Tot plegat ve a tomb de la darrera cagada d’un grup municipal que ha decidit tornar-se servil i amable amb el govern mentre aquest (el govern) s’ho passa d’allò més bé veient com s’arrosseguen buscant una mica d’alguna cosa que Bustos donarà quan li sembli bé.

Els lectors d’aquest bloc saben que Sabadell ha de canviar va evitar durant tota la legislatura anterior ser crítics amb els grups de l’oposició. Això era així per diverses raons; la principal d’elles perquè les responsabilitats primeres se li han d’exigir a qui té el govern. I el PSC amb el PP ja fa anys que governen Sabadell d’una manera més que discutible, així que consideràvem que no tenia sentit “collar” l’oposició quan l’adversari polític claríssim era l’ineficaç, tèrbol, populista i qüestionable govern de socialistes i populars sabadellencs.

Davant la incomprensió d’alguns, vam ser els primers en avisar que un cop passades les eleccions s’estava fent una campanya de distracció per amagar el que realment havia de passar. Però ara, uns mesos després, cada dia hi ha una nova prova de què hi havia en realitat. I tot plegat es tractava d’amagar el pacte que li supliquen els membres del grup municipal d’Iniciativa  a Bustos. El darrer cas, que frega l’esperpèntic, és el paper que estan jugant en tot l’assumpte de la estació de medició de contaminació famosa. Sí, aquella que va donar uns resultats que van esparverar mig país i van arribar a la Comissió europea. Bustos ha mirat de distreure, dir una cosa i la contraria, fer creure que tothom estava equivocat llevat d’ell i de posar en pràctica tantes coses com pogués per mirar de confondre, ja que tot això es va destapar just poc abans de les eleccions. Cal recordar que aleshores Bustos va ser interpel·lat per aquesta qüestió en una entrevista radiofònica i va respondre coses surrealistes. Si sentiu el fragment d’aquella entrevista, fins i tot vol confondre i sembla que digui que l’estació està dins d’un túnel. Les coses de “Manolo”.

Però el cas és que Iniciativa ha pres el discurs de Bustos i li està fent la feina bruta. Impossible ser més servil i renegar de l’obligació de fer oposició. Això ha estat així fins el punt d’haver anunciat que portaria al Parlament diverses preguntes sobre la qüestió. En concret, aquestes

1.      Té coneixement el Govern de la decisió de l’Ajuntament de Sabadell de rescindir el conveni de manteniment de l’estació mesuradora de la contaminació?

2.      Si és així, pensa el Govern instal·lar una nova estació a la ciutat de Sabadell?

3.      Si és així, en quin indret?

4.   Independentment de la decisió de l’Ajuntament de Sabadell en relació a l’estació mesuradora, pensa el Govern canviar-ne la ubicació ja que incomplex la normativa sobre l’emplaçament d’aquestes estacions?

5.      Si és així, on la pensa instal·lar i quan pensa fer-ho?

Els d’Iniciativa van creure oportú demanar-li al diputat Joan Boada que registrés les preguntes al Parlament i aquest ho va fer just aquesta mateixa setmana. Però ara resulta que totes cinc han quedat contestades en menys d’un minut. Si escolteu el fragment d’entrevista al conseller Recoder, veureu que ho respon tot en un moment. I el resultat és que hi havia tantes ganes de ser agradables a Bustos que aquesta iniciativa d’Iniciativa volia iniciar un ajut a Bustos que finalment no iniciarà res. Els han deixat a l’estacada.

Particularment, atenció a la pregunta numero 4 que afirma, sense cap mena de dubte, “ja que incomplex la normativa sobre l’emplaçament d’aquestes estacions”. Això només ho ha dit Bustos i ningú més. I resulta que Carme Garcia, abans tan enemiga de l’alcalde i dels seus, ara en té prou amb la seva paraula per afirmar-ho ella i posar-ho en una pregunta parlamentaria, fent el ridícul i fent-li fer al diputat que ha volgut donar-li un cop de mà. Només que hagués parlat amb la gent de l’Entesa per Sabadell ja li haurien deixat ben clar que això de l’incompliment aquest, en realitat, no era tal.

Apliquem a Iniciativa la mateixa contundència en la denúncia que vam aplicar primer al Partido Popular o al PSC. Ni més ni menys. Si Carme Garcia no té problema en fer aquest tipus de moviments que deixen tan a les clares la seva voluntat de formar part d’aquesta peculiar associació de partits, haurà d’explicar les raons. Ella s’ha passat setmanes fent numerets i parlant només de la divisió del seu grup. I la resta del temps assenyalant a membres del govern socialista els noms de les persones que ella creu que hi ha al Col.lectiu Antoni Moix, cosa sobre la que té una certa afició i segueix sense encertar. És difícil que conegui la gent d’aquest col.lectiu ja que mai no vam accedir a les seves peticions de reunir-se amb nosaltres. Afortunadament mai no vam acceptar.

Tot plegat un enrenou que, en realitat, només amagava el que estava cuinant: un gir en la seva política. Un frau als electors que li van fer confiança per a que seguís fent oposició i no per a que s’encarregui de col·laborar amb el govern en temes com aquests.

Ho tornem a dir: ho sentim sobretot per la gent de bona fe que hi ha a ICV. No es mereixen els disbarats que estan protagonitzant i que, sens dubte, seguiran força temps.

El problema de Bustos és que s’ha acostumat a fer declaracions sobre coses que ningú no pot comprovar i la seva paraula, generalment, es dóna per certa. Com pot mentir una persona que té una responsabilitat pública com la seva?

Temps enrere vam sentir Bustos dient que el centre de medició estava posat en un lloc no reglamentari. Va arribar a intentar fer creure que estava “dins d’un tunel” i moltes coses més.

Però ahir, el conseller Recorder es va encarregar de posar Bustos al seu lloc.

De desconnectar aquesta estació res de res. De moure la de Sabadell sense considerar el conjunt de les que hi ha a Catalunya, ni pensar-ho. I els contertulis, que el coneixen bé, deixen anar que Bustos és un “pillo”. Ja, d’acord; el problema és que el “pillo” el tenim nosaltres aquí fent les seves pilleries…

]]> http://sabadellhadecanviar.wordpress.com/2011/10/20/el-conseller-recoder-deixa-en-evidencia-la-trampa-de-bustos-sobre-la-contaminacio-a-sabadell/feed/ 2 sabadellhadecanviar http://sabadellhadecanviar.wordpress.com/2011/10/10/11034/ http://sabadellhadecanviar.wordpress.com/2011/10/10/11034/#comments Mon, 10 Oct 2011 11:32:31 +0000 sabadellhadecanviar http://sabadellhadecanviar.wordpress.com/?p=11034 ]]> L’Entesa per Sabadell ha tenido que corregir a la alianza entre Manuel Bustos y Carme García para difundir que la medición de contaminación en Sabadell está hecha por métodos incorrectos, cuando lo único “incorrecto” es el evidente y exótico pacto en Sabadell entre PSC-PP y ahora ICV.

