You are currently browsing the tag archive for the ‘Diari de Sabadell’ tag.
Ràdio Sabadell falsea los datos de un estudio de audiencia para esconder el fracaso de audiencia que representa la emisora diez años después de haber iniciado sus emisiones.
El alcalde de Sabadell se ha convertido en una parodia de sí mismo. Su personaje ha alcanzado el esperpento y lo sabemos los sabadellenses, pero también quienes no viven aquí.
En este blog algunos lectores comentaban la imitación que un programa de radio había hecho del alcalde y decían que estaba muy logrado su espíritu. Así que tuvimos que ir a comprobarlo y ya la tenéis aquí colgada.
Danielle Seguin: “Tendremos en consideración todas las ofertas que recibamos”
Finalment, tal i com s’esperava, la promesa de l’alcalde sobre l’arribada d’aquest centre comercial ha estat plena de mentides i d’inexactituts. No seran 500 treballadors els que contractarà IKEA sinó 400. Un 20% menys. I no seran de Sabadell. Tal i com ahir ja vam dir en aquest bloc, aquest centre comercial contractarà persones amb independència de quina població siguin procedents.
Ho va dir la directora d’Ikea a Espanya ahir i ho recull, entre d’altres, la periodista Cristina Farrés, germana de la Tinent d’Alcalde Marta Farrés, en un mitjà digital.
Segons escriu ella, la responsable de la cadena de mobles va dir clarament “Tendremos en consideración todas las ofertas que recibamos”.
En vista de tot aquest espectacle lamentable, cal que algú parli amb l’alcalde Bustos a veure si obté alguna resposta.
Només cal que li demani quatre cosetes de res. Com alguna d’aquestes, per exemple:
És veritat, doncs, que IKEA no ha volgut signar cap contracte que digués, com vostè havia promès, que el 95% dels treballadors serien persones de Sabadell?
És cert el que diu la pròpia web municipal, que IKEA només “procurarà (¿¿??) cobrir els llocs de treball requerits de manera prioritària i majoritària amb treballadors de Sabadell” i que, a més, encara inclou la fórmula “sempre que reuneixin els requisits necessaris per cobrir el perfil del lloc de treball”?
On ha quedat la seva promesa, alcalde, (que ja vam dir nosaltres que era il·legal en els terminis en que vostè la plantejava) del 500 treballadors sabadellencs? Per què ha mentit una vegada més al conjunt dels ciutadans? Per què no hi diu al conveni el que vostè porta prometent des de fa dos anys per tots els mitjans i ahir mateix va tornar a repetir?
Però és que encara la cosa és pitjor: per què dels 500 treballadors que vostè va prometre se’n han perdut el 20% pel camí? Per què ara diu que no són 500 sinó 400? Com és que ara diu que els altres 100 són treballs “indirectes”? Quin conveni ha signat per aquests “indirectes treballadors” als que també s’havia compromès?
Recorda que el passat 10 de gener vam publicar un post titulat “Les mentides desmuntables de l’Alcalde de Sabadell sobre IKEA“? Doncs ja vam advertir-lo de tot això que ara queda al descobert, senyor Bustos.
Com s’atreveix a jugar amb la necessitat de feina de les persones? Per què va dir a la ràdio local fa uns dies que feia “una crida a la calma” i que la gent no anés al Vapor Llonch a inscriure’s encara com si això fos una cosa que vostè controlés? I manté això del Vapor Llonch, ara que ja sabem oficialment que IKEA contractarà a qualsevol persona vingui d’on vingui? Al damunt haurem de pagar la formació els sabadellencs amb els nostres impostos? Però quina mena de negocis fa vostè?
Miri, alcalde Manuel Bustos, això de la credibilitat és una cosa que algú s’ha de guanyar. Cada vegada que seguim les seves declaracions no trobem més que mentides i fantasies inventades. Totes amb una única intenció: enganyar els votants a les municipals. Fer-ho amb una cosa tant sensible com és la necessitat de feina.
Vostè diu mentides. I els que menteixen són uns mentiders. I els càrrecs electes que menteixen amb intencions partidistes jugant amb la necessitat de les persones que veuen amb desesperació una possibilitat en les seves paraules són, a més, uns miserables polítics.
És molt greu això que tornat a fer vostè. No representa una sorpresa per nosaltres, que ja ho vam dir. Però sí per a la gent de bona fe als que haurà pogut enganyar.
