You are currently browsing the tag archive for the ‘erc’ tag.
Me pregunto las veces que habrá pensando Montilla en la suerte que tuvo perdiendo las elecciones autonómicas. Incluso las que Manuel Bustos habrá agradecido que haya otros “inquilinos” en la Plaça Sant Jaume para poder hacer demagogia y declaraciones con tranquilidad y sin que le riñan después, como pasaba antes.
Seguro que el ex-President jamás hubiese querido que su derrota ocurriera por la goleada que resultó, pero al menos se ha evitado tener que buscar soluciones para la terrible etapa que tendrá que superar ahora Catalunya. Una situación de la que él es culpable, igual que tienen su parte proporcional de culpa los gobiernos anteriores. Todos ellos.
Hoy los recortes en sanidad y enseñanza llenan las páginas de los periódicos y todos nos preguntamos por qué los políticos parecen incapaces de encontrar una solución. Igual que cada ciudadano tiene un entrenador de fútbol en su interior, también todos tenemos una idea clara de por dónde habría que empezar a recortar, antes que por la sanidad.
Este blog ha venido diciendo en los últimos días que hace falta un pacto de país para recortar en los enormes gastos de estructura de la Administración pública. Bien, es una idea.
Manolo Bustos s’ha obert una “oficina del candidat”. Aquí a pretensiosos no ens guanya ningú.
Ho va fer l’any 1999 i ara ha volgut tornar a tenir-ne una ja que va sobrat de diners. Curiosa la cosa. Mig país patint tot tipus de problemes i drames però n’hi ha que amb els diners dels impostos de tots van grassos. Clar que ja sabem que el Partit socialista de Sabadell sempre ha fet una exhibició impúdica del seu potencial econòmic sense complexes.
Ara, tot i que els partits tenen limitada per llei la despesa en campanyes electorals, el PSC de Sabadell ha trobat la manera de seguir fent de les seves a través de la fórmula que ja coneixem: són tercers els que es fan càrrec de les factures. Algun d’aquests tercers, prèviament, ha cobrat importants quantitats de diner públic de l’Ajuntament, com és el cas de Quim Carné que poques setmanes abans de fer-se càrrec de gestions pel candidat Bustos percebia més de 6.000€ de l’Ajuntament, com va fer públic l’Entesa.
Resulta difícil centrar-se en les grans o petites roïndats de la política quan tots els mitjans escopien ahir imatges increïbles del que la naturalesa ha provocat a l’altre punta del món.
De sobte les escenes més dramàtiques del cinema d’acció es convertien en realitat a la televisió. Les cadenes informatives de tot el món ahir semblaven dirigides per Steven Spielberg i tots, en qualsevol punt del planeta, rebíem un avís de com en som de petits i fràgils.
Per aquí més a prop, les coses ahir eren diferents. Cada partit, coalició o federació anava preparant ja les seves estratègies per a la campanya i es comença a moure fitxa.
Asistimos con interés pero sin sorpresa a los movimientos que están sucediendo en la política local estos últimos días. Imposible desligarlos del auténtico pánico que siente el PSC de Manuel Bustos ante las próximas elecciones municipales que cada día se van acercando un poco más. Hoy, a 87 días de la cita con las urnas, Bustos se dedica en cuerpo y alma a la campaña; pero no sólo a la suya. Manolo está tan preocupado por sus resultados como por los de los demás, aquellos que le tienen que facilitar las alianzas de gobierno el día después.
Si hace unos días contaba este blog las facilidades que presuntamente encontraría Bustos en formaciones como Reagrupament o Solidaritat per la Independència, ambas con personas al frente que reconocen abiertamente su afinidad con Manolo, (y ERC, ¿qué debe pensar de mantener al alcalde en el poder?) hoy hay más cartas jugadas por el candidato socialista que están quedando boca arriba.
Quan sembla que sobre Ràdio Sabadell ja està tot dit; quan podríem creure que les barbaritats comeses ja no poden anar més enllà, doncs encara apareix sempre una dada nova que sumar a totes les anteriors.
Com molts lectors recordaran, fa només uns dies vam publicar un post titulat “La ciutat sota control 2: Ràdio Sabadell”.
Contenia la demostració de que el PSC va provar de manipular un informe del CAC i capgirar-lo per tal de poder vendre’l públicament com si fos positiu, quan el que contenia era tota una colla de dades confirmant l’abominable falta de pluralitat d’aquest mitjà públic.
Vam posar sobre la taula el caos societari d’aquesta empresa, que encara avui (segons dades del Registre Mercantil) no té un Gerent sinó que en té dos. I de les dues persones que tenen el càrrec resulta que una, per a més inri, és la parella del propi Alcalde Manuel Bustos. Impossible un control més proper.
Llegeixo a LA VANGUARDIA que 5 diputats ucranians van acabar ahir a l’hospital després d’una batalla campal que es va produir en el transcurs d’una sessió parlamentaria. A la tangana hi van participar més de 100 diputats del partit que és al govern mentre que els hospitalitzats (algun en estat molt greu) són tots diputats opositors.