Resulta muy interesante ver la disputa entre Carme García (ICV) y Esteban Gesa (PP) por convertirse en el grupo que más ayude a Bustos y a su gobierno. Resulta lamentablemente interesante.

El último ejemplo no tiene desperdicio alguno.

Acabábamos de explicar en este blog que Iniciativa, después de cuatro años representando el azote del gobierno desde la oposición, acaba de caer del caballo como San Pablo y parece haberse dado cuenta de la tremenda injusticia que representó su actitud anterior. Como ese giro copernicano cuesta mucho de entender, seguimos asistiendo entre la sorpresa y la indignación a sus últimas piruetas políticas. La última de ellas representa la mayor desvergüenza que habíamos visto hasta hoy en un grupo de la oposición.

Todos los lectores de este blog recuerdan perfectamente que Sabadell apareció como la ciudad más contaminada de España, según la lectura de los medidores distribuidos por todo el Estado. Recordarán que la preocupación llegó a tal nivel, que se anunció que España tendría que responder ante los tribunales europeos por la contaminación en nuestra ciudad.

Bustos, consciente de la repercusión que eso podría tener, lanzó todo su potencial mediático a repetir que todo era falso, que el problema era que la Generalitat está jodiéndonos bien poniendo la estación medidora en un punto muy difícil y que él iba a hacer otros informes que desmentirían ese. Así de extraordinario es nuestro alcalde: antes de encargar un informe ya nos avanzaba a todos el resultado que arrojará. Así de acostumbrado está este señor a la independencia de sus “informes”.

Todos los grupos expresaron su preocupación por la constatación de que la medición de contaminación en Sabadell diera ese resultado tremendo. La propia Carme García juzgó interesante intervenir en el debate y lo hizo presentando una batería de preguntas al alcalde sobre la cuestión, tal y como anunció el pasado 29 de marzo.

Pero las cosas ahora han cambiado mucho. Muchísimo.

Carme García acaba de anunciar que trasladará al gobierno de la Generalitat, a través del grupo parlamentario de su partido, que es necesario reubicar la estación que mide la contaminación. Es decir, aquello que ni siquiera el PSC ha creído oportuno llevar a cabo. García da por hecho que la estación incumple la normativa y asegura que eso provoca que los índices de contaminación global de Sabadell “no sean homologables con el resto de las ciudades”. ¿Cómo sabe que en esas “otras ciudades” se ha aplicado un criterio distinto? Pues eso ella no lo explica.

Pero el caso es que las consultas que nosotros realizamos en su momento explicaban justo lo contario: que en todas las ciudades se buscaron puntos “sensibles” para realizar esa medición.

Pero es que la segunda respuesta a la ligereza de Carme García y a las afirmaciones repetidas de Manuel Bustos acaba de darla l’Entesa per Sabadell. En un comunicado afirman que la ley indica exactamente lo contrario. Que “la lectura de la legislación que regula la instalación de estas estaciones sensoras desmiente este argumento. Concretamente, la Directiva europea 2008/50 relativa a la calidad del aire ambiente, que enmarca las condiciones de ubicación y los parámetros de los medidores y el Real Decreto 102/2011 de 28 de enero relativo a la mejora de la calidad del aire, que despliega esta directiva europea, deja bien clara la idoneidad de la ubicación de esta estación. Es más, esta legislación determina la obligatoriedad de efectuar mediciones de la calidad del aire en lugares fijos donde los niveles superen los niveles superiores de evaluación establecidos”.

El intento de desconectar la estación medidora por parte del gobierno Bustos es, a juicio de l’Entesa per Sabadell, un caso de “boicot” y le exige que tenga respeto por los convenios de cooperación institucional y más responsabilidad en la protección de la salud pública y el medio ambiente.

El caso es que la voluntad de desconectar ese medidor ya no es exclusiva de Bustos, sino que tiene como colaboradora necesaria a Iniciativa per Catalunya ¿verds? 

Durante semanas hemos visto, oído e incluso leído a través de diversos medios a una lánguida Carme García que, cual nueva reproducción de La dolorosa, iba por prensa, radio y televisión pidiendo “disculpas” por la separación de su grupo. Pero no era ese el motivo por el que debía disculparse. Es mejor que lo haga por haber traicionado a quienes confiaron en su programa y en el que había sido su estilo de oposición durante la legislatura anterior y ahora ven que su voto se ha convertido en un nuevo soporte para el bustismo al que, decían, iban a combatir.

]]> http://sabadellhadecanviar.wordpress.com/2011/10/10/11034/feed/ 9 sabadellhadecanviar http://sabadellhadecanviar.wordpress.com/2011/10/06/loposicio-de-sabadell-li-ho-posa-facil-al-govern-de-manuel-bustos-2/ http://sabadellhadecanviar.wordpress.com/2011/10/06/loposicio-de-sabadell-li-ho-posa-facil-al-govern-de-manuel-bustos-2/#comments Thu, 06 Oct 2011 11:00:10 +0000 sabadellhadecanviar http://sabadellhadecanviar.wordpress.com/?p=11007 ]]> Dimarts, però, no va ser només el PP qui va sortir a rescatar Bustos de l’aïllament polític en el que havia estat fins ara.

Manolo va aprofitar diverses mocions presentades pels grups d’esquerres per poder fer un discurs en el que no creu però que necessita exposar de tant en tant (no cal oblidar que representa que ell és del PSC) i que té poques oportunitats de fer.  Bustos, que ha demostrat amb els anys  que és un neoliberal convençut, ahir va poder deixar que els seus recolzessin una moció en favor de la sanitat pública i una iniciativa defensada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Dues mocions importants que els grups d’esquerra van defensar en conjunt, com no podia ser de cap altre manera. Vist que aquest tipus de propostes a ell no li costen ni cinc, s’hi va sumar. Va poder exhibir així (i en els discursos Manau va aprofitar per subratllar-ho) la seva posició d’esquerra.

