You are currently browsing the tag archive for the ‘complex de Sant Oleguer’ tag.
Fins on pot arribar la poca vergonya d’un govern? Fins on ens ho hem d’empassar?
Ahir dèiem en aquest bloc que havíem sentit rumors de que darrera la recent sortida de Comissionats no hi havia exactament una intenció d’austeritat, sinó que s’amagava un pla directe de convertir-ne alguns en funcionaris i passar-los a la plantilla. Una cadira i un sou per a tota la vida fent allò que se’n diu popularment “t’arreglaré una plaça”. Tal i com estan les coses en el mercat laboral aconseguir-ne una representa el somni de milers de persones que cada dia s’han de preparar feixucs temaris i competir amb centenars d’altres aspirants.
Els rumors fa molt de temps que els sentíem però els haviem deixat en el terreny dels comentaris, sense donar-hi massa més crèdit.
Avui, però, ha estat un lector d’aquest bloc qui ens diu que ens deixem de dubtes. Que clarament podem afirmar que els moviments hi són.
Els darrers mesos hem parlat amb persones que tenen molts més coneixements legals que nosaltres i que van seguir tot l’afer de la resolució de fiscalia sobre l’assumpte dels pisos tutelats de Sant Oleguer. I totes elles estaven d’acord en una cosa; el PSC va tenir molta sort amb la lectura que del cas en va fer la fiscal. En unes altres mans les coses haurien resultat indubtablement pitjor per a ells i haurien tingut un desenllaç molt diferent en aquesta primera etapa.
Fa molt temps que el grup ICV-EUIA va anunciar en roda de premsa que seguiria la recomanació que es desprenia d’aquesta resolució: posaria l’assumpte en mans del Contenciós Administratiu. I ho van fer. Per tant, no hi ha res d’estrany. Es va anunciar una cosa i s’ha complert.
Però com els socialistes viuen en una realitat paral·lela i ells han seguit el seu propi procés cauen sempre de la figuera i ara es fan els sorpresos. Deuen anar molt malament de memòria o és que es van creure les seves pròpies mentides?
Aquests darrers dies de juliol no sé si és que s’han begut tot l’enteniment que els quedava o és que el nivell encara podia arribar a ser més baix del que pensàvem.
Recientemente hemos visto a Manuel Bustos sentado entre la familia del recordado alcalde Farrés durante el homenaje que el Parlament rindió al desaparecido líder de nuestra ciudad. Muchas personas en Sabadell han criticado que Bustos estuviera colocado ahí, y que quedara para siempre en la foto que debía haber sido sólo para los familiares. Y quienes critican eso quizás sea porque recuerden las palabras de Farrés cuando, una vez ya tomada su decisión de abandonar el Ayuntamiento, dijo en clara alusión a Manolo que no querría que su sucesor al frente de la alcaldía de Sabadell fuera “un funcionario de partido”.
Se presenta una semana entretenida para Manuel Bustos y su gente. Bueno, su cada vez más reducido número de gente. En fin, su escaso núcleo de acólitos.
Diversos hechos sucedidos en los últimos días sólo pueden entenderse desde el nerviosismo y la desesperación en que se encuentran los miembros del gobierno, determinados empleados de obediencia partidista y culos agradecidos en general. Y es un entorno de buenos culos.
No se podía esperar demasiado de un martes y 13 como el de ayer y la primera se la dieron en la frente. ICV-EUIA anunciaba por la mañana que se les acabó la paciencia. Que puede que para el socialismo de Sabadell sea muy normal que la fiscalía les diga en una resolución que han cometido irregularidades de gravedad. Pero que para ellos no lo es.
Los primeros montan un homenaje a la culpable del desaguisado y la reciben entre aplausos. No se pusieron a tocar las vuvuzelas porque todavía no estaban de moda que, de haberlo sabido, me veía a Manau con una en la boca. Digo Manau porque para eso es el músico del grupo, que nadie vea otras interpretaciones.
Sweeney Todd és una de les obres mestres del gran Stephen Sondheim. De tots els seus personatges no és el turmentat Benjamin Barker ni la perversa Mrs. Lovett els que sempre m’han cridat més l’atenció. Hi ha alguna cosa en la figura del jutge Turpin i, especialment, en l’agutzil Bamford que sempre m’han atret particularment. 
Els primers són uns pobres dimonis, uns supervivents en les terribles condicions d’un Londres pobre i gris on només els que lluiten poden aspirar a seguir vius. Però els segons representen el pitjor d’una classe que s’aprofita de la debilitat d’un sistema per a treure’n profit personal. Són uns personatges grotescos que acaben malament víctimes de l’excés de confiança que tenen en la seva estrella i el seu poder.
Vaig aprofitar la tranquil·litat del diumenge plujós per a tornar a visitar aquesta magnífica obra. I, per un moment, vaig oblidar-me d’aquell Londres brut i gris i em vaig traslladar a Sabadell, ciutat que conec molt més.
Els equivalents del jutge i l’agutzil aquí i ara, a la nostra societat, els trobaríem en l’alcalde i el primer Tinent d’Alcalde. A l’obra de Sondheim el jutge i l’agutzil administren justícia d’una forma arbitraria i amb prevalença dels seus interessos i a Sabadell… bé, a la nostra ciutat Bustos i Manau són un exemple… d’interpretació de les coses.
Hasta para hacerle un homenaje a María Ramoneda lo han hecho tarde y mal.
