You are currently browsing the tag archive for the ‘María Ramoneda’ tag.
Quan veig la foto de la candidatura del PSC de Sabadell entenc allò que diuen que una imatge val més que mil paraules. La que ha distribuït Bustos és veritat que diu molt, però molt, dels seus.
Quan veig un grup d’adults trepitjant la gespa el que tinc ganes de dir és que són uns gamberros, uns incívics. Em va recordar el dia que es va inaugurar el monument a l’Antoni Farrés al Parc Catalunya. Allà als voltants hi havia tot un seguit de plantes que havien estat plantades poc abans i em mirava algunes d’aquestes senyores que volten pel govern pensant que la ciutat és seva, com pujaven i baixaven trepitjant-les sense que semblés que els importava el més mínim. Aquesta mena d’elit garrula que formen aquesta colla es mouen per la ciutat com si fos seva i, tot el que hi ha, de la seva propietat també. Persones incloses, eh.
El Partido Popular ha presentado en un acto su candidatura a las elecciones del 22 de mayo en Sabadell. Y ha logrado algo que parecía imposible: encontrar un alma gemela para Manolo Bustos. Hay que reconocerles ese mérito; es muy difícil hallar por ahí un personaje parecido y ellos han revuelto por todas partes hasta que dieron con el candidato Antonio Vega. La derecha española siempre ha sido muy eficaz para alcanzar sus intereses.
Bustos y Vega son clavados. Clavadísimos. Y sus declaraciones se parecen mucho.
Ninguno de los dos da el perfil de político o de gestor. Ambos parecen sacados directamente de una españolada de los años sesenta de Paco Martínez Soria o José Luis López Vázquez, sin echar en falta a la Gracita Morales correspondiente rondando por ahí.
Els socialistes sabadellencs s’han quedat sense cap opció electoral. El seu referent (PSC) no apareix enlloc en aquesta campanya.
Només cal veure aquesta publicitat que tots els veïns de la ciutat van rebent a les seves bústies. Un cap molt gros d’un senyor (que somriu perquè li fem gràcia, es veu) ens convida a anar als actes que organitza un individu, però no una organització. Les sigles dels socialistes catalans, de les que tant van presumir en altres temps, ara queden amagades, gairebé transparents, en un racó molt petit de la targeta.
Cap altre candidat o candidata a Sabadell amaga les sigles que representa. Bustos sí; ell ja no és del PSC, és del Partit Bustista. Afortunadament pel socialisme català, cal dir.
Primer va ser Bilbao, després Gijón, més tard El puerto de Santa María i ahir tocava Ponferrada.
Els ajuntaments transparents ja han estat a totes les poblacions de la gira i només els queda fer una visita conjunta a Sant Cugat i Sabadell. Diem bé: els ajuntaments i no els alcaldes. Només els dos alcaldes socialistes (Bustos i l’alcaldessa de Gijón) han anat a totes i cadascuna de les trobades. La resta dels ajuntaments han assistit a una o dos, però no han fet la gira sencera com sí s’ha entestar a fer Manolo. De fet, la visita a Ponferrada només la van fer dos alcaldes (a banda de l’amfitrió) que van ser aquests dos. Tota la resta ja ho ha deixat estar. L’alcaldessa de Sant Cugat no va anar a Cádiz i tampoc ahir a Ponferrada, on hi va enviar al responsable d’Innovació i Relacions Institucionals, Jordi Puigneró. Bilbao i El Puerto de Santa Maria també van delegar en dos Tinents d’Alcalde.
Fins on pot arribar la poca vergonya d’un govern? Fins on ens ho hem d’empassar?
Ahir dèiem en aquest bloc que havíem sentit rumors de que darrera la recent sortida de Comissionats no hi havia exactament una intenció d’austeritat, sinó que s’amagava un pla directe de convertir-ne alguns en funcionaris i passar-los a la plantilla. Una cadira i un sou per a tota la vida fent allò que se’n diu popularment “t’arreglaré una plaça”. Tal i com estan les coses en el mercat laboral aconseguir-ne una representa el somni de milers de persones que cada dia s’han de preparar feixucs temaris i competir amb centenars d’altres aspirants.
Els rumors fa molt de temps que els sentíem però els haviem deixat en el terreny dels comentaris, sense donar-hi massa més crèdit.
Avui, però, ha estat un lector d’aquest bloc qui ens diu que ens deixem de dubtes. Que clarament podem afirmar que els moviments hi són.
Un bloc que també forma part de WordPress (seacercaelinvierno.wordpress.com) informava que Lady gaga havia passat per Sabadell fa uns dies.