Els bustistes estan còmodes quan es tracta d’assumptes que no afecten a la caixa que administren. Així Bustos va passar-s’ho bé veient que les “garrotades” anaven a caure sobre els convergents.

La cosa, però, havia de ser diferent en un dels punts que el ple havia de debatre.

Resulta que els veïns de la Creu Alta fa temps que ho venien advertint: l’estructura del vell Vapor Cusidó, del 1894, no aguantaria massa més.

Un altre cop han de ser ells els qui prenguin la iniciativa davant la passivitat municipal i comencen a pressionar als del govern per a que mirin de prendre mesures abans de què hi hagi una desgràcia.

Entre d’altres, els veïns van presentar el juny del 2007 una instància en que denunciaven un “gran perill pel previsible ensorrament tant dels edificis com de la xemeneia”. Però Bustos i els seus no en van fer cas. L’octubre del 2007 van tornar a presentar una nova instància que tampoc va merèixer resposta dels governants locals. Hi ha constància d’advertències al govern de Bustos des del seu primer govern, el 2002.

Hi van insistir un munt de vegades, la darrera de les quals va ser el juny de l’any passat. Aquell dia van mantenir una reunió amb el president del districte que, casualment, era Josep Ayuso, actual portaveu del grup socialista. Però els veïns no van tenir tampoc cap resposta a la reunió.

Resulta que aquest edifici, que ens diuen que estava inclòs en el pla especial de protecció de patrimoni, no se’l va mirar ningú. Cal demanar-se de què ens ha servit pagar tants anys uns quants centenars de milers d’euros de sou al Comissionat de Patrimoni Isaac Àlvarez, a qui s’hauria d’exigir també la responsabilitat corresponent en tot aquest desastre. Perquè no es pot qualificar de cap altre forma aquest despropòsit, tenint en compte que Sabadell acaba de pagar gairebé 3 milions d’euros per a la recent expropiació del que ara només és un conjunt de runes. L’Ajuntament ha previst gastar ara 140.000€ més per enderrocar el que queda dempeus.

A conseqüència de tot aquest desastre, Convergència i Unió va proposar que el ple de l’Ajuntament reprovés als regidors d’urbanisme que ha tingut Sabadell des del 2002 i aquest punt havia posat molt nerviós al PSC. Molt.

La notorietat que ha tingut als mitjans aquesta iniciativa dels convergents havia tret de polleguera a Joan Manau que només encertava a dir que li semblava una petició “fora de lloc”, com recollia, entre d’altres mitjans, LA VANGUARDIA

No ha especificat quin era el “lloc” que troba més oportú. I el Síndic de greuges local, el sempre amable amb el govern Josep Escartín, ha dit que obrirà una investigació per esbrinar si l’actuació del govern de Sabadell ha estat la correcta. Que no es cansi. Ja podem avançar ara mateix el resultat d’aquest informe del Síndic: no ha estat correcta sinó correctíssima.

Vam sentir al Ple l’argument més patètic de Manuel Bustos. No va fer esment del perill que ha representat tot aquest temps el mal estat de l’edifici i es va esforçar a dir que “lamentava” que s’haguessin fet miques diversos vehicles que estaven estacionats allà en el moment de l’esfondrament. Clar que el seu lament només era una forma sarcàstica de ressaltar “que estaven aparcats allà on es deia que no es podia aparcar”. Insinuava (o millor dit, expressava sense embuts) que ja els hi estava bé haver-se quedat sense vehicles per haver deixat el cotxe allà. Però no deia que qualsevol ciutadà podia haver estat caminant per allà mateix, ja que això sí que no hi havia cap impediment.

Tot plegat, sentint-lo, vaig recordar allò que va dir Josep Ayuso, aleshores regidor d’esports, quan va justificar la mort d’un nen al camp del Tronchoni l’any passat tot dient “que havia fet un mal ús de la banqueta”. Ara són els ciutadans que han fet malament deixant el vehicle on no tocava. La culpa sempre és dels demés i mai del govern. Esperpèntic.

Per tant, era més que pertinent (al nostre entendre) la reprovació plantejada per CiU. Però només EUiA (amb una intervenció de la portaveu Marisol Martínez que duia el cop amagat de recordar-li unes paraules del propi  Bustos en un cas similar que el van descol.locar totalment) van fer costat a la reprovació al govern de Manolo.

Definitivament no podem entendre i ja ens sembla més que evident la reiterada postura d’ICV aquesta legislatura de fer costat permanentment al PSC de Manuel Bustos.  La portaveu Carme García va exposar arguments de tot tipus (entre d’altres que necessitava “més informació”) per evitar recolzar la reprovació.

Quina informació més li cal? És necessari afegir alguna cosa més al fet que l’edifici es va ensorrar i podria haver mort gent? De veritat és necessari?

Però la qüestió és que no es pot descontextualitzar aquesta postura de dimarts de la conducta en general que Iniciativa bé mantenint respecte de Bustos i el seu govern des de les eleccions. Perquè quan només han passat unes setmanes d’aquesta legislatura, els fets comencen a posar cadascú al seu lloc i es veu amb tota claredat què està passant.

Segons ens explicaven recentment, un dels motius que van precipitar el trencament del grup municipal d’ICV-EUIA a Sabadell va ser, precisament, pels anunciats recolzaments a l’alcalde que Iniciativa estava preparant. Un extrem que es van afanyar a voler distorsionar alguns (entre ells algun columnista de la premsa local) just quan es va produir el trencament, mirant de fer veure que era Esquerra Unida qui tenia aquesta intenció de recolzar als socialistes. Ara comença a quedar palès quin era l’autèntic desenvolupament dels fets que Sabadell ha de canviar ja va exposar amb tota claredat des del primer moment.

La distància entre les dues formacions polítiques que han anat en coalició els darrers anys, es va fer més gran quan la regidora Carme Garcia, al Ple d’investidura de Bustos, es va oferir obertament (i sense haver-ho consultat prèviament amb els seus socis) a pactar amb ell un còmode recolzament al govern dels socialistes. Fins llavors només els havia explicat que ella no es presentaria com a candidata al Ple d’investidura, com sí van fer tota la resta de grups.

Davant la sorpresa dels regidors d’Esquerra Unida i Alternativa, aleshores socis de coalició, Garcia es va oferir a Bustos al discurs que ella mateixa havia escrit tot dient, entre d’altres coses que “el PSC no té cap necessitat de fer pactes amb el PP per tenir una estabilitat de govern, i pot comptar amb la nostra coalició  per a propostes progressistes i de millora de la qualitat de vida”. Aquestes paraules pronunciades just en el moment que Bustos estava sondejant quins altres suports podria tenir a l’Ajuntament, van representar un éxit directe pels socialistes sabadellencs que veien com se’ls hi posava bé una coalició que fins aleshores havia representat el principal eix dels seus maldecaps.

