You are currently browsing the tag archive for the ‘Antoni Farrés’ tag.
Aquest dimecres es va presentar a la Fundació Bosch i Cardellach el llibre “Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut“. Es tracta d’una iniciativa del grup format pels “Amics del Toni”.
Molts pensàvem que es tractava d’un conjunt de persones (potser antics col·laboradors/es o altres que l’havien tractat al decurs de la seva vida) que havien decidit fer un treball enaltint la seva figura i obra. Semblava el més probable ja que és el que s’acostuma a fer quan es retrata un personatge que ha deixat una empremta tant important com la del Toni a la ciutat.
L’equip de confiança de Manuel Bustos vigila cada acte al que va l’alcalde i arriba a coaccionar les persones que fan fotos amb por de que puguin acabar en aquest bloc. Però mentre vigilen tant això, les crítiques arriben del seu propi entorn que ja no s’amaga. Ahir la germana d’una Tinent d’alcalde, fins fa poc periodista d’un mitjà local, dirigia un missatge a tots els seus contactes de Twitter carregant contra la Policia Municipal que dirigeix Joan Manau. Uns incompetents, deia.
I després els crítics diuen que som nosaltres!
El vídeo publicat per aquesta pàgina on es podia veure a Manuel Bustos enxampat per un micròfon obert ha fet enfadar molt a l’alcalde i també als seus col·laboradors i col·laboradores. Més del que ens havíem arribat a imaginar, fins i tot. I això que en tenim molta d’imaginació.
Divendres passat el telèfon de l’Alcalde va sonar moltes vegades amb persones que l’interpel·laven per aquest tema; trucades que no sempre provenien de Sabadell. I no va ser l’únic mòbil que va treure fum. També el de Manel Larrosa ens diuen que va comunicar bastant. Amics i coneguts li demanaven des de primera hora del matí si ja ho havia vist, posant-lo al corrent. Diuen que Larrosa no s’ho va agafar malament; tot el contrari. Ja sap qui és l’alcalde i el que es pot esperar d’ell. Era un Bustos sense embuts demostrant el que ell entén per discrepància.
Si un marcià arribés a Sabadell i conegués la ciutat només a través de determinats mitjans de comunicació, trauria la conclusió de que ha arribat a una pintoresca població de gent feliç i sense problemes, que té un omnipresent alcalde que inaugura moltes coses. Creuria segurament que hi ha una immensa majoria de sabadellencs que el voten i n’aproven la seva conducta.
La realitat de les xifres discutiria ràpidament aquesta percepció. Si més no, introdueix certs matisos què cal observar.
Bustos ha aconseguit ser el cap de la llista més votada tres vegades. Però només en una ocasió va tocar la tan desitjada majoria absoluta. Això vol dir que, contra el que la propaganda oficial vol fer creure, la ciutat està molt dividida en relació als candidats que vol a l’Ajuntament i Manolo no arrossega les masses que la seva activa tropa de comentaristes ens volen fer creure.
Manuel Bustos no ha tornat a Sabadell després de la seva experiència sevillana del cap de setmana. L’Alcalde es veu que no té massa feina a la nostra ciutat, ja ho venim dient de fa temps, i segueix aquestes inacabables (alhora que inútils) passejades pel territori espanyol fent-se campanya.
Ja vam explicar que després de despatxar en uns minuts l’acte dedicat a l’Alcalde Farrés (un acte convocat en una hora tan impossible com van ser capaços com a mostra de menyspreu) Bustos i la seva cort se’n van anar a Sevilla a la Conferència municipal del PSOE.
Bustos aprovechó su visita a Bilbao para mofarse del arquitecto Manel Larrosa por protestar contra algunos de sus proyectos y quejarse del conjunto de los ciudadanos que, asegura, le han llegado a montar una plataforma “contra la construcción de una guardería”. El resto de alcaldes mira a Manolo con comprensión; ¡menudos cafres tienen que ser los sabadellenses esos!
En todas las reuniones sociales siempre hay un gracioso, un payasete que intenta animar el encuentro. Es inevitable.
Los periodistas del diario “La nueva España” de Astúrias supieron identificar sin problemas y a primera vista quién iba a ejercer ese papel en la reunión de los alcaldes de la transparencia que comentaba este blog ayer.
