesa, alcalde, (que ja vam dir nosaltres que era il·legal en els terminis en que vostè la plantejava) del 500 treballadors sabadellencs? Per què ha mentit una vegada més al conjunt dels ciutadans? Per què no hi diu al conveni el que vostè porta prometent des de fa dos anys per tots els mitjans i ahir mateix va tornar a repetir?
Però és que encara la cosa és pitjor: per què dels 500 treballadors que vostè va prometre se’n han perdut el 20% pel camí? Per què ara diu que no són 500 sinó 400? Com és que ara diu que els altres 100 són treballs “indirectes”? Quin conveni ha signat per aquests “indirectes treballadors” als que també s’havia compromès?
Recorda que el passat 10 de gener vam publicar un post titulat “Les mentides desmuntables de l’Alcalde de Sabadell sobre IKEA“? Doncs ja vam advertir-lo de tot això que ara queda al descobert, senyor Bustos.
Com s’atreveix a jugar amb la necessitat de feina de les persones? Per què va dir a la ràdio local fa uns dies que feia “una crida a la calma” i que la gent no anés al Vapor Llonch a inscriure’s encara com si això fos una cosa que vostè controlés? I manté això del Vapor Llonch, ara que ja sabem oficialment que IKEA contractarà a qualsevol persona vingui d’on vingui? Al damunt haurem de pagar la formació els sabadellencs amb els nostres impostos? Però quina mena de negocis fa vostè?
Miri, alcalde Manuel Bustos, això de la credibilitat és una cosa que algú s’ha de guanyar. Cada vegada que seguim les seves declaracions no trobem més que mentides i fantasies inventades. Totes amb una única intenció: enganyar els votants a les municipals. Fer-ho amb una cosa tant sensible com és la necessitat de feina.
Vostè diu mentides. I els que menteixen són uns mentiders. I els càrrecs electes que menteixen amb intencions partidistes jugant amb la necessitat de les persones que veuen amb desesperació una possibilitat en les seves paraules són, a més, uns miserables polítics.
És molt greu això que tornat a fer vostè. No representa una sorpresa per nosaltres, que ja ho vam dir. Però sí per a la gent de bona fe als que haurà pogut enganyar.
I miri que ja tenim poca capacitat de sorpresa.
Ahir va ser un dels seus, en concret Roberto Abril, membre de l’executiva del PSC de la que n’és el seu secretari de comunicació, qui es despenjava en un mitjà de comunicació dient barbaritats. Recordem que Abril va ser un dels protagonistes, amb la senyora Capdevila, dels lamentables incidents d’aquest cap de setmana a la Creu de Barberà. I no cal dir que aquest senyor, a qui ens presenten com si fos un militant de base del PSC, en realitat està treballant el dia a dia de l’estratègia electoral d’aquesta llarga campanya que fa Bustos. Doncs ahir va parlar molt clar. Les associacions de veïns de Sabadell són decadents, diu.
Això ens genera més preguntes, senyor Bustos.
Coincideix l’alcalde amb el senyor Roberto Abril, membre de l’executiva del PSC de Sabadell en això de què les Associacions de Veïns són “decadents”?
Quin criteri té sobre la resta d’entitats de la ciutat? Les troba igual de “decadents”?
És que era “decadent” també la revista “Quadern” i per això han hagut de plegar director i caps de secció després de la seva entrevista feta (preguntes i respostes) per la senyora Barderi i després imposada a tots ells?
En què s’ha basat el senyor Abril per a fer aquesta afirmació? Té un coneixement prou profund de la realitat sabadellenca una persona que només fa poc més de vuit anys que viu a la nostra ciutat i que fins aleshores havia estat veí de la tan allunyada com pintoresca població de Tordesillas (aquella que defensa amb ungles i dents que es segueixi maltractant fins la mort un toro en la seva repugnant festa) i de Valladolid? Tant ha aprés ja del que som i d’on venim els sabadellencs per parlar de si les nostres entitats són decadents o no?
Quan diu que la presidenta de l’associació de veïns de la Creu de Barberà “me tiene un especial odio, por distintas situaciones vividas en el seno de la asociación hace años“, ¿de quants anys parla? Però si només fa un grapat d’anys que viu a Sabadell i sembla que parli de quan la República! A banda d’això… però no havia dit aquesta gent que el que va fer la senyora Anna López, presidenta de l’associació de veïns era degut a què anava a les llistes d’ICV-EUIA? Aleshores, és que ja no és per això sinó per una enemistat de fa anys? Es pot aclarir aquest senyor Abril?
Sap que poques hores després de l’incident de dissabte, a la convenció municipal del PSC, aquest senyor estava dient “hemos de trabajar y profundizar en todo los (sic) que nos une y analizar los problemas que nos separan“? Com s’analitzen els problemes, amb 4 membres de la Policia Municipal?
