¿HASTA DÓNDE LLEGARÁ TODO ESTO?

El post de hoy es tan delicado que resulta uno de los más difíciles de escribir. Me refiero a la lucha entre intentar explicar las cosas y no poner lo que el corazón quisiera decir hoy.

Por otra parte, lo que ayer se destapó en Sabadell no podemos decir que fuese una sorpresa y, desde antes del verano, ya insinuábamos la posibilidad de que algo iba a suceder este mes de septiembre.

Los rumores eran insistentes y en ambientes próximos a Serveis Socials se comentaba abiertamente este asunto. Incluso hubo quien nos lo hizo llegar pero ya le dijimos en nuestra respuesta que, sin una prueba que pudiésemos comprobar, lógicamente no íbamos a publicar nada sobre el asunto.

Finalmente ayer el grupo municipal de ICV-EUIA lo destapó.

Por comenzar por el principio, según parece todo se precipitó cuando un periodista del diario EL PAÍS comenzó a trabajar la noticia y se dirigió el martes a la portavoz Carme García. Esta reconoció tener la información de la que le hablaban y confirmó tener pruebas de la existencia de irregularidades en la adjudicación de los pisos tutelados para ancianos existentes en Sant Oleguer.

Según vieron, en al menos 17 casos los beneficiarios eran propietarios de un domicilio que procedieron a vender tras lograr la concesión de uno de los de alquiler. En al menos 7 ocasiones la venta se produjo tras la ocupación de la vivienda tutelada. Según consta en el registro de la propiedad el acto de venta o donación a los hijos por parte del beneficiado ocurrió en fechas inmediatamente anteriores a la ocupación del nuevo piso (no a la concesión) e incluso en fechas posteriores en varios de los casos. Se suponía que era un requisito fundamental para todo el mundo que los ancianos no tuvieran ningún piso en propiedad y que, por eso, presentaban la solicitud.

-Urgent – “ELLS” i “NOSALTRES”

Quan el debat no es disputa dins del terreny de les ideologies, quan del que s’està parlant és de la gestió i l’honradesa, s’ha d’establir urgentment una línia clara entre “ells” i “nosaltres”.

“Ells” son aquells governants que sempre estan embolicats en trampes, trampetes i trampasses. Els qui creuen que sempre hi ha un forat per a fer les coses “entre ells”. I “nosaltres” som aquells que no ens les donem de ser els més íntegres del món. Però que com deia molt bé un post de fa un parell de dies en aquest bloc, la diferència entre quedar-se el canvi del pa i posar la mà a la caixa és enorme. Per a nosaltres ho és.

Allò que publica avui el diari EL PAÍS i que  s’ampliarà en una roda de premsa aquesta tarda ha de ser aclarit pel bé de tots. Si és cert que s’han comès irregularitats de tal nivell que gairebé el 20% dels pisos socials de Sant Oleguer s’han concedit de forma irregular, cal parar-se a pensar que aquesta paraula “irregular” ja fa massa temps que la sentim.

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/pisos/adjudicados/Sabadell/presenta/irregularidades/elpepiespcat/20090916elpcat_9/Tes

Era irregular l’adjudicació d’obres dels organismes que presideix l’alcalde a empreses de socis del seu oncle que, al mateix temps, seia al Consell d’administració de Vimusa?.

Era irregular la contractació de persones “a dit” que va fer l’Ajuntament repartint contractes alegrement de forma que no corresponía? .

És irregular que l’alcalde canviï una votació del PP quan el vot ja ha estat emès al Ple?

És irregular que s’adjudiquin pisos socials a persones que ja tenien pis propi quan era condició indispensable no tenir-ne, entre moltes altres coses que ens poden semblar “irregulars”?

És “irregular” que aquesta paraula darrerament apareixi tants cops lligada al nostre ajuntament?

10 ANYS DE CINISME

L’Alcade està celebrant els seus 10 anys triomfals i no pensa fer marxa enrera. Fa veure que li són igual les crítiques que li plouen dient com n’és d’inconvenient tota aquesta festa i en aquests moments. Clar que com les crítiques les fa l’oposició que ell ignora i aquest bloc que és una pedra a la sabata, doncs qualsevol canvi semblaría un signe de debilitat i això ell sí que no.