Comenzaban la noticia sobre la reunión que habían mantenido todos ellos en Gijón así:” El alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, miraba ayer a sus compañeros de mesa en el salón de recepciones del Ayuntamiento de Gijón, mientras les retaba con una sonrisa a «poner un nombre a este club. “¿El club de los seis?».
Si Manolo quiere sugerencias que pregunte, que nosotros le podemos ayudar. Que no sea tímido.
Como cada hijo de vecino, nuestro Manolo tiene sus costumbres. Él todos los años cuando llega Navidad nos suelta una inocentada. Para no variar, él incluso en las tradiciones va por libre. No suele esperarse a que llegue el 28 de diciembre para lanzarnos la broma. Unos días antes reúne a la prensa y allegados para lanzar su gran idea. Y tiene muchas: le nacen en la cabeza como las setas en mitad del campo.
Para algunos puede resultar sorprendente que entre tanto personal “de confianza” y tanto “liberado” de su partido sean incapaces de soplarle una idea atractiva y realista. Una sola. Es algo que se entiende después cuando ves el perfil de “asesores” de los que se ha rodeado. Del tipo de consejeros que ha buscado para hacer el viaje juntos. Nada puede nacer ahí que sea real y sincero.
Llegeixo a LA VANGUARDIA que 5 diputats ucranians van acabar ahir a l’hospital després d’una batalla campal que es va produir en el transcurs d’una sessió parlamentaria. A la tangana hi van participar més de 100 diputats del partit que és al govern mentre que els hospitalitzats (algun en estat molt greu) són tots diputats opositors.
Fa un parell de dies, aquest cop a Italia, hi va haver també més que paraules en el transcurs d’un debat de moció de censura contra Berlusconi.
Si la Concha Mazano entengués això de la cooperació en un sentit ampli, hauria d’estar gestionant ja una invitació a les dues cambres per a que vinguin a estudiar el cas de Sabadell. Aquí succeeix exactament el contrari. Quan no hi ha ningú del PSC pel mig el resultat és que es diuen totes les coses però es fa en un to i tracte tan “versallesc”, amb unes formes tan delicades, que el missatge queda diluït i al final te’ls emportaries a tots a sopar a casa. Sí, al Soriano també; ho tinc tot assegurat.
Creemos que es oportuno puntualizar algunas cosas en relación al debate suscitado ayer en el foro de este blog sobre la abstención (que no el rechazo, como se ha publicado) de CiU en la votación sobre el homenaje a Toni Farrés.
Muchas personas han juzgado que los nacionalistas habían acertado al considerar que no tocaba en este momento destinar una cifra como la que se manejaba para un fin como ese.
Lo que dijimos ayer, y que probablemente no haya sido entendido por algunas personas, es que ese no es el centro del asunto.
CiU está en todo su derecho, faltaría más, de tener esa visión sobre el punto que se iba a tratar. Pero creemos que hubiera sido mucho más oportuno que esa consideración no hubiese esperado al Pleno para plantearla.
Manuel Bustos és el líder d’un projecte que es basa en el model de l’oportunisme polític. Ningú no trobarà ni rastre del PSC en cap ni una de les seves essències si escolta el discurs de l’alcalde i en vol analitzar la seva trajectòria.
Manolo, a falta d’èxits propis, mira de sembrar la confusió sempre que pot i s’inventa els encerts que no aconsegueix per mèrits propis. I entre les moltes coses que fa malament, hi ha la del seu paper de presidir els Plens.
Però especialment ahir Bustos, clarament, s’havia pres una ració excessiva del Ginseng aquest que pren, ja que estava notablement exaltat. Saltava davant de qualsevol cosa que sentia, feia comentaris per tot, va tallar el discurs de la portaveu d’ICV-EUIA, Carme García, quan no tocava per demanar aclariments absurds, li va donar la paraula al seu germà quan aquest no l’havia demanada, va fer discursos emfàtics que no conduïen a res, va esbroncar l’oposició quan no tocava… Si normalment ja és de llibre com ho fa de malament, ahir estava especialment desafortunat.
Comentaris recents