You are currently browsing the tag archive for the ‘Montilla’ tag.
El PSC viu un dels seus moments interns més convulsos. Després d’anys de control de la poderosa federació del Baix Llobregat ara sembla que pot arribar el moment de la successió.
Els primers en moure’s ens diuen que són els membres del que s’anomena sector “catalanista” del partit, amb l’Ernest Maragall, Montserrat Tura i Antoni Castells al capdavant. Tres noms importants pel cartell electoral però que ara per ara, no tenen dins del partit el recolzament necessari per guanyar un congrés.
Bustos y entorno muy preocupados por la orientación que puede tomar el partido.
Cuando una formación política anuncia cambios resulta interesante ver lo que interpretan por renovación.
A menudo es algo así como pulir esa vieja mesa de madera que tenemos en casa. Se rascan las capas de pintura que se estropearon con el paso del tiempo, se barren todas las virutas y restos que hayan podido caer al suelo y con el recogedor y la escoba se tira todo a la basura.
Ya tenemos mesa a la que dar una nueva capa de barniz. Quedará como nueva.
Pero siempre hay alguien que se empeñará en recordarnos que, en el fondo, lo de dentro sigue ahí exactamente igual. Sólo hemos eliminado las capas exteriores que se habían estropeado y eran las que más se veían. Pero es la misma mesa, ¿eh? Y si le damos el mismo trato que hasta ahora acabará exactamente igual. Quizás hubiera sido mejor haber buscado una nueva hecha con mejores materiales.
Diuen que no hi ha res que cohesioni més que el poder però el PSC està demostrant des de fa un parell de dies que ni aquesta màxima és certa quan es tracta dels socialistes.
Abans d’ahir Ernest Maragall deia que Catalunya està “fatigada” del tripartit. Feia molt temps que no veiem cap conseller català sortint-se del guió. De fet, hauríem de tornar als temps del seu germà Pasqual per a tornar a sentir aquestes declaracions sorprenents. Eren els vells temps del Dragon Khan, una època que Montilla es va esforçar molt en deixar enrera. De fet hi ha molts consellers que, en privat, s’han queixat del control al que estaven sotmesos a l’hora de fer les seves declaracions.
Les paraules d’Ernest van generar una notable polseguera que, potser, s’hauria apaivagat si no fos que ahir el conseller Castells va convocar per sorpresa una roda de premsa a esquenes de la Presidència i del partit. A més, ho feia després d’haver sentit una entrevista a la ràdio (Luis del Olmo) a la que Montilla acabava de treure ferro a tot l’assumpte.
Como cada año, ese niño grande que llegó a Alcalde de Sabadell, ha leído a todo el mundo su carta a los Reyes Magos.
Los invitados al evento le escuchan de una forma u otra en función de si están o no cerca de él. Los de la primera fila ya no ponen atención. Es que creen estar ante una aparición mariana. Se ve que va en el sueldo.
Más atrás la cosa cambia.
Hay un poquito de todo. Incluso al fondo hay quien va mirando si lleva bien limpias las uñas. Toda una variada gama de actitudes.
En mi caso no puedo negar que mientras voy escuchándole tengo una canción de Peret que resuena en mi cabeza.
Habla Manolo pero yo oigo la voz del rey de la rumba.
i enredant per allà
i enredant per aquí
d’aquesta manera
em va pujar a mi
així es guanyava la vida
el meu pare, el mig amic
i el pobre del que li comprava
se’n quedava ben lluit
pero ho feia amb una gràcia
i hi posava tant d’estil
que inclús havia venut trajos
a algun Guardia Civil
Les paraules de José Montilla van sonar contundents.
Dissabte al Palau de Congressos de Catalunya (casualment el mateix edifici que ocuparan a partir d’aquest divendres els membres de la Convención Nacional del Partido Popular) va dir alt i clar “el PSC no és un partit d’amics, sinó de ciutadans lliures que comparteixen uns valors“, i ha instat els alcaldes i regidors presents a la trobada a no regir la seva política “per amistat o llaços familiars“, sinó per “uns valors, uns ideals i un projecte“.