Lo hicieron tarde y mal, porque si tanto la querían y tan convencidos estaban de su inocencia penal deberían haberlo hecho cuando la moneda aún estaba en el aire y no ahora. Pareciera que ni esos presuntos amigos tenían nada claro si la regidora de Serveis Socials había cometido un delito o no. Los amigos de ese tipo se pueden quedar en casa, no hacen falta alguna.
Claro que quizás no querían que les sucediera lo que nos ocurrió a nosotros. El pasado 20 de junio escribimos en este blog el post titulado “Un gobierno de usar y tirar”.
Han passat uns dies des de l’arxiu de les diligències de l’assumpte Sant Oleguer i avui a la ciutat han quedat gravades dos conclusions.
La primera és la dels qui creuen que no ha estat una fiscal, no, sinó un jutge que ha dictat una sentència. I que el judici l’ha perdut la portaveu d’un grup que, absolutament embogida i guiada per rancúnies personals, ha volgut fer-li mal a una adorable velleta que no té més interès a la vida que el bé dels seus conciutadans. Que probablement ni cobra de l’Ajuntament, sinó una petita pensió, i que no es mereix el que li està passant.
La segona versió és la de persones que creuen que hi havia un grup que, després de tenir indicis de que alguna cosa amb molt mal color estava passant als Serveis Socials de la ciutat, va voler que s’aclarís tot dins l’àmbit polític. Saber si aquestes sospites eren o no certes i si determinades connexions entre la cosa pública i la privada de persones amb responsabilitat de gestió s’havien produit o no. Però l’alcalde va intentar tallar l’immediata acció de la resta dels grups de l’oposició portant l’assumpte davant la fiscal de Sabadell i durant molt temps va retenir uns expedients que no deixava veure ningú. Quan finalment els va obrir, bona part d’aquesta informació ja la tenia la fiscal perquè l’havien dut altres membres de l’oposició. Aquest últim, potser un pas que l’alcalde no s’esperava, ja que no va parar de dir que hi hauria resposta dels jutjats de Sabadell en qüestió de dies i la cosa ha durat 7 mesos. Ara i des de fa temps ja no és aquell primer grup sinó tota l’oposició la qui, escandalitzada, exigeix insistentment depuració de responsabilitats polítiques. Però la insistència dels qui han estat enganxats fent les coses molt pitjor del que tots esperaven és focalitzar-ho en una malvada persona que els vol molt de mal i que practica una oposició indigna.
En la línea de la pornografía sentimental que tanto les gusta, la regidora María Ramoneda ha publicado una carta en el Diari de Sabadell en la que por fin dice lo que piensa sobre toda la polémica del caso Sant Oleguer. En conclusión es una mezcla de intento de dar pena (comienza aludiendo a sus 72 años) y un encadenado de insultos como no habíamos visto jamás antes en la ciudad firmados por una persona con responsabilidad pública.
La señora Ramoneda, que en estos meses ha reducido su actividad pública a la mínima expresión, lanza ahora duras afirmaciones en este redactado. Acusa a ICV-EUIA de haberla difamado, de haberla insultado, de sembrar contra ella “la negra sombra de la duda”. De ejercer contra su persona una “oposición rabiosa” y traspasar todos los límites por “fines electorales“. Les acusa de haber “atentado contra su honor y su dignidad sin reparar en el coste personal y emocional que eso suponía“. No se detiene ahí; dice que todos los concejales de ese grupo “por siempre jamás tendrán su honor manchado” y afirma que “son capaces de todo al precio que sea“.
Hem assistit als aplaudiments del govern a Maria Ramoneda però, ¿per què hi faltava Montserrat Capdevila? ¿Ha donat uns motius al partit de Sabadell i uns altres de diferents a la direcció nacional per a justificar que no hi era?
Hem sentit al govern fent valoracions sobre el cas de Sant Oleguer però el PSC local, que fa rodes de premsa per a valorar qualsevol cosa que hagi sortit dels jutjats, segueix sense dir ni una paraula al respecte. ¿Per què han quedat muts? ¿Per què, portes endins, se’ls veu tan poc feliços de la manera com s’ha procedit a l’arxiu de les diligències?
La millor definició del que no poden ser els poders públics locals me la dóna aquest matí un important Bufet d’advocats de Barcelona que coneix molt bé l’Ajuntament de Sabadell amb qui s’ha vist les cares en algun cas anterior. Però en aquesta ocasió l’assumpte no fa referència a la nostra ciutat sinó a Sant Fost de Campsentelles.
Resulta que un decret de l’alcaldia d’aquest municipi va acordar que s’havien de repercutir als veïns les obres d’urbanització fetes a dos polígons de la localitat. Aquestes van ser adjudicades per 1.300.000€. El cas és que quan ara els mateixos ciutadans han fet comptes del que els han cobrat, la xifra que els ha sortit és de 2.642.247€.
Expliquen els advocats que quan els veïns demanen, en pura lògica, que volen veure els números per a repassar-los la resposta ha estat una citació intimidaria al jutjat de pau i els amenaça amb una querella criminal contra les persones que han demanat revisar els comptes.
La força d’un Ajuntament que compta amb els seus advocats i tot el seu potencial econòmic contra uns veïns que exigeixen transparència.
Ahir al matí una delegació d’aquests i un advocat es van apropar a l’Ajuntament per a presentar 300 instàncies demanant aclariments per aquest ball de xifres. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Comentaris recents