Com no estic massa posada en aquestes coses de la música moderna jo el nom que havia llegit era Lady gagá i pensava que era una al·lusió a la Maria Ramoneda. Però es veu que no, que s’estaven referint a una excèntrica cantant que agrada molt als joves. L’únic que tenen en comú les dos és que totes dues surten a les pàgines de calendaris aquest 2011. La diferència està entre els seus seguidors. Els uns són molt joves mentre els fans de la mega star local ja fa temps que van caure de l’arbre.
Demano disculpes per l’error però és molt comprensible, més encara si tenim en compte l’afició que tenen ells de posar noms als uns i als altres que no són els reals de les persones. I per ells no dic només el govern sinó també a bona part del seu entorn. Per exemple, algunes vegades pots veure com algun dels “seguidors” del perfil de Bustos al facebook és un personatge que resulta que no té cara i que pràcticament no té cap amic tampoc però en canvi no para de deixar missatges afalagadors pel líder del socialisme sabadellenc. I alguns diuen que, en realitat, al darrera hi ha altres noms que sí que coneixem tots molt bé.
Visc a una ciutat a la que només en un any s’ha doblat el número d’assistències que Cáritas fa setmanalment; més de 500 en l’actualitat.
En aquesta ciutat hi ha un Rebost solidari que ha hagut d’atendre més de 10.000 famílies aquest any, 2.000 d’elles cada mes. Aquest Rebost funciona gràcies a la col·laboració de moltes entitats, establiments i voluntaris en general, mentre el seu Ajuntament hi dedica una atenció més que escassa. Per què? Doncs perquè el govern de la ciutat a la que visc destina milions d’euros a pagar vacances als avis en un programa anomenat Vacances Gent Gran al que es poden acollir les mateixes persones que no estan mancades de necessitats bàsiques un any i un altre més. Per què el seu ajuntament té un àrea de Serveis Socials que surt als papers principalment per la dubtosa gestió que en fa la seva regidora, més semblant a una mena de vedette geriàtrica preocupada per fer-se més i més fotos, que a una veritable gestora conscient del que li cal fer en moments tan difícils com aquest.
Si Bustos ha aconseguit (tot fent el pillo) omplir un qüestionari i ha pogut enganyar els senyors que atorguen el premi aquest de la transparència, ens sembla molt bé. Al cap i a la fi el que més agrada als espanyols és enganyar als guiris. Però ens hauria de dir quin dia pensa començar a tancar els actes de celebració i decideix retornar a la feina d’una vegada.
Manolo transparencias esta fent una exhibició tan desmesurada, tan desproporcionada respecte a la forma en que tots els altres ajuntaments han rebut el mateix premi, que està donant la sensació de que el primer sorprès és ell mateix. Potser que comenci a calmar-se una mica, el xicot.
Un profesor de la universidad solía explicarnos en clase la parábola del Rinoceronte y el Alacrán.
Cuenta que los dos se encontraron al borde de un río cuando escapaban de un incendio y no tenían más opción que cruzarlo de orilla a orilla para ponerse a salvo del fuego.
El alacrán miró suplicante al rinoceronte y le pidió ayuda para pasar al otro lado subido a su lomo. Pero este le dijo que no se fiaba.
-¿Cómo sé que no me morderás si te llevo encima? – le preguntó.
- Sabes que no lo haré. ¿No ves que entonces nos ahogaríamos los dos? –respondió el alacrán.
Así que sin tiempo para pensarlo más uno se encaramó sobre el otro y comenzaron a cruzar a nado. Pero cuando llegaron justo a la mitad del camino, el rinoceronte sintió que el alacrán acababa de morderle y su veneno le paralizó dejando de nadar con un inmenso dolor.
Con sus últimas fuerzas le preguntó el rinoceronte al alacrán: “Pero… ¿por qué lo has hecho?” Y el otro le respondió: “lo siento… es mi naturaleza”.
Els darrers mesos hem parlat amb persones que tenen molts més coneixements legals que nosaltres i que van seguir tot l’afer de la resolució de fiscalia sobre l’assumpte dels pisos tutelats de Sant Oleguer. I totes elles estaven d’acord en una cosa; el PSC va tenir molta sort amb la lectura que del cas en va fer la fiscal. En unes altres mans les coses haurien resultat indubtablement pitjor per a ells i haurien tingut un desenllaç molt diferent en aquesta primera etapa.
Fa molt temps que el grup ICV-EUIA va anunciar en roda de premsa que seguiria la recomanació que es desprenia d’aquesta resolució: posaria l’assumpte en mans del Contenciós Administratiu. I ho van fer. Per tant, no hi ha res d’estrany. Es va anunciar una cosa i s’ha complert.
Però com els socialistes viuen en una realitat paral·lela i ells han seguit el seu propi procés cauen sempre de la figuera i ara es fan els sorpresos. Deuen anar molt malament de memòria o és que es van creure les seves pròpies mentides?
Comentaris recents