Aquesta sortida (segons ens expliquen, en absolut consensuada amb Esquerra Unida i Alternativa), va sumar tensions a les taules de negociació després de les eleccions, ja que els regidors d’EUiA no compartien la sobtada entrega incondicional de Carme Garcia per formar part del govern amb Bustos. Un pacte difícil d’entendre després de les diferències que ella va voler marcar durant la legislatura anterior.

Però les coses no van acabar aquí. Un cop vist que Bustos i el conjunt del PSC no van recollir el guant llençat durant els primers dies de govern, ara Carme Garcia hi torna. L’excusa és en aquest moment l’aprovació del pressupost municipal pel 2012. Tenint, com té, un govern en minoria, els socialistes necessiten algun recolzament més que el del PP per treure’ls endavant amb un consens més gran que una aprovació amb els vots mínims. És un tema fonamental que marcarà la política que es podrà fer l’any vinent en uns temps tan difícils com aquests.

Doncs fa pocs dies, vam llegir a la premsa com la regidora d’ICV es tornava a oferir novament a Bustos tot dient, entre d’altres coses, “Si el de Sabadell és un govern socialista com diu que és, no hauria de tenir problemes per bé d’aprovar aquests pressupostos amb un grup com el nostre” i va assegurar que es posava “a disposició” del que ella deia “les demandes de la ciutadania“.

Tenen tot el dret del món PP i també ICV de Sabadell de pactar amb Manuel Bustos i oferir-se, si volen, per governar amb ell. Els primers perquè només han de seguir el camí que ja van deixar llaurat Jordi Soriano i Patricia Martínez la legislatura anterior.

I també té el dret de fer-ho Carme García, clar que sí. Té tot el dret a fer el que vulgui, com ja ens té acostumats. Com passar-se mesos anunciant que fa unes primàries per portar “independents” a l’Ajuntament i, tot just passades les eleccions, anunciar que la número 2,  Silvia Carrasco, ara ja no és independent sinó que té una responsabilitat d’organització del partit a Sabadell i la seva filla és ara membre del Consell Nacional d’Iniciativa. Aquest era l’exercici de recerca “d’independents” que va prometre? Tot plegat, una gran presa de pèl que ningú no es va creure, i vam fer bé. Ara més que mai recordem les paraules d’un dels candidats a les primàries que va ser-ne expulsat hores abans de la votació que ja vaticinava tot això.

Lamentablement, fa temps que Carme Garcia va arrossegant darrera d’ella, amb les seves dèries i excentricitats, una organització del prestigi i la història d’ICV a Sabadell. De fet, l’elecció del seu nou company a l’Ajuntament, Carles Marlés (de qui ja era coneguda la seva excel·lent connexió i tracte amb el govern socialista) insinuava que l’aproximació al PSC podia ser el camí escollit per aquesta legislatura. Però de la mateixa manera que té el dret la senyora García de seguir aquesta nova política, té l’obligació d’explicar també per què tot allò que veia abans d’una manera ara sembla que ha canviat de color. Perquè Bustos segueix sent el mateix, sap?

Però fins avui ella és poc partidària de donar explicacions i molt de demanar-ne. De ser al centre de la polèmica i d’escampar culpes sempre pels demés. I aquesta no és una virtut per algú que ha aconseguit fer de la política la seva lucrativa professió. Just allò que mai hauria de representar el ser un polític.

Ja sap Bustos que pot seguir comptant amb ICV i els seus regidors per evitar-se reprovacions o per pactar tot allò que vulgui. I ja saben els electors que l’estafa de les passades eleccions té noms i cognoms; els d’una candidata que es va presentar defensant “que torni el bon govern” i que després està entregada al Bustisme que, fins fa cinc minuts, hauria reprovat i criticat sense paliatius.

I serà així si les coses no canvien; que després del que es va viure ahir al Ple sembla complicat.

Per un costat, l’aliança de Bustos i el PP és sòlida i transcorre pels mateixos camins que ja va seguir en èpoques que segurament enyora una mica; la dels disciplinats Jordi Soriano i Patricia Martínez. Fins i tot no té cap problema en sortir el propi Bustos a defensar als regidors peperos cada vegada que reben alguna clatellada d’algun membre de l’oposició.

Així de surrealista és el món polític que protagonitza aquest líder de la mediocritat que es diu Manuel Bustos.

Ahir va sortir a donar la cara pel popular Esteban Gesa quan la portaveu d’Esquerra Unida va ironitzar sobre el desconeixement que té aquest de Sabadell. No li va ser necessari a Gesa dir res: va ser el propi Bustos qui el va defensar. Manolo ja no fa ni el més mínim intent en dissimular la seva relació amb els representants de la dreta rància espanyolista.

Però per més que l’alcalde vulgui adoptar el paper de primo de Zumosol, la realitat és la que és.

Els populares no tenen cap discurs local i el partit es gestiona directament des de Barcelona. Per això van fer aterrar a la nostra ciutat (amb un mapa a les mans per localitzar-la) a Esteban Gesa, l’actual portaveu.

Fins ara Gesa no era més que un empleat, un funcionari del propi partit a Barcelona, molt ben connectat amb una part d’aquesta organització que sempre ha estat molt dividida a Catalunya.

Bustos va voler defensar Gesa tot dient que no cal viure a la ciutat per conèixer-la. De pas, clar, es salvava ell mateix per si a algú que tingués memòria se li acudia recordar que Manolo en altres temps, abans de ser alcalde, va ser regidor de Sabadell mentre vivia a Barberà del Vallès. Però la qüestió no és si es viu aquí o allà, que no era això el que li criticava Marisol Martínez, sinó quins coneixements o relació es té amb la ciutat en la que s’ocupa un càrrec. Que això de ser regidor no és (o no hauria de ser) com anar a treballar a un polígon industrial d’un altra població. Estem parlant de tenir coneixement profund del que és, representa i vol ser una ciutat i la seva gent. Però Bustos no ho veu igual. Clar que no.

I és que Gesa no va massa servit de coneixements de Sabadell, precisament. No en té cap ni un, però tampoc no li calen en opinió del nostre alcalde. Ara està fent un reciclatge ràpid per saber el nom dels barris i quatre coses bàsiques, com el nom d’aquella torre que hi ha al costat del Taulí i que els nadius li diuen nosequè de l’aigua; però l’aigua ell no la veu enlloc.

