You are currently browsing the tag archive for the ‘Festa Major’ tag.
Quan algú s’ha cregut que era l’amo i que tenia el poder absolut sobre totes les persones i coses que l’envolten, qualsevol pedra que se li fiqui a la sabata no és ja que li faci nosa, no; és que la percep com una ferida sagnant que li acaba produint una dolorosa hemorràgia. I un bloc com aquest que llegeixes sembla ser que és una pedra d’aquestes.
Si heu tingut el temps i les ganes de llegir aquests dies els comentaris d’opinió publicats per alguns mitjans convencionals o seguiu les xarxes socials, haureu vist com el poderós i el seu entorn es victimitzen pels atacs dels que creuen ser objecte. D’exemples d’aquests n’hi ha de tots colors i en podem posar alguns de molt recents.
Montserrat Capdevila está muy contenta estos días. La situación de su partido da para pocas alegrías y la de sus responsabilidades en la ciudad menos todavía. Pero como ella va a lo suyo y le importa poco lo demás, pues anda muy feliz subida a los caballitos.
Capdevila está exultante desde que el PSC local ha propuesto su nombre para que vaya en las listas al Parlament. La otra presunta candidata (esta ya sin opción alguna de salir) es Marta Farrés. Contentas que están las dos, oye.
De todos modos Capdevila a través de las redes sociales deja claro que aún queda el paso de la confirmación definitiva en Barcelona y expresa cierta prudencia. Suponemos que le habrá llegado el mismo rumor que a los demás y que en la sede de su partido en la calle Nicaragua muchos conocen.
L’Ajuntament va tornar a demostrar dissabte que no té cap interès en l’acte central de la Diada al Parc Catalunya. És difícil fer-ho pitjor i amb menys ganes.
Un acte sense cap esforç d’imaginació, una rutina de tràmit i, tot plegat, una fredor institucional que contrastava amb la sincera emoció que mostraven alguns dels representants de les entitats que havien de fer l’ofrena i bona part del públic que estava present.
El govern d’aquest ajuntament creu saber perfectament on estan els seus vots i quan organitza actes com el de dissabte deu pensar que no val la pena esforçar-se massa. Sembla que vulguin guardar la pólvora per als actes on Bustos està més còmode.
Un cop més la ràdio matinal se li ha atravessat al nostre alcalde. Aquest cop el culpable és Bartomeu Muñoz, que ha trencat el seu silenci mediàtic per a establir una comparació que va ser el centre de moltes converses ahir a Sabadell.
El periodista Manuel Fuentes li clava així la pregunta: Vostè creu que el que fan tots els ajuntaments és el que feia vostè a Santa Coloma?
És aquí quan l’exalcalde de Santa Coloma li ve directament al cap Manuel Bustos i deixa anar el seu missatge. Literalment diu això:
Vostè creu que quan IKEA s’instal·la a una població de Catalunya no parla amb l’alcalde? Vostè creu que l’alcalde no està interessat en parlar amb aquesta empresa per a que s’instal·li? I hem tingut fa quatre mesos entre dos ajuntaments del costat de Barcelona aquesta disjuntiva: si IKEA s’instal·lava aquí o allà. Doncs ha parlat amb els alcaldes. IKEA ha buscat les millors condicions. Jo buscava les millors condicions per a la meva ciutat. Fer el millor projecte.
Què ha volgut dir en realitat amb això dels alcaldes i “les millors condicions”?
Com els sabadellencs som persones molt generoses, cada any li “regalem” a l’alcalde un acte de Festa Major per a que el gaudeixin ell, la seva família, els seus regidors i els militants del seu partit. I també alts càrrecs del PSC que van venir a fer-se promoció com va ser el cas d”un ministre en hores baixes que tornarà a casa pel Nadal. Ningú que s’ho miri pot deixar de veure que allò no és una festa ciutadana sinó un acte de partit obert també a les entitats. Però sempre per aquest ordre. No falta ningú dels pocs bustistes del socialiste català, començant per l’inevitable Josep María Sala. Ahir em mirava com entraven i sortien de totes les zones del nou espai (particularment de les que estaven tancades a la resta de presents) personatges del partit socialista que no tenen cap representació pública en aquest moment (com Joan Saumoy, per exemple) com si en fossin els propietaris o els fills de l’amo.
Avui dimarts Manuel Bustos s’enfrontarà al Ple municipal més difícil de la seva etapa d’Alcalde.