I miri que ja tenim poca capacitat de sorpresa.
Ahir va ser un dels seus, en concret Roberto Abril, membre de l’executiva del PSC de la que n’és el seu secretari de comunicació, qui es despenjava en un mitjà de comunicació dient barbaritats. Recordem que Abril va ser un dels protagonistes, amb la senyora Capdevila, dels lamentables incidents d’aquest cap de setmana a la Creu de Barberà. I no cal dir que aquest senyor, a qui ens presenten com si fos un militant de base del PSC, en realitat està treballant el dia a dia de l’estratègia electoral d’aquesta llarga campanya que fa Bustos. Doncs ahir va parlar molt clar. Les associacions de veïns de Sabadell són decadents, diu.
Això ens genera més preguntes, senyor Bustos.
Coincideix l’alcalde amb el senyor Roberto Abril, membre de l’executiva del PSC de Sabadell en això de què les Associacions de Veïns són “decadents”?
Quin criteri té sobre la resta d’entitats de la ciutat? Les troba igual de “decadents”?
És que era “decadent” també la revista “Quadern” i per això han hagut de plegar director i caps de secció després de la seva entrevista feta (preguntes i respostes) per la senyora Barderi i després imposada a tots ells?
En què s’ha basat el senyor Abril per a fer aquesta afirmació? Té un coneixement prou profund de la realitat sabadellenca una persona que només fa poc més de vuit anys que viu a la nostra ciutat i que fins aleshores havia estat veí de la tan allunyada com pintoresca població de Tordesillas (aquella que defensa amb ungles i dents que es segueixi maltractant fins la mort un toro en la seva repugnant festa) i de Valladolid? Tant ha aprés ja del que som i d’on venim els sabadellencs per parlar de si les nostres entitats són decadents o no?
Quan diu que la presidenta de l’associació de veïns de la Creu de Barberà “me tiene un especial odio, por distintas situaciones vividas en el seno de la asociación hace años“, ¿de quants anys parla? Però si només fa un grapat d’anys que viu a Sabadell i sembla que parli de quan la República! A banda d’això… però no havia dit aquesta gent que el que va fer la senyora Anna López, presidenta de l’associació de veïns era degut a què anava a les llistes d’ICV-EUIA? Aleshores, és que ja no és per això sinó per una enemistat de fa anys? Es pot aclarir aquest senyor Abril?
Sap que poques hores després de l’incident de dissabte, a la convenció municipal del PSC, aquest senyor estava dient “hemos de trabajar y profundizar en todo los (sic) que nos une y analizar los problemas que nos separan“? Com s’analitzen els problemes, amb 4 membres de la Policia Municipal?
I sobre els fets que ha protagonitzat aquest senyor amb la diputada Capdevila contra l’associació de veïns de la Creu de Barberà:
Per què Montserrat Capdevila diu ara coses al seu bloc que no havia dit abans a la roda de premsa? Per què va comparèixer davant dels mitjans si no havia d’aportar res? I per què, només després de que els partits de l’oposició s’han manifestat i del rebombori mediàtic, ha emès un comunicat amb una nova versió dels fets que ningú havia sentit fins aleshores?
Per què no va contradir el que els seus companys a la taula (Roberto Abril i Paco Fernández) van afirmar davant dels mitjans, i després la seva versió al bloc no concorda amb la d’ells?
Per què la seva versió ara, doncs, està adaptada a les reaccions escrites dels partits de l’oposició que van exigir responsabilitats?
Per què ella i Roberto Abril acusen de mentir la periodista de EL PAÍS que va fer una informació impecable, només perquè no els agradava? Per què li diuen que la veritat és al Diario de Sabadell?
I per què després d’acusar una periodista de mentir, quan aquesta va estar present a la roda de premsa i li demana que expliqui a quines mentides es refereix en concret, el senyor Abril torna a callar?
Per què la senyora Montserrat Capdevila, que explica per Twitter fins quan va a la perruqueria a fer-se les metxes, que té temps fins i tot de parlar amb la gent del seu partit que fan altres blocs grotescos per mal fets tot i que que ella els publicita encara que no tenen mai cap intenció d’aportar proves del que diuen, només d’opinar sense aportar el document, en canvi va callar entre dissabte i dimarts qualsevol referència a aquest assumpte mentre omplia la xarxa de collonades? Per transparència?
