You are currently browsing the tag archive for the ‘Canal Català’ tag.
Més enllà de la ciutat que coneixem tots personalment o a través dels mitjans, hi ha un altre Sabadell. És el que es mou a l’ombra. La ciutat que s’oculta als ciutadans i que fa por. Hi ha un marc en el que determinades persones a les que hem donat poder, actuen com volen en funció dels interessos d’una part i no del conjunt de veïns.
Sempre al capdavant de tot això hi apareix un dels personatges més controvertits d’aquest ajuntament. El Tinent d’Alcalde Joan Manau és sempre al centre de totes les polèmiques. Permanentment al darrera de les decisions més qüestionables.
Ell és el responsable últim de les sorprenents contractacions de funcionaris que està fent aquest Ajuntament. Ell apareix també darrere de les accions més polèmiques que s’imputen a la Policia Municipal. Ell i sempre ell torna a aparèixer en els temes més delicats.
I Manau és qui manega determinades informacions que apareixen o desapareixen sempre en funció d’uns interessos concrets. Posem-ne un exemple referint-nos a uns mesos enrere, quan l’Entesa el va fer seure al banc dels acusats.
Asistimos con interés pero sin sorpresa a los movimientos que están sucediendo en la política local estos últimos días. Imposible desligarlos del auténtico pánico que siente el PSC de Manuel Bustos ante las próximas elecciones municipales que cada día se van acercando un poco más. Hoy, a 87 días de la cita con las urnas, Bustos se dedica en cuerpo y alma a la campaña; pero no sólo a la suya. Manolo está tan preocupado por sus resultados como por los de los demás, aquellos que le tienen que facilitar las alianzas de gobierno el día después.
Si hace unos días contaba este blog las facilidades que presuntamente encontraría Bustos en formaciones como Reagrupament o Solidaritat per la Independència, ambas con personas al frente que reconocen abiertamente su afinidad con Manolo, (y ERC, ¿qué debe pensar de mantener al alcalde en el poder?) hoy hay más cartas jugadas por el candidato socialista que están quedando boca arriba.
Yo creo que mi amigo sabe la mitad de lo que dice y se está marcando un farol enorme. Me cuenta una historia que no sé de dónde la habrá sacado.
Me habla de él, del gran hombre, y dice que siempre tuvo la autoestima por las nubes incluso cuando aún estaba lejos de alcanzar el éxito en su carrera. Y se refiere al divorcio de su anterior mujer (C.) que llegó cuando ya su historia con la rubia periodista trepa era imposible de ocultar por más tiempo.
Las separaciones de pareja siempre son complicadas, pero cuando hay hijos y muchos bienes de por medio, la cosa ya se acaba convirtiendo en una auténtica batalla infernal.
Dice mi amigo que C. no paraba de decirle a gritos que la rubia esa era una buscona que no estaba enamorada de él, sino de su dinero y de la notoriedad que adquiriría al estar con alguien conocido. Que le encantaba relacionarse con gente importante a la que como periodista mediocre jamás llegó ni a acercarse pero que del brazo de él iba a tener por fin la oportunidad de codearse con ellos. Aunque nunca llegaría a ser “una de ellos“, sino una arribista del tres al cuarto, simplemente.
Los portavoces de los distintos grupos municipales se encontraron ayer en un debate televisado por un canal local. Sí, exactamente; ese que tiene a Bustos hasta en la carta de ajuste y cuyos informativos cuentan a los ciudadanos la suerte que han tenido de vivir en esta idílica ciudad.
Es curioso ese planteamiento que el alcalde de Sabadell y su parroquia bendicen: en la radio pública no se retransmiten los Plenos, que son la esencia pura del debate político, pero sí que se van a casa del vecino a hacerlos. Incongruencias de esta pandilla que no merece la pena ni intentar entender. Por no cabrearte más, quiero decir.
Quien se supone que lleva la voz del grupo socialista, el señor Sánchez, justificó la celebración de ese debate con un nosequé del reglamento de medios. Cuesta pillárselo, pero cuando se lo pillas te das cuenta de que estos políticos nuestros a veces tienen su punto. ¿De qué narices de reglamento habla si nos estamos refiriendo a un medio privado y lo que se llevó a pleno hablaba de medios “públicos“? Por simpático que sea para el gobierno local, que no tuvo reparo alguno en reconocerlo el también majísimo señor Sánchez: aquí hay medios buenos y medios malos. A los buenos se va y a los malos, ni agua.
Paco Bustos diu a la televisió que espera que els ciutadans siguin agraïts amb l’alcalde i que ho facin donant-li les gràcies per la seva gestió quan se’l trobin. Ja només ens faltava aquest darrer pas del govern: ara vol exigir als ciutadans que siguin agraïts amb ells. Paco Bustos deu creure que els sabadellencs són una colla d’impresentables amb els seus governants i sembla estar dolgut. El pitjor del germà de l’alcalde és que ell és exactament allò que sembla.
A tot això l’alcalde es refugia a la seva gran casa amb piscina convençut de la seva “proximitat” amb la gent.
Un company m’envia aquesta fotografia del cul de l’Ajuntament. Ell creu que representa l’únic exemple d’autèntica transparència que ha admès aquest govern. A la imatge podem veure una colla de contenidors de la brossa enganxats a la Casa gran amb una inscripció on es pot llegir “Aquí rebuig”.