Evidentment, ni tan sols era seguidor de cap equip de futbol local. Esteban Gesa és de l’Espanyol,  i fins i tot en forma part d’un dels seus òrgans; el Patronat de la seva Fundació. Però té pocs coneixements de massa cosa més.

I què hi fa en política aquest tipus? Doncs ens expliquen que en el partit el seu recolzament principal era la seva germana, Gema Gesa, secretaria personal i (asseguren) mà dreta d’Alberto Fernández Díaz a l’Ajuntament de la capital. Que és un home de despatxos i dedicat als assumptes interns d’una organització tan peculiar com aquesta a Catalunya.

I no se’n sabia massa més d’ell, a excepció de quan el nom de Gesa va aparèixer a la premsa fa un parell d’anys, vinculat al regidor de Vallirana Antonio Penalba. Aquest, que segons el diari EL PAÍS va entrar al Partido Popular de la mà d’Esteban Gesa, està implicat en el cas Store Cafè  un assumpte de presumpta corrupció i suborn que va sacsejar l’Ajuntament de Barcelona mesos enrere.

A la nostra ciutat va venir a renovar el pacte que mantenen des de fa anys  Bustos i PP, que li permet governar a Manolo amb la tranquil·litat necessària. Un pacte que havia estat un tracte molt “personal” entre Jordi Soriano, Patricia Martínez i el PSC i que els populares volien controlar directament ara des del partit a Barcelona.

Aquí és on Bustos va intervenir i es va lligar l’arraconament del que havia estat el cap de llista, l’inimitable Antonio Vega. No li perdonarem mai això que ens han fet. Privar-nos del divertiment que significa cadascuna de les intervencions de Vega és arrancar-nos l’únic moment catxondo del Ple. El destituït cap de llista dels peperos és un tipus tan de dretes, però tant, que cada intervenció seva és con una estona al Club de la Comèdia. I només cal veure-li la cara a Bustos per comprovar com no el suporta. Al final acabarà resultant un tipus al que trobarem a faltar i tot.

Bustos no parava de defensar als seus. I pels “seus” hem de comptar als peperos i als de la bancada bustista. Ahir no li va agradar tampoc una referència que va fer el regidor convergent Toni Font al currículum confés de l’actual regidora de salut de Sabadell.

Font es va referir a la responsabilitat que teòricament se’n deriva del seu treball particular a l’àrea de salut i Bustos, va deixar anar una perla impressionant. Va dir que s’acabava d’assabentar per la referència del regidor Font del currículum de la seva pròpia regidora. És a dir, va confirmar allò que tots ja sabíem; que no té ni punyetera idea de qui són les persones que posa a la llista que presenta a les eleccions. Però ni la més mínima.

Al final tindran raó les persones que diuen que aquesta senyora (una d’aquelles que deien que eren independents abans de les eleccions en allò del “Sabadell pel futur” però que tots sabíem que mentien descaradament) serà veritat que no és pels mèrits d’ella que ha arribat a regidora.

Com Bustos quan perd els extrems pot dir qualsevol cosa, va deixar anar que ara ja sabem a què es dedica ella, i no com d’altres persones “que no sabem ni de què treballen“, deia tot mirant als convergents. Com cap d’ells ha amagat mai la seva feina, ben respectables totes elles,  Carles Rossinyol no va voler deixar-ho passar i al final del Ple li va demanar a Bustos que aclarís què havia volgut dir amb aquella insídia. Manolo va passar-ho ràpidament i va tancar el Ple.

Tornant al principi, hem de reconèixer que Bustos ho té fàcil amb la col.laboració del PP. Però ara resulta que no és l’única de què disposa, malauradament. I les proves d’això les donem al post de demà.

Potser sigui cert en algun cas, que no és el de la nostra ciutat. Aquí el que caldria és tot el contrari, i que alguns poguessin explicar per què persones que abans d’entrar a l’Ajuntament no tenien cap patrimoni, uns anys després te’ls pots trobar pels millors restaurants i semblen descendents dels Turull.

Com algun tinent d’alcalde, sense cap feina coneguda fins que va assumir la seva tasca municipal, que es deixa veure per la ciutat conduint un vehicle que costa el que moltes famílies guanyen en un any sencer de treball. Que algun regidor (i regidora) del PSC  tingui avui una retribució similar a la d’un executiu format a Harvard. Això a Sabadell està passant avui i ja ve de temps. Així ha nascut una “aristocràcia” local tan falsa com ho és la seva capacitat.

Avui ja fa més de 4 mesos que els ciutadans ens vam pronunciar a les urnes. Més de 100 dies del nou govern municipal. La ciutat, com el país, està plena de problemes seriosos però no tenim govern. Ni els veiem ni els sentim.

Bustos, un cop passades les eleccions municipals, s’ha oblidat de la ciutat i s’ha dedicat a fer valer els resultats obtinguts a Sabadell per treure’n profit en clau interna de partit. L’alcalde, fins ara tants cops menystingut entre els seus al PSC (el coneixen molt bé), ha cregut que era l’hora de mirar de guanyar les posicions que se li havien resistit. Per això des del maig Bustos s’ha oblidat per complert de Sabadell. Se’n va valer però ara ja ni hi pensa.

Si algú té interès en recopilar el conjunt de declaracions públiques que ha fet des d’aleshores, veurà que només parla (i molt) en qualitat de membre de l’executiva del PSC o de President de la Federació de Municipis. D’això sí que té opinió sobre tot. Ara Bustos parla de finançament local, després diu que si la baixa de l’Antoni Castells de l’executiva socialista li sembla molt bé, més tard que si el PSC ha de tenir una certa veu pròpia a Madrid en temes catalans… I parla, com sempre, per no callar. Pot dir una cosa i la contrària poc després.

Què en sap ell de tot això? Res, clar. Però és com aquells avis que parlen de futbol al bar i tenen opinió sobre les alineacions dels equips, jutgen als entrenadors i les seves tàctiques, quan mai no han estat a un vestidor ni han trepitjat un camp. Només parlen pel que veuen o senten. Doncs Bustos fa exactament igual. Ha estat apartat sempre de tot nucli de decisió però es pronuncia com si sempre hagués estat al rovell de l’ou. Però a l’ou ni s’hi acostava.