Ja sap que li direm que no toquen celebracions sinó feina i més feina. Que les coses estan difícils i tots els gestors de totes les administracions miren de demostrar que feina, control de la despesa i austeritat han de marcar aquests dies. Que a les ciutats hi ha actualment molta gent que, venint d’una posició relativament cómoda durant anys, avui pateixen problemes seriosos. Que tenen dificultats per a poder complir amb els compromisos de pagament que teníen. I que són aquestes persones, treballadores, les que veuen que s’està fent una gestió més que dubtosa dels seus impostos.

Els exemples formen part d’una llista inacabable.

L’Alcalde que desconeix el que és tenir el més mínim do de l’oportunitat va decidir ahir que encara no havía parlat prou i que ho podía arrodonir tot fent una roda de premsa. Com li agrada ara trobar-se amb els periodistes còmodes que no fan preguntes, que només apunten!. Què bonic és el periodisme practicat d’aquesta manera, eh? I total, per tornar a no dir res sobre el futur. I el pitjor de tot és que l’home també ho ha publicat al seu bloc i ho ha titulat… “10 anys de diàleg i de consens“. Una mostra més de cinisme. Un senyal més de com n’està d’aïllat del món.

LA CAPDEVILA S’AVORREIX

 

“Paraules, paraules, paraules, només dius paraules que no em diuen res”

La cançó em venia al cap ahir al vespre mentre em mirava els regidors al Ple municipal que es celebrava a l’Ajuntament de Sabadell. Allà estava cadascú ocupant les seves posicions. Tots ells representant un bon grapat de vots de persones que creuen en el sistema i que n’esperen molt de la seva feina. I era interessant observar-los, i més enllà del que és el seu missatge fixar-se bé en el que en diuen “comunicació no verbal” és a dir, expressar-nos sense utilitzar el llenguatge i bàsicament amb el nostre gest, forma de vestir, actitut…

Doncs veies un alcalde que quan no està enfadat sembla tenir posada a la cara una mitja rialla que no saps si és una màscara o que tant li fot tot. Probablement una mica de cada. Ell sembla que estigui allà per complir un tràmit, una mica una farsa necessària per llei, però a la fi una comèdia.

EL ALCALDE SE DIVIERTE

No sé si el alcalde es más dado a ir al teatro o a protagonizarlo. Tanto en un caso como en otro, es probable que conozca la obra “Pel davant i pel darrera” del autor inglés Michael Frayn. Es un vodevil en el que asistimos durante la primera parte a los ensayos de una obra y en la segunda a la ejecución de la misma con todos los ingredientes de este género: puertas que se abren y se cierran, situaciones absurdas mezcladas con entradas, salidas, confusiones y una comedia, al fin, en la que se producen los enredos más disparatados que provocan la carcajada del público. Una excelente obra, sí señor. El año pasado pudimos ver en ca l’Estruch la última versión que han representado con éxito entre otros Juanjo Puigcorbé y Montse Guallar.

Pues estoy dudando en informar al autor sobre lo que sucede en el gobierno municipal de Sabadell porque si se entera les demanda por plagio. En los últimos tiempos estamos teniendo de todo. Una apariencia pública que parece sugerir una cosa pero a la que se apagan los focos y sale la prensa las cosas son bien distintas. Buen material para el noble género del vodevil, aunque algunos sean más partidarios de la revista. En este último predominan las plumas, las escaleras para subirlas y bajarlas y las chicas ligeritas de ropa pero cargadas de joyas. Y es un género muy nuestro, por supuesto. Pregúntale a Luis Monge que, como músico que es, lo conocerá perfectamente.

EL JORN DELS MISERABLES

Dino tranquil.lament quan em sona el mòbil. És un dels coordinadors de la web que em demana si he llegit l’entrevista. Quina?, vull saber innocent de mí. “L’Alcalde, que ha parlat al diari “El Punt”” sento que em diuen. Començo a suar i crec que no és només per la calor. Els meus temors es confirmen, volen que llegeixi l’entrevista i digui què en penso.

Com en aquesta vida res no és inocent comprenc immediatament perquè he estat l’escollit. Jo vaig saludar l’arribada del govern de Manuel Bustos l’any 1999. Els meus companys ho saben i m’estàn torturant intel.lectualment per això. Segur.

Llegeixo l’entrevista i, sense fer-ne una reflexió massa intensa (la veritat és que la cosa no dona per molt, tal i com era previsible) en puc extreure algunes conclusions provisionals.