Fa un parell de dies, aquest cop a Italia, hi va haver també més que paraules en el transcurs d’un debat de moció de censura contra Berlusconi.
Si la Concha Mazano entengués això de la cooperació en un sentit ampli, hauria d’estar gestionant ja una invitació a les dues cambres per a que vinguin a estudiar el cas de Sabadell. Aquí succeeix exactament el contrari. Quan no hi ha ningú del PSC pel mig el resultat és que es diuen totes les coses però es fa en un to i tracte tan “versallesc”, amb unes formes tan delicades, que el missatge queda diluït i al final te’ls emportaries a tots a sopar a casa. Sí, al Soriano també; ho tinc tot assegurat.
El coordinador de Sabadell ha de canviar em demana que llegeixi i comenti l’article del Carles Rossinyol que va publicar ahir aquesta pàgina. Aquest es va convertir en el post més llegit de tota la potent xarxa WordPress. Es va instal·lar sòlidament a la posició número 1 tot el dia mentre, per exemple, el de la seva companya de files, la diputada Joana Ortega amb la seva entrada sobre els canvis al Parlament d’ahir era a la posició número 7 de la mateixa classificació o el de Miquel Iceta era la número 14.
I en el nostre cas tot parlant només d’assumptes locals que interessen als que som de Sabadell. Enteneu ara per què aquest bloc preocupa tant Bustos i a una bona colla dels seus?
Cada vez que hemos querido pulsar la temperatura del PSC en Barcelona hemos recurrido a dos personas. Una por su trabajo y la otra por determinadas circunstancias casi fruto de la casualidad, han sido de gran ayuda para poder trazar el perfil que en cada momento tenía Manuel Bustos ante quienes llevan el timón de su partido.
Por eso siempre hemos dicho, sabiendo perfectamente lo que significaba, que Manolo hace tiempo que es un político amortizado dentro de su organización y que no cuenta para ninguno de los movimientos importantes.
Durante el tiempo que el gobierno de la Generalitat estuvo en manos de PSC, ICV-EUIA y ERC Bustos no paró de representar una piedra en el zapato. Él, siempre tan partidario de los sistemas presidencialistas, descreditó una y mil veces los pactos entre organizaciones para formar gobierno. Puso en aprietos a Montilla todas las veces que le vino en gana soltando perlas como que los gobiernos no pueden estar sujetos a las dictaduras de las minorias o que el partido que tiene más escaños es el que tiene que gobernar. Flores como esa se pueden encontrar en su libro “Passió per Sabadell” del cual hicimos llegar hace tiempo un ejemplar fotocopiado a Artur Mas que, amablemente, nos lo agradeció. No se lo mandamos a Montilla porque alguien se nos había adelantado en ese trabajo.
Els líders de la majoria dels partits catalans porten des de diumenge mirant al cel i preguntant amb els braços oberts per què els ha passat el que els ha passat. El cas és que en general no sembla tan difícil d’entendre.
En primer lloc, si una cosa han tingut de diferent aquestes eleccions és que hi ha hagut guanyadors i perdedors. Sembla una obvietat però normalment no és així. Tots diuen sempre que han guanyat però aquest cop no.
L’única nota de color és la senyora Camacho que fa discursos com si hagués estat la vencedora quan ha tret només 18 diputats sobre 135. O és una indocumentada o una manipuladora o és que no sap sumar. Del contrari observaria que tota aquesta eufòria quan ha pujat encara no un 2% els seus vots, és que fa riure. Què s’esperaven treure si ara diuen estar tan contents amb tan poc?
Hauria de moderar la seva sobreactuada alegria l’Alicia. El país de les meravelles que ens ha pintat és un lloc sinistre on es persegueix la gent en funció de les característiques que ells han decidit. Que això dóna vots entre determinades capes populars ja ho va descobrir fa molts anys el nacionalsocialisme i fins ara ningú s’havia atrevit a jugar aquesta carta. Fins ara.
Manuel Bustos seguia sense dir ni Pamplona sobre el resultat de les eleccions de diumenge. Ja haviem decidit deixar-ho estar, la veritat.
Ens havien dit que ell opinava que no havia de dir res; que es tracta d’un tema de partits i que, aleshores, totes les opinions i valoracions havien de partir de les executives i que la dels socialistes, representada per l’inefable Manau, ja havia parlat. Sopars de duro que no se’ls empassa ni ell. Serà ara que no en fa de valoracions. Va opinar fins i tot de l’arribada a la presidència de l’Obama, que m’imagino la Casa Blanca i la CIA pendents de si a Manolo li semblava bé o malament el canvi. Però la de Mas no li venia bé.
Però això es contradeia amb el fet que la tarda de diumenge ell sí va fer crides a la participació a través dels mitjans de comunicació locals amb tot el que això significa d’implicació directa amb el resultat. Estava convençut que més percentatge de gent anant a les urnes representava més vot pels socialistes i no va ser així. I li va agafar un atac de mudesa.
Comentaris recents