Diu que els ajuntaments han de tenir millor finançament. Però amaga que per on s’ha de començar és per evitar que en el futur torni a haver governs locals que en temps de bonança es gastin el que no tenen. Que ho facin fins a un munt de vegades la seva capacitat, esperant que totes les inversions vinguin després d’altres administracions que els vinguin a salvar del seu propi descontrol, com els toca fer a la Diputació o la Generalitat.

Bustos parla de les despeses corrents i amaga que els carrers i edificis locals s’han reformat gràcies al que l’Estat va enviar a través del Plan E i que aquí es feien tanques a les obres per enganyar als ciutadans (una vegada més) fent veure que això ho pagava l’ajuntament.

No es deia que bona part dels equipaments els ha pagat la Diputació o la Generalitat. Que ens han fet a casa una pista d’atletisme que ens costa un ronyó de mantenir i que la fan servir esportistes de tot Catalunya però la paguem els de Sabadell amb els diners que no poden anar a Serveis Socials, Transport, Seguretat…

Els ciutadans hauríem de demanar comptes als governants sobre com es gasten els diners que cobren. I si Bustos no fa d’alcalde, que no cobri. Just allò que ens passa a tots a la nostra feina. Si hem de demanar una excedència per a dedicar-nos als nostres assumptes privats i ens la donen, no tindrem la nòmina a final de mes. Però aquí tenim un govern en excedència d’una ciutat que es mou gràcies a la professionalitat del conjunt dels seus treballadors municipals. Als qui es reconeix generalment molt poc l’excel·lent feina que fan, per cert. I com sempre, se’ls senyala pel dolent i les medalles les porta penjades al coll aquell mateix que tots sabem.

Ens hem acostumat als governs en excedència. El problema és que els hem de pagar la seva festa.

Bustos i el seu pacte amb el Partido Popular s’expliquen obertament a una tertúlia radiofònica. 

Una de les coses que Sabadell ha de canviar ha fet des del començament ha estat denunciar el pacte que no es vol explicar de Bustos i el seu govern amb el Partido Popular.

Hem insistit molt en la necessitat de què s’expliqui aquest acord ocult i Manuel Bustos i els seus sempre ho han evitat.

Ara, això que només quedava dins l’àmbit de Sabadell, ja és conegut a tot Catalunya. Ja tothom parla obertament del pacte del Partido Popular i Bustos, que forma part del PSC. La darrera d’aquestes ocasions ha estat en el transcurs d’un debat a la Cadena SER que analitzava el futur del partit socialista català. Els que intervenien en aquest moment són el periodista Francesc Arroyo i l’assessor socialista Toni Bolaño.

Bolaño, persona molt propera a Bustos, no nega en cap moment l’existència d’aquest pacte amb la dreta espanyola. Arroyo esmenta sarcàsticament Manolo a rel d’una referència de l’anterior sobre la necessitat d’idees en el debat del PSC. El periodista no pot evitar riure de què aquestes idees hagin de venir d’un personatge de la talla intel.lectual lamentable de Bustos.  I finalment tothom acaba rient de com ha enfadat a l’assessor socialista que es posés sobre la taula un pacte com el del PSC-PP a Sabadell mentre que els socialistes denuncien els acords de CiU i PP a d’altres localitats.

En definitiva, una mostra més de com es veu Manuel Bustos dins i fora de la nostra ciutat. L’alcalde de Sabadell creia, fins fa poc, que tenia enganyat tothom. Avui està clar que només li creuen les coses els del seu entorn, necessitats de fer-ho. A la resta, dins i fora de Sabadell, ja no enganya ningú.

Cuca, muy cuca ella, se fue a los tribunales a decir que eso de la ley de inmersión no está nada bien. Que la única inmersión que conoce y defiende es la de los veranos playeros. Pero eso del uso del catalán en los colegios así como se está haciendo… ¡hombre, que ya está bien!

Tuvo suerte la señora Cuca de que otro españolazo de bien, Fernando García de Cortázar miembro del Patronato de Honor de la Fundación para la Defensa de la Nación Española, viera por televisión la retransmisión de la última gala de los Goya. Allí el niño protagonista de la excelente “Pa negre”, en su discurso de agradecimiento del premio, habló con un cerrado acento catalán. En un interesante artículo publicado el domingo en LA VANGUARDIA Enric Juliana relata muy bien cómo sucedió todo. Juliana se tomó la molestia de escuchar muchas veces el discurso y cuenta que el chaval se expresó de forma gramaticalmente impecable en español. Sucedió simplemente que el muchacho, que vive en Vic, lo hizo con el acento lógico de quien suele hablar normalmente en catalán.

El periodista dice que “el niño Andreu de Pa negre indignó a los magistrados del Supremo al recoger el Goya” y vincula las declaraciones de García de Cortázar con el ruido que la caverna mediática hizo con ese asunto.

Si el chaval hubiera trufado su discurso de expresiones típicas de otros lugares como el sevillano “mi arma” o el gaditano “pisha” (eh, Cuca?) España descansaría tranquila. Pero eso de hablar con tanto acento catalán molesta a cualquiera, naturalmente. Los valores patrios se sienten amenazados cada vez que un “gracias” se convierte en “grasias”. Ozú qué malaje.

Se ha puesto de moda en los debates a los que asisten los respetables miembros de la caverna mediática decir que los catalanes que se empeñan en defender el aprendizaje en catalán son unos paletos. Sí, paletos. Quien insista en defender la inmersión lingüística en Barcelona (dominando este perfectamente español y catalán) es un puñetero paleto. Pero la señora Eufrasia de Villatortas de arriba debe desconocer que de la noche a la mañana ella se ha convertido en el colmo del cosmopolitanismo. Así se queda pensando, la pobre, cuando sale por la mañana a echarle el grano a las gallinas. Y la madrileña barriada del Pozo del tío Raimundo es, hoy por hoy, lo más parecido a Manhattan que hay en Europa.

En una entrevista publicada en el diario “La Razón”, la señora Cuca dice que ella quiere que todo esté al 50% en materia de idiomas. Ese argumento, cuando lo esgrimen los defensores de aquello que antes se denominaba “hablar en cristiano”, en el fondo lo que quiere decir es: donde el catalán no haya logrado entrar, que siga marginado. Y allí dónde haya tenido una cierta cota de presencia, pues rebajémoslo hasta que el español predomine en eso también. Y generalmente a eso lo llaman estar al 50%. Nunca he visto a ninguno de ellos reivindicar que en los espacios en los que ha sido imposible incrementar el uso del catalán, ahora llegue a tener más presencia. Nunca. Y ejemplos los hay a miles.