Hi tant que n’hi ha de rebuig pel que fan a l’Ajuntament, senyor alcalde i companyia! I tant! Ja era hora de que en fos conscient!
El nostre company creu que els socialistes governants han acceptat aquesta proposta d’algun artista conceptual que de forma subliminal està dient a l’Ajuntament que ens tenen fins els nassos i que estan provocant un enorme rebuig a la població. Potser tingui raó, qui sap, però no crec que se’n hagin adonat. Ells no són de subtileses, els va més la cosa més burra…
No us podeu imaginar com han quedat de trastocats els quatre del PSC local amb tot l’assumpte del reportatge de Callejeros a la Zona Hermètica.
Aquells que han parlat amb algú dels que manen al govern de Sabadell saben a què m’estic referint. Fa molt temps que no els havia vist perdre els papers d’aquesta manera.
Però hem de tornar a recordar un altre cop a Manuel Bustos que ell no s’ho pot permetre. Les seves paraules d’ahir són, en part ridícules i en part absolutament intolerables. Cal que se les repensi ell i també el PSC. Ja n’hi ha prou de micos amb escopeta fent de polítics i administrant el que és de tots.
De tant en tant sempre apareix algú que té clar que som això o allò i que servim els interessos d’aquest o d’aquell altre. Hi ha gent que ens critica que no dediquem prou (o fins i tot cap) espai per a tocar determinats temes i que en canvi parlem molt d’altres que creuen que són collonades.
També hi ha alguns lectors als que no els hi agrada que siguem tan crítics amb el PSC. Ho entenem i esperem algun dia deixar de pensar el que opinem avui d’un partit al que molts hem votat però amb el que és impossible que puguem identificar-nos actualment.
És difícil poder trobar punts en comú amb un partit que tolera i no és capaç d’evitar tot el que succeeix a la comarca gestionada per Bustos. Quan això passa només pot obeir a dues raons: o no té cap autoritat dins la zona o és que ja li està bé. I no podem estar d’acord amb cap de les dues.
Això de la política no pot ser una cosa d’anar a votar i prou. La política són gestos i els qui no n’estiguin d’acord han de saber deixar clara la seva diferència.
El que va fer la màxima responsable de la dreta catalana la setmana passada a Badalona és un gest d’irresponsabilitat intolerable. És el segon cop que Alicia Sánchez Camacho s’agafa del bracet del senyor Garcia Albiol per a tirar benzina en una zona on cal treballar fent molta feina i pocs numerets. Em falta informació per saber si el que està fent l’Administració allà és el que cal, però sí estic segur que això de passejar-se amb els mitjans de comunicació no és la solució als problemes. No té aquesta voluntat en absolut. Ni la té fer el discurs d’ultradreta que fa fer allà. Unes paraules directament adreçades a les persones que volen sentir això. Només hi va per aconseguir resultats per al seu partit de forma fàcil jugant amb un material molt sensible i perillós.
Potser sí que podrà obtenir aquest profit a curt termini, però pot portar les coses a una situació que ningú podrà controlar.
El éxito de personajes como Manuel Bustos está basado en que la ciudadanía no se entere jamás del conjunto de cosas de dudoso talante democrático que lleva a cabo. Para eso es imprescindible tener bien atada a la oposición y, en particular, ejercer el control de la prensa así como de cualquier discrepante.
Bustos metió en su equipo a una periodista de la televisión local para que se encargara de esas labores y ella demostró que puede ser la más eficiente. Es difícil implicarse más a fondo en la misión encomendada de lo que ella lo ha hecho hasta hoy. La alianza, entre otras cosas, ha dado como fruto un férreo control de los medios con el que quedó claro desde el primer día para ellos que no bastaba con tener una línea editorial amable con el nuevo poder sino que era imprescindible rendir absoluta pleitesía al gobierno pseudosocialista.
Tots els grups polítics han d’exigir que es compleixin les lleis aplicables als mitjans de comunicació. I els treballadors de la ràdio municipal han de fer el primer pas per a defensar els seus drets.
Fins que no t’apropes i veus que és un còlon gegant el que han instal·lat al darrera de l’Ajuntament no ho acabes de veure clar. N’hi ha que deien que si era un desguàs o un túnel per a sortir per la porta del darrera. Però no, encara que els problemes segueixen acumulant-se no cal res d’això mentre es mantingui la còmoda majoria que li proporciona el PP al govern. Aquell enorme artefacte és en realitat part d’una campanya de sensibilització contra el càncer de còlon que l’Associació Espanyola Contra el Càncer ha instal·lat a la part posterior de l’edifici municipal i que val la pena fer-hi un tomb, per cert.
No sé si l’han visitada Soriano i Bustos però és molt recomanable que es vigilin el còlon tots dos. Ho recomano també de forma especial a totes les persones que voltin els 50 anys o més, que és on es situa la zona de risc que va augmentant amb l’edat. I el càncer de recte també és perillós, ¿eh? A més d’una bona dieta i sana alimentació hi ha altres factors que s’han de controlar com l’estrès que pot afectar molt. I el nostre alcalde, en particular, fa cara d’anar molt estressat darrerament.
I en té de motius, clar.
Comentaris recents