En primer lloc que Manuel Bustos té problemes per a expressar-se. Coneix alguns recursos diàlectics bàsics que fa servir després d’haver-los après al curs CEAC per a regidors espabilats però no té discurs polític, no explica mai el seu projecte de ciutat i no pot acabar una frase sense culpar algú d’alguna cosa.

¡QUE VIVA EL AMOR!

Ciudadanos de Sabadell, sé que hoy vais a dormir más tranquilos cuando leáis lo que os voy a contar. Vuestros líderes municipales son gente feliz.

Bien, no puedo hablar por todos ellos pero sí por algunos de los más importantes. Hoy sé que aman y son amados y ¿hay algo más bonito que eso?. No, no es nada estúpido ni banal. La gente feliz, la que siente que su amor es correspondido, está ilusionada y busca el bien para sus vecinos. Porque ha probado lo bonito que resulta despertar junto a un amor sincero.

Claro que hemos de aceptar que ese sentimiento a veces ejerce un influjo fatal sobre alguien a quien Cupido haya disparado sus flechas y algunas veces puede llevarle a cometer tonterías porque te convierta en un estúpido o un memo. Sobre todo si tienes predisposición para ello.

Pero no, no… volvamos al amor, ese fantástico sentimiento que cuando se apodera de tí te lleva a relativizarlo todo.

Después del post de ayer he contado hasta 13 correos distintos en los que nos habláis del amor y del gobierno municipal. Pillines. Veo que también sois almas sensibles que os podeis llegar a conmover ante una mirada tierna en el momento de colocar una primera piedra, o una mano que se roza con otra cuando firman un contrato de esos que hacen, o esa caída de ojos cuando gestionan el presupuesto municipal. Pero con amor, con mucho amor.

Claro que hay a quien le toca las narices que con tanta dulzura se les pueda ir la mano en el rigor exigible a la gestión municipal. Y en todos y cada uno de esos correos a los que me refiero nos llegan datos que, por coincidentes, nos hacen levantar sospechas. Y comprensivos ante el amor lo podemos ser. Pero nuestra comprensión termina justo en el límite donde comienza la tomadura de pelo.

LA CORTE DE FARAÓN

No, no està mal escrit. Es deia “La corte de Faraón” aquella vella sarsuela del segle passat. I ja sé que el títol pot confondre i creure que vaig a referir-me a Jose, la princesa Lota, l’impotent del Putifar i la resta de personatges d’aquesta obra. Però no, la cosa no va per aquí.

En realitat la inspiració del títol és responsabilitat d’una companya de feina que avui estava taral.lejant aquella vella lletra de “ay va, ay va, ay vamonos pronto a Judea…” quan m’ha fet pensar com tots els regnats grans o petits, tenen la seva cort. Uns cops aquesta estava composada per marquesos i ducs i d’altres, una autèntica cort però en el sentit que té en català aquesta paraula i la seva relació amb els porcs.

Les corts les han tingut els faraons, els emperadors i els reis. Marquesos, duqueses i demés feien les tasques d’intrigar a palau tot fent veure que servien als monarques. Tant era així aquest assumpte que Joan Carles i Sofia molt escaldats de les coses de Palau, quan es va reinstaurar aquest sistema a Espanya van decidir no anar a viure al Palacio Real sinó quedar-se a la seva “modesta” finca de la Zarzuela  on no els calía cap mena de Cort. Això va indignar tot un seguit d’anacrònics personatges que ja estaven preparats per a viure-hi. Diuen els que hi entenen que això no els ho han perdonat mai als Reis. I ells preocupats!

TUS GASES Y TUS LADRILLOS

Parece un título de una película de Mariano Ozores pero, en realidad, es una descripción de nuestra ciudad.

Si los de Google andan haciendo alguna instantánea por ahí estos días, seguro que cazan a nuestra autoritaria autoridad con el traje de visitar obras paseando por la calle. Seguro que les encuentran, además, con el chaleco amarillo o naranja fosforito mirando con atención una pared o un grifo. El otro día inauguraban las piscinas del Olímpia y se pasearon arriba y abajo inspeccionando el recinto junto a la prensa con cara de “¡anda, mira, una charca! ¡Y cuanta agua cabe!”. Y Ayuso, fiel escudero al menos cuando “él” anda cerca, le explicaba “mira Alcalde esto es tal cosa” “mira, aquello es para lo otro” y Manolo ponía su cara de gran estadista mientras recorría todo el perímetro con aquél aspecto que pone de “¡qué grandes somos, coño, cuantas cosas hacemos!”.

