Dimarts, però, no va ser només el PP qui va sortir a rescatar Bustos de l’aïllament polític en el que havia estat fins ara.

Manolo va aprofitar diverses mocions presentades pels grups d’esquerres per poder fer un discurs en el que no creu però que necessita exposar de tant en tant (no cal oblidar que representa que ell és del PSC) i que té poques oportunitats de fer.  Bustos, que ha demostrat amb els anys  que és un neoliberal convençut, ahir va poder deixar que els seus recolzessin una moció en favor de la sanitat pública i una iniciativa defensada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Dues mocions importants que els grups d’esquerra van defensar en conjunt, com no podia ser de cap altre manera. Vist que aquest tipus de propostes a ell no li costen ni cinc, s’hi va sumar. Va poder exhibir així (i en els discursos Manau va aprofitar per subratllar-ho) la seva posició d’esquerra.

Els bustistes estan còmodes quan es tracta d’assumptes que no afecten a la caixa que administren. Així Bustos va passar-s’ho bé veient que les “garrotades” anaven a caure sobre els convergents.

La cosa, però, havia de ser diferent en un dels punts que el ple havia de debatre.

Resulta que els veïns de la Creu Alta fa temps que ho venien advertint: l’estructura del vell Vapor Cusidó, del 1894, no aguantaria massa més.

Un altre cop han de ser ells els qui prenguin la iniciativa davant la passivitat municipal i comencen a pressionar als del govern per a que mirin de prendre mesures abans de què hi hagi una desgràcia.

Entre d’altres, els veïns van presentar el juny del 2007 una instància en que denunciaven un “gran perill pel previsible ensorrament tant dels edificis com de la xemeneia”. Però Bustos i els seus no en van fer cas. L’octubre del 2007 van tornar a presentar una nova instància que tampoc va merèixer resposta dels governants locals. Hi ha constància d’advertències al govern de Bustos des del seu primer govern, el 2002.

Hi van insistir un munt de vegades, la darrera de les quals va ser el juny de l’any passat. Aquell dia van mantenir una reunió amb el president del districte que, casualment, era Josep Ayuso, actual portaveu del grup socialista. Però els veïns no van tenir tampoc cap resposta a la reunió.

Resulta que aquest edifici, que ens diuen que estava inclòs en el pla especial de protecció de patrimoni, no se’l va mirar ningú. Cal demanar-se de què ens ha servit pagar tants anys uns quants centenars de milers d’euros de sou al Comissionat de Patrimoni Isaac Àlvarez, a qui s’hauria d’exigir també la responsabilitat corresponent en tot aquest desastre. Perquè no es pot qualificar de cap altre forma aquest despropòsit, tenint en compte que Sabadell acaba de pagar gairebé 3 milions d’euros per a la recent expropiació del que ara només és un conjunt de runes. L’Ajuntament ha previst gastar ara 140.000€ més per enderrocar el que queda dempeus.

A conseqüència de tot aquest desastre, Convergència i Unió va proposar que el ple de l’Ajuntament reprovés als regidors d’urbanisme que ha tingut Sabadell des del 2002 i aquest punt havia posat molt nerviós al PSC. Molt.

La notorietat que ha tingut als mitjans aquesta iniciativa dels convergents havia tret de polleguera a Joan Manau que només encertava a dir que li semblava una petició “fora de lloc”, com recollia, entre d’altres mitjans, LA VANGUARDIA

No ha especificat quin era el “lloc” que troba més oportú. I el Síndic de greuges local, el sempre amable amb el govern Josep Escartín, ha dit que obrirà una investigació per esbrinar si l’actuació del govern de Sabadell ha estat la correcta. Que no es cansi. Ja podem avançar ara mateix el resultat d’aquest informe del Síndic: no ha estat correcta sinó correctíssima.

Vam sentir al Ple l’argument més patètic de Manuel Bustos. No va fer esment del perill que ha representat tot aquest temps el mal estat de l’edifici i es va esforçar a dir que “lamentava” que s’haguessin fet miques diversos vehicles que estaven estacionats allà en el moment de l’esfondrament. Clar que el seu lament només era una forma sarcàstica de ressaltar “que estaven aparcats allà on es deia que no es podia aparcar”. Insinuava (o millor dit, expressava sense embuts) que ja els hi estava bé haver-se quedat sense vehicles per haver deixat el cotxe allà. Però no deia que qualsevol ciutadà podia haver estat caminant per allà mateix, ja que això sí que no hi havia cap impediment.

Tot plegat, sentint-lo, vaig recordar allò que va dir Josep Ayuso, aleshores regidor d’esports, quan va justificar la mort d’un nen al camp del Tronchoni l’any passat tot dient “que havia fet un mal ús de la banqueta”. Ara són els ciutadans que han fet malament deixant el vehicle on no tocava. La culpa sempre és dels demés i mai del govern. Esperpèntic.

Per tant, era més que pertinent (al nostre entendre) la reprovació plantejada per CiU. Però només EUiA (amb una intervenció de la portaveu Marisol Martínez que duia el cop amagat de recordar-li unes paraules del propi  Bustos en un cas similar que el van descol.locar totalment) van fer costat a la reprovació al govern de Manolo.

Definitivament no podem entendre i ja ens sembla més que evident la reiterada postura d’ICV aquesta legislatura de fer costat permanentment al PSC de Manuel Bustos.  La portaveu Carme García va exposar arguments de tot tipus (entre d’altres que necessitava “més informació”) per evitar recolzar la reprovació.

Quina informació més li cal? És necessari afegir alguna cosa més al fet que l’edifici es va ensorrar i podria haver mort gent? De veritat és necessari?