I sobre els fets que ha protagonitzat aquest senyor amb la diputada Capdevila contra l’associació de veïns de la Creu de Barberà:
Per què Montserrat Capdevila diu ara coses al seu bloc que no havia dit abans a la roda de premsa? Per què va comparèixer davant dels mitjans si no havia d’aportar res? I per què, només després de que els partits de l’oposició s’han manifestat i del rebombori mediàtic, ha emès un comunicat amb una nova versió dels fets que ningú havia sentit fins aleshores?
Per què no va contradir el que els seus companys a la taula (Roberto Abril i Paco Fernández) van afirmar davant dels mitjans, i després la seva versió al bloc no concorda amb la d’ells?
Per què la seva versió ara, doncs, està adaptada a les reaccions escrites dels partits de l’oposició que van exigir responsabilitats?
Per què ella i Roberto Abril acusen de mentir la periodista de EL PAÍS que va fer una informació impecable, només perquè no els agradava? Per què li diuen que la veritat és al Diario de Sabadell?
I per què després d’acusar una periodista de mentir, quan aquesta va estar present a la roda de premsa i li demana que expliqui a quines mentides es refereix en concret, el senyor Abril torna a callar?
Per què la senyora Montserrat Capdevila, que explica per Twitter fins quan va a la perruqueria a fer-se les metxes, que té temps fins i tot de parlar amb la gent del seu partit que fan altres blocs grotescos per mal fets tot i que que ella els publicita encara que no tenen mai cap intenció d’aportar proves del que diuen, només d’opinar sense aportar el document, en canvi va callar entre dissabte i dimarts qualsevol referència a aquest assumpte mentre omplia la xarxa de collonades? Per transparència?
I una cosa més que hem sentit i que ens agradaria que ens ho expliqui algú dels presents: és cert que amb tants telèfons amb càmera de fotos que hi havia, el motiu de què no hi hagi cap imatge de l’incident és perquè els agents van obligar uns ciutadans a esborrar les que havien fet?
No pateixi que no esperem respostes. Ja sabem que vostè no les té. Només té invencions i fantasies, igual que la ciutat que ha fabricat dins del seu cap i que existeix només a la seva imaginació.
Pobre alcalde. Pobre i trist home.
Resulta difícil centrar-se en les grans o petites roïndats de la política quan tots els mitjans escopien ahir imatges increïbles del que la naturalesa ha provocat a l’altre punta del món.
De sobte les escenes més dramàtiques del cinema d’acció es convertien en realitat a la televisió. Les cadenes informatives de tot el món ahir semblaven dirigides per Steven Spielberg i tots, en qualsevol punt del planeta, rebíem un avís de com en som de petits i fràgils.
Per aquí més a prop, les coses ahir eren diferents. Cada partit, coalició o federació anava preparant ja les seves estratègies per a la campanya i es comença a moure fitxa.
Fa setmanes que Manuel Bustos ha entrat en campanya. Diguin els calendaris i les lleis el que diguin, a ell això de les normes li és ben bé igual. Està fent allò que més li agrada en el món que és parlar d’ell, promocionar-se, cantar les seves virtuts i pressionar als seus per a que vagin escampant les excel·lències de l’alcalde per terra, mar i aire.
El problema és que, com mai no en té prou, com té una necessitat tan gran de sentir afalacs contínuament, tot li sembla poc i sotmet a tot el seu equip a un gran estrès. Tothom vol fer-ho millor que el del costat i que estigui més content amb ell (o ella) que amb ningú més.
L’espiral de suport, el segrest psicològic arriba a nivells tan alts que és molt probable que hagin substituït la música que escolta al cotxe o al seu despatx per una gravació d’aplaudiments sense fi. Així pot aixecar la seva maneta des de la cadira o quan es desplaça cap aquí o allà saludant la població imaginaria que el rep amb les ovacions que sent a dins del seu cap. D’aquesta manera no perd en públic aquest somriure de dents que té.
Coincideixo molts matins amb el regidor del Partido Popular i soci al govern local Jordi Soriano. Me’l trobo sempre quan entra a l’edifici de Fira Sabadell, a primera hora del matí, i hem tornat a coincidir molts vespres, cap allà les 7 o les 8. És molt de fira ell, sembla ser; es veu que li agrada molt i no només quan fan allò del Catavins, no. Li agrada sempre, encara que aparentment no hi hagi cap activitat a dins.
Però ara dubto sobre si aviat el seguirem veient massa per aquests llocs, ja que totes les estratègies que han provat Bustos i ell finalment no han servit de res. Els peperos han pres la decisió d’ensenyar-li la porta. De tancar una etapa i evidenciar que ja n’hi ha prou dels episodis demencials que s’han viscut aquests anys.