Sí, Alcalde, ya están las piscinas del Olímpia renovadas que la gente de Can Rull se lo merece. Y por un módico precio que ha llegado de ese fondo caído del cielo ya tenemos la obra hecha. Y bien adjudicada a una empresa sabadellense, además, Frank Font Construccions (¿esta empresa no era una de las de los socios de tu tío Melquíades, según reveló el diario El País en su momento?). Pos al agua patos, que ya tenemos piscina renovada.

JA N’HI HA PROU!!!

Els tips de riure que es deuen fer els del govern de l’Ajuntament de Sabadell mentre veuen com els seus se’ls creuen. La vida és així de salvatge.

És com al futbol on milers de persones criden uns milionaris en pantaló curt que valen el que valen per que defensen uns colors que diuen que senten. Fins que ve un taló mes gran que els fa canviar les seves passions. La política segons l’entenen molts s’assembla molt a això.

Per cert, he dit passió? Si la cosa va d’això aquí tenim el nostre Alcalde. No ho diem nosaltres, que ho diu ell, que ha volgut fer d’aquesta paraula el seu lema. Doncs la seva passió és proporcional a la despesa que té del que s’anomena “càrrec de confiança”. I està clar que és una persona que confia massa en massa gent.

Que li ho diguin a CCOO de l’Ajuntament de Sabadell, que fa temps que està dient que ja n’hi ha prou. (Per cert, UGT on sou? On està l’amic Santcristòfol mentre cauen pedregades d’aquest tamany, sopant amb l’Alcalde, potser? I us dieu defensors dels treballadors?!!!).

Ahir la notícia saltava a diverses pàgines d’internet, entre elles a l’ www.e-noticies.cat,

http://politica.e-noticies.cat/els-sous-de-lajuntament-de-sabadell-30669.html

entre molts altres diaris digitals, l’únic espai d’informació no controlada per l’aparell del govern de la nostra ciutat. La secció de l’únic sindicat majoritari que actua com a tal a Sabadell està deixant prou clar que pensa seguir denunciant les actituts que hi ha a l’Ajuntament. I ho demostra fent públic aquest document:

¿CRISIS, QUE CRISIS?

Secció Sindical Ajuntament de Sabadell

SUEDO DE LOS PRINCIPALES 10 CARGOS DE CONFIANZA POLÍTICA DEL AYUNTAMIENTO DE

SABADELL

CÀRGO SUELDO TOTAL

MENSUAL

TOTAL ANUAL

Director del Área de Urbanismo 7.234 €

1.203.656 Pts

101.277 €

16.851.190 Pts

D. Área Servicios a les Persones y Convivencia ( Educación, Servicios Sociales,

Convivencia, Juventud y Cultura ) 5.673 €

944.007 Pts

79.430 €

13.216.093 Pts

Directora Área de Servicios Centrales 5.673 €

944.007 Pts

79.430 €

13.216.093 Pts

Comisionado Innovación, Industria y Promoción Económica 5.108 €

850.026 Pts

71.522 €

11.900.366 Pts

Jefe Servicio Gestión Tributaria y Gerente de Seresa 4.951 €

823.812 Pts

69.316 €

11.533.368 Pts

Director Área de Relaciones Ciudadanas y Espacio Público 4.779 €

795.231 Pts

66.912 €

11.133.234 Pts

Director Área de Servicios a les Persones y Convivencia (Deportes, Salud,

Igualdad, Cooperación y Solidaridad)

4.535 €

754.645 Pts

63.497 €

10.565.030 Pts

Directora Área de Presidencia 4.340 €

722.193 Pts

60.766 €

10.110.704 Pts

Jefe Servicio de Movilidad, Tráfico y Transportes 4.218 €

701.886 Pts

59.057 €

9.826.401 Pts

Comisionado Gestión Medio Natural 4.172 €

694.234 Pts

58.414 €

9.719.275 Pts

Los 22 cargos de confianza política que trabajan en el Ayuntamiento de Sabadell,

supone un gasto anual de 1.332.556€ (221.719.445 millones de Ptas.).

http://www.ccoo.cat/fsap/_local/ss/ccoosbd/Conveni_2009/soucaps_1.pdf