You are currently browsing the tag archive for the ‘Magí Rovira’ tag.
Fa setmanes que Manuel Bustos ha entrat en campanya. Diguin els calendaris i les lleis el que diguin, a ell això de les normes li és ben bé igual. Està fent allò que més li agrada en el món que és parlar d’ell, promocionar-se, cantar les seves virtuts i pressionar als seus per a que vagin escampant les excel·lències de l’alcalde per terra, mar i aire.
El problema és que, com mai no en té prou, com té una necessitat tan gran de sentir afalacs contínuament, tot li sembla poc i sotmet a tot el seu equip a un gran estrès. Tothom vol fer-ho millor que el del costat i que estigui més content amb ell (o ella) que amb ningú més.
L’espiral de suport, el segrest psicològic arriba a nivells tan alts que és molt probable que hagin substituït la música que escolta al cotxe o al seu despatx per una gravació d’aplaudiments sense fi. Així pot aixecar la seva maneta des de la cadira o quan es desplaça cap aquí o allà saludant la població imaginaria que el rep amb les ovacions que sent a dins del seu cap. D’aquesta manera no perd en públic aquest somriure de dents que té.
Quan sembla que sobre Ràdio Sabadell ja està tot dit; quan podríem creure que les barbaritats comeses ja no poden anar més enllà, doncs encara apareix sempre una dada nova que sumar a totes les anteriors.
Com molts lectors recordaran, fa només uns dies vam publicar un post titulat “La ciutat sota control 2: Ràdio Sabadell”.
Contenia la demostració de que el PSC va provar de manipular un informe del CAC i capgirar-lo per tal de poder vendre’l públicament com si fos positiu, quan el que contenia era tota una colla de dades confirmant l’abominable falta de pluralitat d’aquest mitjà públic.
Vam posar sobre la taula el caos societari d’aquesta empresa, que encara avui (segons dades del Registre Mercantil) no té un Gerent sinó que en té dos. I de les dues persones que tenen el càrrec resulta que una, per a més inri, és la parella del propi Alcalde Manuel Bustos. Impossible un control més proper.
Llegeixo a LA VANGUARDIA que 5 diputats ucranians van acabar ahir a l’hospital després d’una batalla campal que es va produir en el transcurs d’una sessió parlamentaria. A la tangana hi van participar més de 100 diputats del partit que és al govern mentre que els hospitalitzats (algun en estat molt greu) són tots diputats opositors.
Fa un parell de dies, aquest cop a Italia, hi va haver també més que paraules en el transcurs d’un debat de moció de censura contra Berlusconi.
Si la Concha Mazano entengués això de la cooperació en un sentit ampli, hauria d’estar gestionant ja una invitació a les dues cambres per a que vinguin a estudiar el cas de Sabadell. Aquí succeeix exactament el contrari. Quan no hi ha ningú del PSC pel mig el resultat és que es diuen totes les coses però es fa en un to i tracte tan “versallesc”, amb unes formes tan delicades, que el missatge queda diluït i al final te’ls emportaries a tots a sopar a casa. Sí, al Soriano també; ho tinc tot assegurat.
Avui el Parlament tornarà a canviar la seva configuració. El PSC deixarà de liderar el govern de Catalunya i retornarà la presidència de la Generalitat a CiU.
Els socialistes encara estan atordits per l’impacte del cop rebut a les urnes. Busquen mil i un motius per evitar afrontar el real: els anys 1999 i 2003 van guanyar les eleccions (en vots tot i que no en escons) quan el seu candidat era el Pasqual Maragall. Catalunya volia el canvi i que el protagonitzés l’imprevisible polític. Però el seu partit, quan va assolir el poder gràcies a ell, no li va donar ni l’oxigen necessari per a poder tancar quatre anys de presidència. Al finalitzar el primer mandat van canviar el candidat a empentes i José Montilla va aprofitar-se de l’estela deixada pel carismàtic Maragall per fer-se president de la Generalitat. Quatre anys després tanca la seva etapa sortint del govern amb el pitjor resultat que ha tingut mai el socialisme a les urnes.