I Manolo s’estava allà mirant el sostre i calculant quants quilos de ciment feien falta per a construir el Palau. I mirant-se les ungles pensant si demanar hora a la manicura. Però escoltant segur que no.
Que diu Montilla que no es regeixin per “amistat o llaços familiars”?. Però sap vostè, President, quí té al davant? Sap quins són els principis ètics del President de la Federació de Municipis? Sap que al voltant de Manuel Bustos podríem trobar una autèntica agencia de col.locació?
Li demanaré a Miquel Iceta, ja que és tan amable de llegir-nos gairebé cada dia, que ho sigui també d’explicar i comprovar, si ho creu pertinent, el que ara li expliquem aquí. I estem a la seva disposició per a aclarir-li qualsevol dubte.
Com la història acostuma a alterar les coses hi ha qui nega que Galileu fos condemnat en realitat per haver dit “Eppur si muove” (i malgrat tot, es mou) sinó per haver fet servit textos religiosos interpretats lliurement per a justificar aquest principi.
La terra es movia i això, mal que pesés als jerarques de l’església, els anys ho han acabat confirmant. Com passarà amb tantes coses que avui condemnen els seus successors, tant intransigents com immobilistes.
De la mateixa manera que sabem que la terra es mou encara que afortunadament no ho notem al caminar, també estem segurs dels moviments de la justícia aquests dies.
L’Operació Pretòria és alguna cosa més que quatre arreplegats que es van unir per a, presumptament, cometre delictes aprofitant-se uns de les seves influències i contactes mentre que els altres ho feien sobre les competències que el poble havia posat a les seves mans. El cas que instrueix Baltasar Garzón significa la fi de la innocència callada, de l’acceptació resignada del poble a les potestats, entre d’altres, de requalificacions que tenen els governs municipals. Avui ja està sobre la taula si els mecanismes de control sobre els ajuntaments són suficients o cal fer alguna cosa més.
Marbella en va resultar el cas paradigmàtic, amb les competències que van haver de ser retirades del Ple municipal i exercides per la Junta de Andalucia però avui ja el debat és obert sobre si cal exercir un seguiment molt més estret sobre aquest assumpte.
La encuesta publicada por EL PERIÓDICO este domingo deja bien claro que no corren buenos tiempos para el PSC. Lo dijimos aquí hace algún tiempo citando sondeos que maneja el propio partido pero ahora lo ha hecho el diario afín a los socialistas.
Según los datos CiU sacaría en este momento hasta 10 puntos de ventaja sobre el partido que lidera la coalición de gobierno en la Generalitat.
Cuando la cita electoral se encuentra a un año vista Artur Mas podría ser el nuevo President incluso sin más apoyos que los que necesitara para sacar alguna votación adelante. Podría estar a 11 diputados de la mayoría absoluta. Ni siquiera sería necesario el apoyo del PP, siempre tan engorroso por estas latitudes, ya que Joan Puigcercós estaría dispuesto a dejarse querer tan solo por los convergentes. Así que una vez más otra encuesta apunta que el gobierno actual ya puede ir buscando cajas de cartón, que las mudanzas de última hora siempre son complicadas.
Si a eso añadimos que en el Ayuntamiento de Barcelona, la segunda gran institución que dominan, las encuestas conocidas tampoco son demasiado tranquilizadoras para los de la calle Nicaragua, pues se avecinan tiempos duros.
Y eso que estas encuestas se han hecho antes de conocerse el escándalo de Santa Coloma de Gramanet que amenaza con tener extensiones en otros lugares. Por ejemplo, en Badalona, y con intención de arrancar de raíz los problemas, ayer ya se estaba pidiendo la dimisión al responsable de una empresa municipal que podría estar envuelto en un turbio asunto de ladrillos. Y recordemos que los electores de izquierdas ante los problemas de corrupción son bastante dados a quedarse en casa cuando llega el momento de votar. ¿Qué pasará hasta ese momento? ¿Se habrá olvidado todo o pasará factura?
Veremos qué sucede por que aún faltan unos meses pero los giros copernicanos en las encuestas electorales no acostumbran a darse con frecuencia.
President Montilla,
La seva afirmació recollida avui per tota la premsa ens fa pensar molt.