Esa es la situación hoy en Catalunya en puertas de unas elecciones. Aquí estamos otra vez a tortas con el idioma contra una parte de España que sigue defendiendo su derecho de conquista con uñas y dientes y cualquier cosa que salga del guión que tienen en su cabeza es una afrenta insoportable.

Pero el caso es que una cosa es la política en el escaparate y otra muy distinta la que se hace bajo la mesa.

Decimos eso a cuenta de que la que será cabeza de cartel del PSC en las elecciones dentro de unas semanas, Carme Chacón, denunciaba ayer “el teatre de CiU amb el PP sobre immersió lingüística el mateix dia que pacten governar junts a Castelldefels”.

Se mete en un charco la señora ministra. Y lo hace dentro de su partido. Si a ella le parece mal el pacto de esos dos partidos (que tampoco es que nos guste ni pizca a nosotros) me gustaría saber qué opina del que mantienen desde hace años el PSC y el PP en Sabadell. Tendría que saber (si es que lo ignora, que puede ser, dado que hace años que parece venir a Catalunya como quien llega para hacer turismo) que su partido, el PSC, gobierna en Sabadell precisamente con ese partido, el PP. Y que, para más inri, la candidata que se quedó a las puertas de convertirse en concejal (era la número 4 en la lista y sacaron sólo 3) era precisamente doña Cuca. Una pena.

Cuca no sólo es esa madre que quiere que su hija estudie en español en su colegio, el muy cristiano “Escolàpies”, sino que también tiene claras inquietudes políticas y así participó de la campaña electoral de los populares de Sabadell (sabiendo su relación con Bustos) y a punto estuvo de entrar a formar parte del grupo de fans que tiene nuestro alcalde entre el PP de nuestra ciudad. Hasta hoy han votado inequívocamente a favor de todas y cada una de las cuestiones que ha propuesto el equipo de gobierno. De todas. ¿Qué hubiese hecho doña Cuca de conseguir entrar en el ayuntamiento? ¿Qué hace ahora, junto a sus compañeros de partido?

No tiene legitimidad alguna el PSC para criticar la actitud del PP en ese tema mientras siga apoyándose en un equipo, el de los populares, que cuenta entre sus cabezas principales a una de las 3 madres que pusieron el recurso contra la inmersión lingüística en Catalunya.

Manuel Bustos está demasiado acostumbrado a hablar sin que nada le pase factura. Y mientras muchos grupos de la oposición andan lamentablemente lanzándose los trastos a la cabeza entre ellos, nuestro alcalde sigue mirándolos desde la distancia con su cara de hastío pensando que todo le resulta demasiado fácil y que él es más astuto que todos ellos.

Desgraciadamente.

Podem concloure ja que mentre tothom mirava cap a un altre costat, pendents del soroll i les fantasies d’una llunàtica il·luminada, els moviments que realment afectarien la governabilitat de la ciutat anaven succeint discreta i gairebé secretament. Curiosament lluny dels titulars de premsa i de tota mena de soroll mediàtic.

El Partido Popular, grup que ja havia pactat amb el PSC la continuïtat del bustisme, arraconava al seu cap de llista a les eleccions (el singular Antonio Vega) i feia passar a primera fila un tipus desconegut fins ara que es diu Esteban Gesa.

Representa això alguna diferència? Doncs per la ciutat cap ni una, és veritat. Pel govern sí que n’hi ha alguna.

Gesa ni és de Sabadell, ni viu aquí ni té cap interès en el passat o futur de la ciutat. És allò que en política es coneix com un paracaigudista. Cada cop que el fan anar a un lloc o un altre del territori ha de posar el GPS del cotxe, mirar-se un mapa o cridar un guàrdia. Encara que hagi d’anar a 100 metres de l’Ajuntament. És el masover que els populares han posat a vigilar la finca i veure si la collita funciona o no. La nostra ciutat té per a la dreta espanyolista un únic interès: poder negociar amb Bustos i treure’n el conseqüent profit. Així de trist: Sabadell en mans de la pitjor dreta possible, com en altres temps de trist record. Però ara els han posat allà uns que es diuen socialistes.

Els populares han arribat a l’Ajuntament dient mentides. Fent declaracions abans de les eleccions i dient que el temps de Bustos ja havia passat però al mateix temps celebrant reunions d’amagat amb els socialistes i fent pactes que resultessin “beneficiosos” per a totes dues organitzacions. Són molt ells de pactes ocults. De negar l’evidència amb la màxima poca vergonya política de què son capaços. Qui no ha tingut mai dignitat ni la coneix, n’ignora el significat.

Algunes declaracions de Gesa resulten realment intolerables. En particular algunes que ha fet darrerament sobre la separació de la coalició ICV-EUIA. Que siguin ells, justament ells, els qui es creguin en el dret de jutjar res de tercers quan encara no han donat mai cap explicació del seu comportament polític resulta un sarcasme. El PP de Sabadell sembla que vol oblidar que fa anys que manté un pacte ocult, mai explicat, amb el PSC i de tant en tant es creu que enreda la gent. Clar que just aleshores apareix una nova evidència que els deixa amb el cul a l’aire. Clar que tant els fot.

Un exemple d’això que diem. Recordeu aquell individu que fa cinc minuts encara voltava per Sabadell dient que no tenia cap pacte amb el PSC? Si, home, sí, Jordi Soriano es deia i era el portaveu dels Populares aquesta legislatura anterior.

Avui es vanta públicament del seu transfuguisme ideològic. Per exemple, fa pocs dies publicava al seu Facebook obertament que s’ha fet amic d’un bloc anomenat “Recuperar la confianza en el PSOE” que recolza Rubalcaba al temps que s’afanya a fer-se amic d’alcaldes bustistes de la comarca com Eva Menor o Mª Elena Pérez.

Quins collons!

Quan es supera tot nivell de poca vergonya política, no queda res més que un vell guió que desgraciadament ja ens sona massa. L’hem vist abans en personatges d’ICV com Saumoy, Piedrafita  i Paco Fernández. O en d’altres casos com els de l’Olga Jiménez de l’Entesa, Pere Obiols de CiU i aquí el tenim ara amb Jordi Soriano, del PP, com era de preveure.

Això sí, diu Soriano al seu perfil que ell fa ara d’Asesor Político Externo. És una manera de dir que es cobra a través d’un partit un diner que prové dels impostos dels ciutadans.