I una cosa més que hem sentit i que ens agradaria que ens ho expliqui algú dels presents: és cert que amb tants telèfons amb càmera de fotos que hi havia, el motiu de què no hi hagi cap imatge de l’incident és perquè els agents van obligar uns ciutadans a esborrar les que havien fet?
No pateixi que no esperem respostes. Ja sabem que vostè no les té. Només té invencions i fantasies, igual que la ciutat que ha fabricat dins del seu cap i que existeix només a la seva imaginació.
Pobre alcalde. Pobre i trist home.
Quan algú s’ha cregut que era l’amo i que tenia el poder absolut sobre totes les persones i coses que l’envolten, qualsevol pedra que se li fiqui a la sabata no és ja que li faci nosa, no; és que la percep com una ferida sagnant que li acaba produint una dolorosa hemorràgia. I un bloc com aquest que llegeixes sembla ser que és una pedra d’aquestes.
Si heu tingut el temps i les ganes de llegir aquests dies els comentaris d’opinió publicats per alguns mitjans convencionals o seguiu les xarxes socials, haureu vist com el poderós i el seu entorn es victimitzen pels atacs dels que creuen ser objecte. D’exemples d’aquests n’hi ha de tots colors i en podem posar alguns de molt recents.
Yo creo que mi amigo sabe la mitad de lo que dice y se está marcando un farol enorme. Me cuenta una historia que no sé de dónde la habrá sacado.
Me habla de él, del gran hombre, y dice que siempre tuvo la autoestima por las nubes incluso cuando aún estaba lejos de alcanzar el éxito en su carrera. Y se refiere al divorcio de su anterior mujer (C.) que llegó cuando ya su historia con la rubia periodista trepa era imposible de ocultar por más tiempo.
Las separaciones de pareja siempre son complicadas, pero cuando hay hijos y muchos bienes de por medio, la cosa ya se acaba convirtiendo en una auténtica batalla infernal.
Dice mi amigo que C. no paraba de decirle a gritos que la rubia esa era una buscona que no estaba enamorada de él, sino de su dinero y de la notoriedad que adquiriría al estar con alguien conocido. Que le encantaba relacionarse con gente importante a la que como periodista mediocre jamás llegó ni a acercarse pero que del brazo de él iba a tener por fin la oportunidad de codearse con ellos. Aunque nunca llegaría a ser “una de ellos“, sino una arribista del tres al cuarto, simplemente.
Nos han contado muchas veces historias de entidades locales rendidas antes los encantos del gobierno. O directamente ante sus presiones. Pero en muy pocos casos han trascendido las otras; cuando la dignidad de algunas personas ha estado por encima de las posibles recompensas que les ofrecían a cambio de algo.
Y hoy queremos explicar una.
Los hechos se remontan a finales de la legislatura anterior, aunque salieron a la luz hace unos meses.
Se trata del caso de un menor de Sabadell que tiene una discapacidad. Por ese motivo a su madre le resulta imposible encontrar una plaza vacante para él en una guardería.
La mujer, desesperada, cree que quizás no es tan mala idea buscar la ayuda del Alcalde Manuel Bustos. Ella, como tantos otros ciudadanos alguna vez, cree que cuando se agotan los caminos siempre queda tirar “por elevación” buscando que ese hombre tan cercano quizás será el único capaz de encontrar una solución a su problema.
Hemos llegado a pensar que en determinadas ocasiones puede ser incluso divertido tener un alcalde como Manuel Bustos. Me refiero a esas en las que concede una entrevista de las que llaman “humanas” y él que ya es bastante “humano” de por sí, ahí comete todo tipo de excesos. Nos cuenta cosas como su pasión por jugar de niño a “churro,media,manga,mangotero” ese juego en el que unos se ponen debajo y otros saltan con fuerza sobre la espalda de los anteriores y dejan caer todo su peso sobre los que les sostienen. Algo así como lo que nos pasa a los trabajadores con ciertos políticos que se nos montan encima cuando les da la gana.
Nos ha contado también que le encantaba de pequeño subirse en una tapa de váter y tirarse por los terraplenes. Hay quien cree que aún no ha perdido la afición. Y también nos explicó que está muy interesado en la filosofía “zen” aunque dudamos que sepa en realidad de lo que está hablando. Quizás simplemente vió un anuncio de algún reportaje de National Geographic mientras estaba esperando para que comenzara el partido del Plus y se quedó con la idea para soltarla ante el primer periodista que se encontrara.