És rotunda i no es pot discutir. “No tots som iguals”.
El problema és determinar a quí sí que ens assemblem. I en això les coses ja són més discutibles.
Per exemple.
Vostè no és igual a Pasqual Maragall. No crec que s’ofengui si li dic una obvietat com aquesta, i és que ni té el seu carisma ni el seu crèdit. Ni concita tampoc les mateixes simpatíes que l’imprevisible i carismàtic President. A qui van fer fora del partit a cops de colze els que el manen avui, per cert.
Maragall i la seva gestió impecable dels Jocs de Barcelona 92, per exemple, no són iguals a la dels gestors de la Expo ’92. Va ser, concretament, una operació dirigida pel jutge Garzón sobre blanqueig de capitals relacionada amb operacions urbanístiques de la Expo que va originar el cas BBVA Privanza i d’uns serrells d’aquest cas n’ha sortit ara el de Santa Coloma. A veure si n’hi ha més de serrells i en surten altres de casos, veritat?
Quin gran invent va resultar per a la cuina l’olla a pressió!.
Quantes senyores (sí, abans això era cosa gairebé exclusiva de sacrificades senyores) es passaven hores i hores cuinant fins que tot bullís com calia! Hi ha qui encara avui n’és reticent, que diu que les coses han de tenir el seu temps necessari de cocció, que si no és que no queden igual. Potser sigui veritat però, quin gran invent de totes formes!
I el seu principi no és complicat. Es tracta de posar aigua dins d’una olla que queda segellada. Hi ha qui creu que l’aigua de dins arriba a bullir però no és així com va la cosa. Com tenim aquest esperit pedagògic ho explicarem. El que succeeix en realitat és que puja molt de temperatura. Només això és suficient per a que tot el que hi hagi a dins quedi cuit com volem i de forma ràpida però està clar que el volum d’energia continguda allà pot fer-ho volar tot si no tenim cura i acabem cometent imprudències com obrir la tapa abans d’hora. Però això ho sap tothom.
El que potser no tothom coneix és que avui l’edifici de la Plaça Sant Roc s’ha convertit també en una olla express.
La sensació de pressió que sent el govern ha acabat provocant un estat d’alteració nerviosa que alguns suporten millor que d’altres.
Ahir s’explicava a l’àrea de Serveis Socials que dimecres algú va gosar no ja obrir la tapa, sinó només treure la vàlvula per a que sortís vapor. I en va sortir molt.
Aquest algú és la regidora Marisol Martínez. A la coordinadora d’Esquerra Unida i Alternativa es veu que se li va ocòrrer plantejar a la Comissió de Serveis Socials algunes preguntes que no van caure gens bé.
¡Que este no es mi Alcalde, que me lo han cambiao!
La Charo, mi vecina de toda la vida, anda la mujer disgustada. Hace años que puso una foto de Manolo en el comedor de casa, sobre la tele de tubo (que las nuevas de pantalla plana son una mierda, mucha TDT pero el torero y la flamenca no se sostienen encima y se caen atrás) y ayer lo veía en el balcón y la mujer lo encontró desmejorado. Y ella quiere mucho a Manolo. Cuando su pequeña, la Jenny, acabó los estudios e iba con ese chico del barrio que la tenía todo el día en el parque, ella habló con uno de la asociación de vecinos que tiene mucha mano con el alcalde y a la niña la acabaron colocando en una empresa municipal cogiendo el teléfono. Y ella le puso la foto en casa como agradecimiento. Porque humildes en mi barrio lo somos pero agradecidos, un rato.
Pero incluso desde la distancia la Charo se ha dado cuenta de que Manolo no está bien, que no es el que era. He intentado explicarle lo que le pasa a su Alcalde, y es que no son pocas cosas. Está en éxtasis como Santa Teresa cuando se hacía sus infusiones con las hierbas del convento que acababa levitando, y ahora dicen que lo han visto por los pasillos de la Casa Gran diciendo aquello de “Vivo sin vivir en mí, y tan alta vida espero, que muero porque no muero…”.
Y no es de extrañar. Sólo por citar algunos motivos así, de pasada.
Comentaris recents