Avui aquest govern que havia tapat les seves insolvències gràcies a les majories absolutes i als que li feien una complaent oposició a d’altres legislatures ja no pot amagar per més temps els greus forats que se li han fet a l’embarcació. L’aigua entra per tot arreu i no tots estan col·laborant a treure-la sinó que més aviat diríem que alguns des de dins del govern però dissimuladament estan fent més forats.
Si és cert que l’Alcalde va marxar de vacances tranquil no és menys veritat que la ciutat que s’ha trobat a la tornada és aquesta. Li agrada molt dir una cosa que li van escriure i que repeteix sovint. Que hi ha una “Ciutat del sí” que ell representa contra la “Ciutat del no” que representen els que pensen diferent a ell, bàsicament l’oposició. Doncs avui crec que es trobarà amb la “Ciutat del PROU“.
Una ciutadania emprenyada.
Sabadell ja li va donar un avís a les darreres eleccions municipals que Bustos i la seva assessora personal, Montse Costa, no van saber llegir. La pèrdua de gairebé un terç dels seus vots (i només dels seus) la van justificar exclusivament atribuint-la a l’alta abstenció. Però és que bàsicament només els votants socialistes es van abstenir i això els hauria d’haver obligat a l’autocrítica.
Hasta hace unos días estaba claro que el gobierno municipal había vuelto de vacaciones. Andaban por aquí y los Técnicos de cada departamento habían vuelto a ver las caras de sus jefes políticos. Hoy ya no hay nada claro y la ciudad parece seguir funcionando por inercia.
Los grupos de la oposición, sin embargo, han regresado con ganas de trabajar.
Hemos hablado mucho en los últimos días de lo que ha pasado en el de ICV-EUIA que ha puesto en jaque al gobierno teniendo que hacer frente al asunto más delicado al que se ha enfrentado en sus diez años de mandato. Se está hablando de presuntas irregularidades que no sabemos hasta qué cabeza pueden llegar. La Fiscalía examinando documentos y un asunto que está en el aire y que veremos como se desarrolla.
Mientras, la ciudad sigue adelante y no queremos que queden ocultos otros temas que han sido denunciados y que nos parecen de enorme gravedad.
El portavoz de l’Entesa per Sabadell, Isidre Soler, denunciaba hace unos días que el Ayuntamiento, puesto a construir, ya no diferencia entre propiedades. Y, de ese modo, ha pagado con dinero público de los sabadellenses las obras de la carretera de Bellaterra cuya propiedad es de la Diputació.
No hablamos de poco dinero porque en este caso se trata de 426.000€. Casi medio millón de euros que se gastan en una obra de la que Sabadell no es titular y que, según denuncian los representantes de esta formación, se ha hecho con toda suerte de irregularidades. Afirman que el procedimiento ha sido absolutamente opaco, justo lo contrario de lo que debe ser cualquier procedimiento público. Al parecer, cuando se coge carrerilla ya no hay forma de parar y si te acostumbras a que haya alguna irregularidad luego hacer las cosas bien resulta como la comida de hospital, insípida.
En este caso aseguran que no se ha hecho ningún tipo de exposición pública ni concurso de contratación, dos requisitos imprescindibles. Pero es que además se han gastado unos recursos que resultan imprescindibles para un ayuntamiento cuyo alcalde, después, hace declaraciones sobre los problemas de financiación. Es como aquellos ricos que se quejan de la crisis mientras cenan en los mejores restaurantes y siguen despilfarrando. Bueno, no siempre; que este año en la Festa Major a las entidades no les han dado fideuá (además, como mandaron a la porra al alcalde y no se presentaron, pues más barato todavía) y la paella popular se sustituyó también por fideuá y dijo el alcalde que con eso se había ahorrado mucho. Lo de la ridiculez también es una cosa que, cuando se le coge el gusto, no hay quien lo deje.
Abans de començar, vull deixar clar que escric aquestes paraules després d’haver refusat de fer-ho dos cops abans.
El motiu és el següent: sóc socialista, fill i nét de socialistes i el PSC és casa meva. Tant o més meva que ho pugui ser de molts que hi han entrat molts anys després. Encara que potser el principal mérit que jo tingui sigui el de ser més vell que la majoría d’ells però el símbol del puny i la rosa ha estat al meu paisatge sentimental des de que tinc us de raó (encara que ara se’n amaguin i ja no el facin servir) i d’això en fa molts d’anys. Més dels que puc recordar.