Como cada hijo de vecino, nuestro Manolo tiene sus costumbres. Él todos los años cuando llega Navidad nos suelta una inocentada. Para no variar, él incluso en las tradiciones va por libre. No suele esperarse a que llegue el 28 de diciembre para lanzarnos la broma. Unos días antes reúne a la prensa y allegados para lanzar su gran idea. Y tiene muchas: le nacen en la cabeza como las setas en mitad del campo.
Para algunos puede resultar sorprendente que entre tanto personal “de confianza” y tanto “liberado” de su partido sean incapaces de soplarle una idea atractiva y realista. Una sola. Es algo que se entiende después cuando ves el perfil de “asesores” de los que se ha rodeado. Del tipo de consejeros que ha buscado para hacer el viaje juntos. Nada puede nacer ahí que sea real y sincero.
Algunes vegades despenges el telèfon pensant que t’informaran d’una cosa i acabes trobant-ne un altra. És el cas d’ahir diumenge.
Al matí vaig trucar un vell amic que viu a Madrid. Disculpeu-me que no pugui ser més precisa però no tinc ganes de posar-lo en problemes. Només volia saber si ell, que coneix molt bé el que es mou al Ministeri de Foment, podia dir-me per què el ministre José Blanco va decidir no venir al sopar dels socialistes del Vallès de dissabte.
El meu amic em contesta, ras i curt, que José Blanco no va tenir mai a la seva agenda aquest viatge. Que d’això n’està completament segur.
Jo l’insisteixo dient que havia d’anar a Sabadell, que així s’havia dit a tots els militants de la comarca a la convocatòria que van rebre fins i tot per carta.
I és aleshores que es queda pensatiu i em diu: Disculpa, on has dit que havia d’anar, a Sabadell? No. Segur que a Sabadell no tenia previst ser-hi.
A partir d’aquí fa memòria i m’explica les seves vivències (les de Blanco) de l’any passat quan, de camí al sopar dels socialistes de l’Hospitalet, va fer una parada tècnica a la nostra ciutat atenent les mil súpliques de Bustos per que vingués encara que fos 5 minuts. Aquest bloc ja en va parlar l’any passat a un post titulat “José Blanco no vol sopar amb Bustos”.
El que nosaltres no vam saber llavors és tot el que havia succeït, a més, minuts abans de que comencés l’acte.
Hay muchas maneras de hacer el mamarracho. Como cuando te has tomado alguna copa y todo el mundo lo comprende. O puede que suceda cuando estás sobrio y entonces, según quien seas, también todo el mundo lo entiende.
Todos tenemos derecho a pasar por mamarrachos alguna vez en la vida. El problema es quedarte permanentemente en ese estado. En ese caso tienes un problema seguro.
El género humano es contradictorio y ha de saber vivir con ello. Pero eso no debiera servir de justificación para lo que les sucede a “algunos” humanos que, además, se dedican a la política y se han acostumbrado a decir blanco y negro en la misma frase. Y encima se enorgullecen de ello.
Entre lo mucho o poco bueno que habrá hecho el colectivo que gestiona Sabadell ha de canviar está haber puesto un espejo ante la cara de algunos personajes que se creyeron que nos habían engañado. Que podían tomarnos el pelo una y mil veces esperando encima un aplauso por ello. Así había sido hasta ahora y los aplausos de las almas agradecidas suelen ser poco críticos.
La derecha española jamás ha encontrado un territorio político propio en Catalunya.
Su representante natural, el PP, ha sido durante años el refugio de nostálgicos de otros tiempos, aventureros políticos carentes de ideología (y alguno/a de escrúpulos), rebotados de otros partidos y tipos peculiares en particular.
Precisamente por eso resulta un espacio fantástico para trepar. Si eres de principios versátiles, no tienes muchas manías y quieres llegar rápido a ocupar un espacio entre quienes aspiran a palancas y puestos, ni te lo pienses: el PP es tu lugar. Es un partido maravilloso en el que todo es posible. Puedes ser la única candidata/o de toda España que no consigue aportar ni un sólo diputado por la provincia que te presentabas y, a pesar de todo, que te acaben nombrando presidenta del partido en tu comunidad. Genial.
Comentaris recents