En el post del pasado 5 de julio contamos la proclamación de Carme Garcia como candidata de ICV-EUIA. En el del 23 de octubre explicamos que habíamos asistido también a la del candidato de CiU, Carles Rossinyol. Y lo haremos en el futuro en otros casos (con interés y ganas esperamos los de l’Entesa y ERC) siempre que podamos y seamos bien recibidos. Que nunca hay que ir a molestar.
A medida que se va acercando la fecha de las elecciones sentimos un creciente interés por conocer de qué manera se está preparando cada uno de los partidos para presentarse a las elecciones del próximo 22 de mayo.
Con ese mismo espíritu asistí el jueves al acto convocado por Esquerra Unida i Alternativa para presentar públicamente su proceso denominado “Gent com tú”.
És realment digne d’estudi el que alguns mitjans de comunicació consideren important i el que no.
Per exemple, la ràdio pública creia ahir que els sabadellencs frisaven per saber què en pensaven els portaveus municipals sobre la treva d’ETA.
Amb tota cordialitat els he de dir que en general ens importa bastant poc el que qualsevol de tots ells pensi sobre el particular.
Dit amb tot el respecte del món, però resulta poc substancial fer anàlisis d’aquesta situació (com els que alguns van fer) quan cal tenir molta informació de primera mà i moltes dades que només tenen uns quants per sortir a valorar certes coses. En determinats aspectes (i el terrorisme n’és un), val més mantenir un discret silenci.
Seguim amb molt d’interès les seves opinions sobre tots aquells temes que sí afecten directament la seva línia política. Respecte tota la resta, uns més i d’altres menys, són persones informades de l’actualitat nacional a través dels mitjans de comunicació, exactament igual que tota la resta de ciutadans.
En canvi creiem que sí tenia una notable rellevància que un senador sabadellenc, que havia estat membre del consistori i que segueix molt de prop l’actualitat de la ciutat, Jordi Casas, va ser nomenat ahir Delegat de la Generalitat a Madrid.
Tan demanar-ho i finalment ha estat veritat.
Fa mesos que quatre arreplegats (molt ben pagats amb diner públic, això sí) deien que el que havia de canviar era l’oposició i finalment ho han aconseguit. Catalunya tindrà aviat una nova oposició formada per part del PSC per 27 diputats i diputades i també per la Capdevila. Però es veu que no era exactament aquesta la que volien canviar. Ja ho diuen: vigila amb el que desitges no sigui que ho acabis aconseguint.
La nostra benvolguda Montserrat, ara regidoraidiputadaopositora es felicitava ahir de que les xifres de l’atur hagin estat millors aquest mes passat. Finalment totes les dades ens donen la raó. Quan Montserrat Capdevila va arribar a la responsabilitat actual ens van dir que era per fer un govern local més fort davant la crisi i combatre l’atur. En aquests anys Sabadell, però, ha batut tots els rècords en desocupació.
Ahir, en canvi, la Capde estava contenta. Els seus ullets, tan tristos i plorosos fa pocs dies, van tornar a mirar el futur amb esperança. A la nostra ciutat no només no s’ha incrementat l’atur sinó que fins i tot hi ha 22 persones que han trobat feina aquest mes passat. Felicitats, doncs, als afortunats.
S’ha de ser un demòcrata convençut per a admetre les discrepàncies.
Els governs segurs de la seva gestió no miren mai d’ofegar els discrepants. No estan pendents permanentment d’esclafar-los. Només fan el seu camí i miren d’aprendre dels qui pensen diferent i potser d’aquesta observació poden rectificar alguna cosa que els llepaculs que acostumen a envoltar-los no els ensenyaran mai.
Algú creu que ha existit respecte a la discrepància aquests darrers 11 anys a Sabadell?
Som molts els qui pensem que no. En absolut. I és molt fàcil trobar clars exemples d’això.
Fa uns anys, centenars de ciutadans (entre ells destacades persones del món de la cultura sabadellenca) van signar un manifest denunciant la política “sectària, populista, intolerant, demagògica, desmotivadora i amenaçadora” del govern Bustos. Com sempre ha passat, varem tenir un exemple de la seva política de “acció – reacció”. Només uns dies després de conèixer el primer es va fer públic que “més de 50 entitats i 3.056 persones a títol individual” havien signat un nou manifest “per la convivència i la democràcia”. L’impulsor d’aquesta resposta es va dir que havia estat el militant socialista i president d’un xiringuito anomenat “Nous Temps” (però velles formes) a Sabadell, anomenat Joan Masferrer. Ell va ser qui va dir en l’acte de presentació que “no es tracta de cap contramanifest”. No, no, això mai!. Tothom va tenir clar que no.
Comentaris recents