S’obre, doncs, un nou cicle.
Vam llegir les excuses de l’alcalde Bustos davant dels resultats terribles pel PSC de Sabadell i la seva conclusió: la culpa de la derrota ha estat de tothom llevat d’ell.
Teníem pendent encara conèixer el capteniment que en té de tot plegat el portaveu del grup de CiU a l’Ajuntament, Carles Rossinyol. Li vam demanar una valoració d’aquest resultat i li agraïm que ens fes arribar el text que avui publiquem.
Una companya acostuma a dir que la nostra regidoraicandidata preferida no té la culpa de ser com és. Que el seu problema és que li pesa el cognom. Que això de dir-se Cap-de-vila li ha marcat de sempre, ja que ho interpreta com “Cap” (jefe en castellà) de la vila, encara que l’origen en realitat es refereix al punt més alt (el cap) de la població, com els Soldevila són del punt geogràficament més baix (Sòl de la vila) i les Mitjavila del punt intermig. Aclarim-ho d’entrada per mirar de lliurar-la d’aquest pes que ella mateixa s’ha posat sobre les espatlles.
Ahir la vèiem seure al costat de l’alcalde, totalment desconnectada del Ple que s’estava celebrant (el que havia d’aprovar el darrer pressupost de la legislatura) i només entregada a manipular la seva blackberry. És fantàstic el regalet aquest que li hem fet els ciutadans als nostres regidors i determinats càrrecs de confiança per alguns i de desconfiança per a molts. Els equipem amb costosos aparells per a que treballin però uns els fan servir per a fer campanya i altres per a fer fotos al Papa. Això va com va.
Els darrers mesos hem parlat amb persones que tenen molts més coneixements legals que nosaltres i que van seguir tot l’afer de la resolució de fiscalia sobre l’assumpte dels pisos tutelats de Sant Oleguer. I totes elles estaven d’acord en una cosa; el PSC va tenir molta sort amb la lectura que del cas en va fer la fiscal. En unes altres mans les coses haurien resultat indubtablement pitjor per a ells i haurien tingut un desenllaç molt diferent en aquesta primera etapa.
Fa molt temps que el grup ICV-EUIA va anunciar en roda de premsa que seguiria la recomanació que es desprenia d’aquesta resolució: posaria l’assumpte en mans del Contenciós Administratiu. I ho van fer. Per tant, no hi ha res d’estrany. Es va anunciar una cosa i s’ha complert.
Però com els socialistes viuen en una realitat paral·lela i ells han seguit el seu propi procés cauen sempre de la figuera i ara es fan els sorpresos. Deuen anar molt malament de memòria o és que es van creure les seves pròpies mentides?
Primer asunto: señores y señoras concejales, por favor, los micrófonos que tienen delante de su asiento en el Pleno sirven para hablar. No sé qué manía les ha cogido de resoplar en él siempre antes de comenzar su discurso. Yo no veo que la gente haga lo mismo cuando se encuentra por la calle; soltar un resoplido antes de comenzar a hablar. Pues eso.
Segundo: A los Plenos no hay que ir a ver volar una mosca, por gorda que sea, ni a leer libros como hizo el portavoz socialista. Es una falta de respeto enorme. Su tiempo está muy bien pagado, recuerden eso.
Pero no es lo más sorprendente, de lejos, de lo que verás si asistes al Pleno. No, ni mucho menos.
Concha Manzano hablando de globalización, estrategias comerciales y macroeconomía es superior a lo que mi capacidad de aguante puede admitir. Es como una gran broma, como aquellos chistes de las películas de Almodóvar, cuando metía a su anciana madre en un gag como presentadora de un programa de libros o de un telediario que informa de la detención de unos terroristas chiítas.