La màquina PSC-PP a Sabadell ha funcionat fins ara a la perfecció. El tàndem Soriano i Martínez era perfectament previsible i tenia clar el que havia de fer i a qui no havia de molestar. Però ara el caràcter més imprevisible de l’arraconat portaveu Antonio Vega no permetia la mateixa tranquil·litat i per això ha estat substituït pel disciplinat Esteban Gesa, un home de partit que sap perfectament que no s’ha de sortir del guió que marqui el pacte Bustos-Partido Popular, conegut i permès per Alicia Sánchez Camacho.

Tot plegat, una sòlida confiança la que té Bustos amb el Partido Popular una vegada més. Això venint de qui vol jugar un paper important en el futur del socialisme català demostra el que és la política per alguns: un joc d’interessos en el que només importa el seu interès propi.

Aquesta és una de les claus d’aquesta legislatura. La menys sorprenent. N’hi ha d’altres que cal seguir de prop i amb molta atenció.

La figura d’aquesta, molt qüestionada internament des de fa temps, ahir era contestada també públicament. El motiu va ser el nou pas donat per aquesta i que ha passat el límit del que destacats membres d’Iniciativa estaven disposats a suportar.

ICV Sabadell havia anunciat ahir que “trencava” les relacions amb Esquerra Unida i Alternativa.  En un redactat molt dur contra el que en deien “nucli dirigent d’Euia” asseguraven que a partir d’ara ICV  “no mantindrà cap relació política formal amb l’actual direcció local d’Euia”.

No només aquest bloc, que havia volgut fins ara mantenir-se al marge de les crítiques contra García i el seu estil de gestionar, ha aixecat la veu exposant la seva distància respecte d’aquesta manera d’entendre la política.

Les reaccions des de dins del partit no s’han fet esperar. L’ex-president d’ICV i fins fa pocs dies regidor a l’Ajuntament, Pere Vallverdú, a qui va tocar treballar estretament amb Garcia aquests darrers anys, era contundent i no deixava espai per a les ambigüitats: “Aquest comunicat em sembla un altre error. I ja en van massa!”.

Vallverdú havia evitat fins ara fer cap tipus de declaració crítica de forma pública i s’havia limitat a expressar-les dins dels òrgans del partit. Però ell, així com d’altres persones que no pertanyen al reduït nucli de confiança de Garcia, fa temps que havia expressat discrepàncies sobre com s’estava gestionant la crisi i la línia d’ICV en general.

Tot i que la presidència formalment recau en un altre persona, Iniciativa està gestionada per Garcia que és qui pren totes les decisions d’estratègia de partit a Sabadell.

Però Pere Vallverdú no va ser l’únic en obrir la caixa dels trons. També ahir un altre destacat membre d’Iniciativa, el doctor en Història Enric Prat, era contundent quan s’expressava des de la pròpia web d’aquesta formació.

Prat començava dient que no compartia la decisió d’Euia de trencar el grup per, a continuació, afegir les següents crítiques al darrer moviment d’Iniciativa: “el to i algunes paraules del comunicat són innecessàriament dures, i poden suposar un nou obstacle per intentar superar en el futur la crisi de la coalició”. Respecte de la decisió expressada en el comunicat d’ICV de “no mantenir cap relació política formal amb l’actual direcció d’Euia”, Prat qüestionava la legitimitat del marc en que es va prendre i deia que, per la seva transcendència, “s’hauria d’haver discutit en una assemblea d’adherits i adherides a ICV”. Finalitzava considerant que “es continua posant l’èmfasi en les conseqüències de la crisi de la coalició i no en les seves possibles causes”.

Aquestes veus venen a afegir-se ara a les que des de fa temps s’alcen dins d’Iniciativa contra l’estil de fer política de Carme Garcia.

EUIA, va respondre el comunicat d’ICV lamentant que Iniciativa no volgués “respectar els acords nacionals”.

La formació local deia que “no ens sorprèn que, novament, Carme Garcia no acompleixi els acords arribats per les direccions nacionals d’ICV i d’Euia” i revelaven el que Garcia havia ocultat, i és que “el passat dilluns a les 13.30 en una reunió entre les direccions nacionals d’ICV i d’EUiA amb la presència del senador i responsable nacional d’organització d’ICV, Jordi Guillot i Luis Moreno i del responsable d’acció política i el responsable d’organització nacional d’Euia, Joan Josep Nuet i Juanjo Fernández, es va acordar la separació del grup municipal però el manteniment de la coalició política amb la voluntat d’establir marcs de treball conjunt entre ambdues formacions a nivell local amb l’objectiu de reconduir aquesta situació conjuntural.

La ruptura, doncs, no era un assumpte d’una part o motivada per cap de les insinuacions que Garcia i el seu nucli havia escampat. Es tractava d’una decisió de les direccions nacionals, pactada i signada sota unes condicions concretes.

EUIA, a diferència d’ICV, afegia que “ens mantindrem ferms en el compliment dels acords arribats entenent que la voluntat política està per sobre dels interessos personals”. D’aquesta forma, un cop més, EUiA volia expressar que estava en contra de la separació de la coalició d’esquerra i que volia circumscriure la diferenciació al treball dins de l’Ajuntament, en vista de la dificultat de què Carme Garcia respectés cap dels successius acords que s’havien signat fins aleshores per les direccions nacionals i el necessari consens que es desprenia d’ells.

Tot i la insistència en què l’entorn proper de Garcia ha volgut concentrar les diferències amb EUIA exclusivament sobre els dos regidors d’aquesta formació, el cert és que l’Assemblea d’Esquerra Unida de divendres passat, que va comptar amb l’assistència d’una vuitantena de membres d’aquesta formació, va ser unànime en recolzar els arguments de la seva Coordinadora, Marisol Martínez, un cop aquesta va exposar els motius que havien provocat la situació i va mostrar i repartir als assistents tots els documents que no han estat respectats per Garcia.

Ara el comunicat d’ICV no ha indignat només als membres d’ICV Sabadell, que veuen com les decisions es prenen en un àmbit molt reduït de persones de l’entorn proper de Carme Garcia, sinó aparentment també a la direcció nacional.

La que va ser candidata de la coalició, seguia expressant-se oficialment només a través de comunicats. El seu Twitter personal va deixar d’estar actiu un cop passades les eleccions i el darrer missatge només diu que “estic intentant arribar a la recepció del CE Sabadell, pero que el trànsit m’ho permeti l’autopista va a tope. Els voldria felicitar”. L’autopista deuria estar molt plena, ja que mai no va arribar ni ha tornat a twittejar res més. Si més no, amb el seu nom.