You are currently browsing the tag archive for the ‘Joan Manau’ tag.
Més enllà de la ciutat que coneixem tots personalment o a través dels mitjans, hi ha un altre Sabadell. És el que es mou a l’ombra. La ciutat que s’oculta als ciutadans i que fa por. Hi ha un marc en el que determinades persones a les que hem donat poder, actuen com volen en funció dels interessos d’una part i no del conjunt de veïns.
Sempre al capdavant de tot això hi apareix un dels personatges més controvertits d’aquest ajuntament. El Tinent d’Alcalde Joan Manau és sempre al centre de totes les polèmiques. Permanentment al darrera de les decisions més qüestionables.
Ell és el responsable últim de les sorprenents contractacions de funcionaris que està fent aquest Ajuntament. Ell apareix també darrere de les accions més polèmiques que s’imputen a la Policia Municipal. Ell i sempre ell torna a aparèixer en els temes més delicats.
I Manau és qui manega determinades informacions que apareixen o desapareixen sempre en funció d’uns interessos concrets. Posem-ne un exemple referint-nos a uns mesos enrere, quan l’Entesa el va fer seure al banc dels acusats.
Aquestes darreres hores s’ha obert un joc interessant a les xarxes socials.
Partidaris i detractors de Manuel Bustos diuen el que per a ells és l’Estil Bustos. Ens agradarà posar el nostre particular granet de sorra respecte del que és aquest estil lamentable.
L’Ajuntament de Sabadell va convocar fa uns mesos un concurs per a incloure a la seva plantilla 4 periodistes. Moltes persones van respondre a l’anunci, com correspon a èpoques tan difícils com aquestes. El concurs es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat en ple mes d’agost, fet que va provocar que passés inadvertit per a moltes persones. Malgrat tot, es van arribar a presentar 29 candidats que van pagar la taxa corresponent per a poder entregar la instància.
Potser s’ho podrien haver estalviat tots ells i elles. Finalment les 4 places es van atorgar (totes) a persones nomenades càrrecs de confiança de Manuel Bustos.
Això i res més, és l’Estil Bustos.
A finales del año pasado me encontré con un viejo conocido. Se trata de una persona muy destacada en su ámbito profesional. En función de su responsabilidad, me contó que había coincidido pocos meses atrás con Manuel Bustos. Estando en vísperas de las elecciones al Parlament, la situación política surgió en la conversación de forma natural. Me explica esta persona que le preguntó por la fuerza que, a su juicio, tenía CiU en Sabadell y la respuesta de Manolo, al parecer, fue que no mucha. Que en otros tiempos y con otros líderes los convergentes podían haber ganado terreno pero que con el equipo actual y, principalmente, con Carles Rossinyol al frente, consideraba que tenían muy pocas posibilidades de crecer. Llegó a explicarle que no descartaba que CiU se planteara incluso hacer cambios en el nombre del candidato de cara a las municipales y que él veía bien esa posibilidad, dado que con Rossinyol era muy difícil alcanzar entendimientos.
El pintor francés Eugène Delacroix dijo que la música está por encima del pensamiento. Solo desde esa excusa se podría entender y hasta justificar algún error del mal pianista, peor músico y nefasto político que es Joan Manau.
El tiempo, que coloca cada cosa en su lugar, juzgará la parte que acabe conociéndose de su gestión. Y algunas de las cosas podrán explicarse por su pasado artístico. Quizá concluyamos que el problema de un músico metido a gestor es que trabaja como interpretaría una obra musical; poniendo su voluntad por delante de lo que la razón exigiría.
Los errores de Manau dan para montones de ejemplos. Cumple a la perfección con el estereotipo de pianista huraño, malcarado y solitario que quiere, eso sí, que todos satisfagan sus deseos.
Toni Farrés va portar als jutjats un empresari que va voler donar-li diners “per a finançar la seva campanya”. El va denunciar per intent de suborn.
Sempre m’havia demanat què hauria fet Bustos d’haver-se trobat en el mateix cas.
Ara ja ho sé perquè ho està fent: trobar la manera que la “donació” sigui formalment legal i acceptar-la.
Fa uns quants dies aquest bloc va anticipar el que ara ha estat presentat a la premsa: Bustos s’ha muntat una “oficina del candidat”. Com sempre, quan Sabadell ha de canviar diu una cosa, sap perfectament el que està explicant i això torna a quedar en evidència.
Però ara bé, quin sentit té que una persona que és l’alcalde, que controla l’aparell del partit i que té tots els mitjans a la seva disposició, organitzi una cosa absurda com aquesta de “l’oficina del candidat”?
Aquest tipus d’oficines les han creat generalment candidats que han sortit d’unes primàries. Que les han guanyat tot i no formar part de “’l’aparell” del partit. És aleshores quan el seu equip s’instal·la en un espai en el que pugui mantenir reunions en un entorn molt més privat i confidencial.