Costa assistir a la inauguració de la Pista coberta d’atletisme que es va estrenar ahir sense pensar que és un gran equipament que arriba en el pitjor dels moments, la pitjor de les conjuntures possibles.
Diuen que s’han destinat 14 milions d’euros per a la seva construcció. Això vol dir els que s’havien previst i els que s’han hagut d’afegir un cop l’obra va començar a quedar-se curta de recursos. I ahir ningú explicava el que caldrà destinar anualment per al seu manteniment. No vull dir amb això que sigui una mala notícia ni vull tirar aigua al vi de la felicitat que tants semblaven tenir en aquesta inauguració. Només dic que recordo com al meu barri, quan era petita, una família es va comprar un BMW negre llampant per a sorpresa i enveja de tots els veïns que els primers dies el miravem aparcat allà al carrer. Els mateixos que el vam veure degradar-se molt abans del que hauria estat raonable per falta del manteniment adequat que aquella gent, que s’havien ficat fins l’aigua al coll per a comprar la màquina, ja no podia fer més per ella. L’anècdota és certa; no és cap llicència que m’he permès.
Los medios con que cuenta la emisora pública se utilizan para atacar políticamente a los regidores de la oposición con mensajes a los digitales. ¿Es para eso también para lo que necesita su cara estructura? Y los comentarios que cargan contra la oposición en los foros de algún otro medio ¿los escriben los lectores realmente o los redactan ellos también?
Me hablaron una vez de un tipo de oruga, la Papilio xuthus, que ha conseguido desarrollar una asombrosa capacidad para garantizarse la supervivencia. Gracias a una hormona consigue asimilarse al excremento de las aves. Más adelante cambiará su apariencia hasta mimetizarse con las hojas de las plantas.
Me pregunto si alguna se habrá sentido tan tranquila y segura con su apariencia de excremento que ya no ha querido evolucionar y se habrá quedado para siempre pegada a la hoja y con ese aspecto.
Muchos humanos guardan comportamientos perfectamente asimilables a los que existen en otras especies y puede que algunos no tuvieran problema en adoptar la apariencia de excremento con tal de tener garantizados determinados privilegios. Pero deberán asumir su decisión de quedarse así y no pretender encima que se han convertido en otra cosa.
Un govern perdut amaga que no vol austeritat; que el que necessita són 20 milions d’euros. Al temps el conseller Nadal, de qui depenen moltes de les inversions previstes, no es compara amb Bustos. Diu que ell és com “Antoni Farrés”.
“Conec un planeta on hi ha un senyor de color vermell fosc. No ha olorat mai cap flor. No ha mirat mai cap estrella. No ha estimat mai ningú. No ha fet mai cap altra cosa que sumes. I tot el dia repeteix, igual que tu: “Sóc un home seriós! Sóc un home seriós!”, i amb això s’infla tot d’orgull. Però no és cap home, és un bolet!”
Mentre em mirava ahir Joan Manau al ple de l’Ajuntament de Sabadell em venia al cap aquest fragment d’El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry. Cadascú té els seus referents i aquests són els meus. Ja em perdonaran que no citi Kant. Ni tampoc Groucho Marx, que és el que fa l’alcalde quan posa cara d’intel·lectual.
Tampoc voldria repassar exhaustivament el Ple d’ahir. Fa massa dies que estem parlant d’austeritat i no li vull concedir al govern ni una ocasió més d’utilitzar aquesta paraula referida a cap actitud relacionada amb els del PSC-PP. Els regidors d’aquests grups van cometre ahir la seva enèsima presa de pèl als ciutadans. Fa dies que parlen de plans d’estalvi, de sacrifici, de retallar “l’estat del benestar” i de coses d’aquestes que no saben el que signifiquen. I al final tot s’ha traduït en allò que ja ens esperàvem: el PSC i el PP es van posar d’acord per a votar conjuntament a favor de diversos punts i altres van sortir amb els vots del PSC en solitari en no necessitar-ne més.
Comentaris recents