Però la qüestió és que no es pot descontextualitzar aquesta postura de dimarts de la conducta en general que Iniciativa bé mantenint respecte de Bustos i el seu govern des de les eleccions. Perquè quan només han passat unes setmanes d’aquesta legislatura, els fets comencen a posar cadascú al seu lloc i es veu amb tota claredat què està passant.

Segons ens explicaven recentment, un dels motius que van precipitar el trencament del grup municipal d’ICV-EUIA a Sabadell va ser, precisament, pels anunciats recolzaments a l’alcalde que Iniciativa estava preparant. Un extrem que es van afanyar a voler distorsionar alguns (entre ells algun columnista de la premsa local) just quan es va produir el trencament, mirant de fer veure que era Esquerra Unida qui tenia aquesta intenció de recolzar als socialistes. Ara comença a quedar palès quin era l’autèntic desenvolupament dels fets que Sabadell ha de canviar ja va exposar amb tota claredat des del primer moment.

La distància entre les dues formacions polítiques que han anat en coalició els darrers anys, es va fer més gran quan la regidora Carme Garcia, al Ple d’investidura de Bustos, es va oferir obertament (i sense haver-ho consultat prèviament amb els seus socis) a pactar amb ell un còmode recolzament al govern dels socialistes. Fins llavors només els havia explicat que ella no es presentaria com a candidata al Ple d’investidura, com sí van fer tota la resta de grups.

Davant la sorpresa dels regidors d’Esquerra Unida i Alternativa, aleshores socis de coalició, Garcia es va oferir a Bustos al discurs que ella mateixa havia escrit tot dient, entre d’altres coses que “el PSC no té cap necessitat de fer pactes amb el PP per tenir una estabilitat de govern, i pot comptar amb la nostra coalició  per a propostes progressistes i de millora de la qualitat de vida”. Aquestes paraules pronunciades just en el moment que Bustos estava sondejant quins altres suports podria tenir a l’Ajuntament, van representar un éxit directe pels socialistes sabadellencs que veien com se’ls hi posava bé una coalició que fins aleshores havia representat el principal eix dels seus maldecaps.

Aquesta sortida (segons ens expliquen, en absolut consensuada amb Esquerra Unida i Alternativa), va sumar tensions a les taules de negociació després de les eleccions, ja que els regidors d’EUiA no compartien la sobtada entrega incondicional de Carme Garcia per formar part del govern amb Bustos. Un pacte difícil d’entendre després de les diferències que ella va voler marcar durant la legislatura anterior.

Però les coses no van acabar aquí. Un cop vist que Bustos i el conjunt del PSC no van recollir el guant llençat durant els primers dies de govern, ara Carme Garcia hi torna. L’excusa és en aquest moment l’aprovació del pressupost municipal pel 2012. Tenint, com té, un govern en minoria, els socialistes necessiten algun recolzament més que el del PP per treure’ls endavant amb un consens més gran que una aprovació amb els vots mínims. És un tema fonamental que marcarà la política que es podrà fer l’any vinent en uns temps tan difícils com aquests.

Doncs fa pocs dies, vam llegir a la premsa com la regidora d’ICV es tornava a oferir novament a Bustos tot dient, entre d’altres coses, “Si el de Sabadell és un govern socialista com diu que és, no hauria de tenir problemes per bé d’aprovar aquests pressupostos amb un grup com el nostre” i va assegurar que es posava “a disposició” del que ella deia “les demandes de la ciutadania“.

Tenen tot el dret del món PP i també ICV de Sabadell de pactar amb Manuel Bustos i oferir-se, si volen, per governar amb ell. Els primers perquè només han de seguir el camí que ja van deixar llaurat Jordi Soriano i Patricia Martínez la legislatura anterior.

I també té el dret de fer-ho Carme García, clar que sí. Té tot el dret a fer el que vulgui, com ja ens té acostumats. Com passar-se mesos anunciant que fa unes primàries per portar “independents” a l’Ajuntament i, tot just passades les eleccions, anunciar que la número 2,  Silvia Carrasco, ara ja no és independent sinó que té una responsabilitat d’organització del partit a Sabadell i la seva filla és ara membre del Consell Nacional d’Iniciativa. Aquest era l’exercici de recerca “d’independents” que va prometre? Tot plegat, una gran presa de pèl que ningú no es va creure, i vam fer bé. Ara més que mai recordem les paraules d’un dels candidats a les primàries que va ser-ne expulsat hores abans de la votació que ja vaticinava tot això.

Lamentablement, fa temps que Carme Garcia va arrossegant darrera d’ella, amb les seves dèries i excentricitats, una organització del prestigi i la història d’ICV a Sabadell. De fet, l’elecció del seu nou company a l’Ajuntament, Carles Marlés (de qui ja era coneguda la seva excel·lent connexió i tracte amb el govern socialista) insinuava que l’aproximació al PSC podia ser el camí escollit per aquesta legislatura. Però de la mateixa manera que té el dret la senyora García de seguir aquesta nova política, té l’obligació d’explicar també per què tot allò que veia abans d’una manera ara sembla que ha canviat de color. Perquè Bustos segueix sent el mateix, sap?

Però fins avui ella és poc partidària de donar explicacions i molt de demanar-ne. De ser al centre de la polèmica i d’escampar culpes sempre pels demés. I aquesta no és una virtut per algú que ha aconseguit fer de la política la seva lucrativa professió. Just allò que mai hauria de representar el ser un polític.

Ja sap Bustos que pot seguir comptant amb ICV i els seus regidors per evitar-se reprovacions o per pactar tot allò que vulgui. I ja saben els electors que l’estafa de les passades eleccions té noms i cognoms; els d’una candidata que es va presentar defensant “que torni el bon govern” i que després està entregada al Bustisme que, fins fa cinc minuts, hauria reprovat i criticat sense paliatius.