Primer ho va ser amb els companys a la clandestinitat i després, un cop assolida la democràcia, fent tot el que toqués per a ajudar al partit. No haver actuat d’aquesta manera hauría estat com una traïció a tot allò pel que el meu avi, pare o jo mateix vam lluitar i entregar anys de la nostra vida. I en el cas del primer, la vida mateixa. He defensat tant com he pogut aquelles coses que han fet els diferents dirigents del meu partit tot i que n’hagi pogut discrepar moltes vegades, tant a nivell local com nacional. Els draps bruts els he netejat sempre a casa, com em van ensenyar. I com a casa érem pobres, com tanta gent treballadora de Sabadell, l’única herència que entregaven els pares als fills era l’honradesa. Ens ho va deixar demanat el meu avi a la seva darrera carta des del front de guerra abans de quedar-se en un sot d’algún lloc que encara desconeixem a prop de Balaguer, “cuideu les persones justes i honestes i combatiu la tiranía i la injusticia”. I avui trairía aquests principis si no digués obertament que no em reconec en aquest PSC d’avui i que, per aquest motiu, el meu viatge acaba aquí.
Punt i final a la Festa Major.
S’ha acabat la “festus horribilis” de l’Alcalde Bustos que no ha començat el mes de setembre amb massa bon peu. Són coses de no deixar-se aconsellar i escoltar-se només els del seu “nucli dur” aquells mateixos que l’han tancat en una bombolla i l’han acostumat a escoltar només les afectuoses paraules que tant li agraden i a rebutjar totes les crítiques, per més constructives que algunes puguin ser. Però quan el poder et puja amunt, molt amunt, es veu que des d’allà dalt no s’escolta res.
I, què passa aleshores? Doncs que un dia les coses canvien; de sobte la tranquil·la oposició se’n atipa d’escoltar com els tractes i diuen que ja n’hi ha prou de disbarats. Que les coses s’han de començar a fer bé i amb un mínim respecte institucional que es mereixen, que ni tant sols aquest estaven rebent. I ara, de sobte, tot son plors i corredisses. I els del bloc, què en són de dolents i mira quines coses que escriuen de nosaltres!. Que això no es pot tolerar, que estan buscant el bobo, diuen!. I es veu que algú s’ha donat per al.ludit. Fins i tot hi ha regidors de l’oposició que s’han emprenyat amb nosaltres i ens volen renyar. Quin llenguatge que fan servir aquests d’aquest bloc! Què s’han cregut!
Clar que, per posar només un exemple, ahir el socialista Alfonso Guerra va dir que veia “chorizos” al míting que el PP va fer a Valencia. Vaja, nosaltres no hauríem arribat mai a tant. Què és més gros, dir “bobo” o directament “chorizo”? Si és que els polítics, quan s’hi posen, sempre van més enllà i es veu que si s’ho diuen entre ells, hi ha “bula”. Però potser això és com allò de la familia, que se’n pot dir però no se’n pot sentir dir, no? Disculpin les molèsties. Ni som polítics ni estem ensinistrats. Ni ens deixarem ensinistrar, per cert. Per si algú ho pretenía. Que de baix nivell i formes estranyes no només n’hi ha al govern, eh? Però ells tenen la responsabilitat, això sí.
¡Que este no es mi Alcalde, que me lo han cambiao!
La Charo, mi vecina de toda la vida, anda la mujer disgustada. Hace años que puso una foto de Manolo en el comedor de casa, sobre la tele de tubo (que las nuevas de pantalla plana son una mierda, mucha TDT pero el torero y la flamenca no se sostienen encima y se caen atrás) y ayer lo veía en el balcón y la mujer lo encontró desmejorado. Y ella quiere mucho a Manolo. Cuando su pequeña, la Jenny, acabó los estudios e iba con ese chico del barrio que la tenía todo el día en el parque, ella habló con uno de la asociación de vecinos que tiene mucha mano con el alcalde y a la niña la acabaron colocando en una empresa municipal cogiendo el teléfono. Y ella le puso la foto en casa como agradecimiento. Porque humildes en mi barrio lo somos pero agradecidos, un rato.
Pero incluso desde la distancia la Charo se ha dado cuenta de que Manolo no está bien, que no es el que era. He intentado explicarle lo que le pasa a su Alcalde, y es que no son pocas cosas. Está en éxtasis como Santa Teresa cuando se hacía sus infusiones con las hierbas del convento que acababa levitando, y ahora dicen que lo han visto por los pasillos de la Casa Gran diciendo aquello de “Vivo sin vivir en mí, y tan alta vida espero, que muero porque no muero…”.
Y no es de extrañar. Sólo por citar algunos motivos así, de pasada.
Comentaris recents