Els socialistes sabadellencs s’han quedat sense cap opció electoral. El seu referent (PSC) no apareix enlloc en aquesta campanya.
Només cal veure aquesta publicitat que tots els veïns de la ciutat van rebent a les seves bústies. Un cap molt gros d’un senyor (que somriu perquè li fem gràcia, es veu) ens convida a anar als actes que organitza un individu, però no una organització. Les sigles dels socialistes catalans, de les que tant van presumir en altres temps, ara queden amagades, gairebé transparents, en un racó molt petit de la targeta.
Cap altre candidat o candidata a Sabadell amaga les sigles que representa. Bustos sí; ell ja no és del PSC, és del Partit Bustista. Afortunadament pel socialisme català, cal dir.
Un alcalde tan religioso como el nuestro se envuelve siempre de elementos que tengan algo que ver con lo litúrgico.
Por ejemplo, siempre he tenido la impresión de que si por él fuera, entraría en el Salón de Plenos bajo palio. Que pondría a Manau abriendo paso con un cestito del que iría sacando pétalos de rosa que dejaría caer suavemente al suelo, para que los pies del gran líder no tocaran directamente las frías losas del pavimento sino que se apoyaran con la gracilidad que le caracteriza encima de ellos. Sus delicados y costosos zapatos de marca, signo de estos tiempos en los que hasta el Papa se deja tentar por la moda, acabarían impregnados de un aroma muy apropiado para alguien que conoce las ventajas de la púrpura.
Manolo tiene en los plenos incluso su altar figurado con monaguillo y monaguilla, por aquello del aperturismo. Y tiene delante un coro de querubines graznadores y los malvados ángeles caídos, que le hacen la puñeta. Pero él lo admitirá con una sonrisa… pobrecillos, es su misión celestial.
El passat 20 de gener aquest bloc va publicar un post titulat “La contaminació de Sabadell”.
Aleshores vam exposar les dades d’aquest estudi que han conclòs que els ciutadans de la nostra ciutat respiren l’aire més contaminat de tot l’Estat.
Hi ha ciutats amb molta més indústria que la nostra i que tenen factors que propiciarien que ens superessin en els nivells de contaminació. Moltes ciutats. En canvi Sabadell ha aconseguit aquest dubtós honor.
Aquesta vegada no parlem de tenir més notorietat en una cosa o un altra. De més o de menys equipaments o de més o menys oportunitats que a d’altres ciutats. Del que estem parlant és d’una dada objectiva i del que representa directament per a la salut dels sabadellencs.
Primer va ser Bilbao, després Gijón, més tard El puerto de Santa María i ahir tocava Ponferrada.
Els ajuntaments transparents ja han estat a totes les poblacions de la gira i només els queda fer una visita conjunta a Sant Cugat i Sabadell. Diem bé: els ajuntaments i no els alcaldes. Només els dos alcaldes socialistes (Bustos i l’alcaldessa de Gijón) han anat a totes i cadascuna de les trobades. La resta dels ajuntaments han assistit a una o dos, però no han fet la gira sencera com sí s’ha entestar a fer Manolo. De fet, la visita a Ponferrada només la van fer dos alcaldes (a banda de l’amfitrió) que van ser aquests dos. Tota la resta ja ho ha deixat estar. L’alcaldessa de Sant Cugat no va anar a Cádiz i tampoc ahir a Ponferrada, on hi va enviar al responsable d’Innovació i Relacions Institucionals, Jordi Puigneró. Bilbao i El Puerto de Santa Maria també van delegar en dos Tinents d’Alcalde.
Els ciutadans de Sabadell seguidors de l’actualitat local saben que portem dies sense govern. Molts creuran que és millor així: per tenir el que tenim és millor que aquests no hi siguin. Però jo, potser perquè he treballat sempre a l’empresa privada i no entenc la responsabilitat davant la feina de la manera com veig que se la prenen els del govern socialista-bustista-pepero, se’m fa molt difícil entendre a banda d’impossible admetre que en dies com ahir ningú dels que es suposa que tenen “pes polític” estigués al seu lloc.
Em diuen que l’Alcalde Manolo Bustos se’n va anar d’excursió al nord de la península, que és molt bonic de visitar. Ara es veu que fa bolos amb els altres alcaldes que van sortir ben puntuats en allò de la “transparència”.
Al matí estaven a Bilbao i a la tarda, després d’un bon àpat (a Euskadi tothom sap que es menja molt bé i més si vas a “despeses pagades“) se’n van anar tots cap a Gijón, on els esperaven a dos quarts de sis de la tarda a l’Ajuntament.
Comentaris recents