Ahir vam veure Manolo Bustos inaugurant una biblioteca. Alguns poden pensar que és un oxímoron posar les paraules Bustos i llibres a la mateixa frase, però a Sabadell tot és possible. Clar que també és cert que tot succeeix per alguna raó, això sí.

Ahir, per exemple, vam publicar en aquesta pàgina una fotografia de la inauguració d’una biblioteca. La foto real comença per l’esquerra amb el President de la Diputació, Fogué i acaba per la dreta amb un somrient Jordi Soriano, (PP) soci de govern dels socialistes i gran amic de Manolo. Els agrada molt esmorzar pernil de gla tots juntets sempre que poden. Però sembla ser que no tothom ho veu igual això de que s’hagi de fer saber la proximitat. Prou n’hi ha amb la capçalera d’aquesta web.

Ho diem perquè just a sota veiem com va utilitzar aquesta fotografia la web de Ràdio Sabadell. El que van fer va ser tallar a Soriano i deixar-lo fora de la fotografia. Li van reservar  el moment “vip” només per a l’alcalde.

Home, doncs jo crec que algú els estirarà de les orelles, eh? Em veig venir que la senyora Marisol Roig, que s’encarrega de les coses d’imatge de Soriano, s’enfadarà. Que ella és molt d’enfadar-se.

Es va emprenyar moltíssim quan vam recordar la seva gran amistat amb Bustos i senyora, (relació explicada per ella mateixa a la premsa) a banda del bon rollo que té amb bona part del govern. Això justament ella, que és la germana de la candidata del xenòfob Josep Anglada i la seva Plataforma de la vergonya a Castellar del Vallès.

La germana és una senyora que cada vegada que veu un immigrant li canvien els cabells de color però això no sembla estar mal vist en ambients propers a la gent a la que ens referim. Doncs ara la tornaran a fer enfadar, a la senyora Roig, que no està bé això de treure al seu “representat” de les fotos. Tant que li va costar posar-hi el caparró per a sortir-hi allà al costat del Conseller Ferran Mascarell i van aquests de la ràdio, i el treuen. Quina poca sensibilitat! I el director se’n diu amic…

Però tornant a l’inici, observem que Manolo està fent un esforç per polir el seu personatge.

Fa molt temps que vam explicar que Bustos té un perfil de Facebook al que s’ha d’accedir per invitació i on es suposa que ell parla amb els seus fans. Només es suposa, perquè després resulta que sembla que no és ell qui escriu.

A més, ell mateix va admetre a una entrevista recent que ell té un mòbil molt antic; que no li agraden els aparells complicats. En canvi, molts dels missatges que suposadament envia al seu Facebook se’ns indica que arriben d’una Blackberry, que és just l’aparell que du sempre a les mans la seva senyora i cap de gabinet d’alcaldia, Montse Costa.

Doncs, en aquest perfil que ell no escriu, fa poc ens anunciava que la seva col·laboradora Montse Barderi, li havia fet una entrevista per a la revista Quadern, editada per la Fundació Ars.

Mai no li podrem agrair suficient a la senyora Barderi aquest exercici que ha fet per desemmascarar l’autèntic Bustos.

La secció es veu que tracta de que el convidat trobi un llibre que el defineixi. Que identifiqui una obra de la literatura que serveixi per a “dir-te”. Molts us preguntareu quin llibre ha escollit Manolo, no és cert?

Segur que n’hi ha que pensen que va escollir una aventura de “Dora, la exploradora”, o potser “El zoo d’en Pitus” o fins i tot el catàleg de l’IKEA, no?

I tots us equivocareu.

Resulta que Manuel Bustos es diu a través d’Un món d’ahir, d’Stefan Zweig.

Què, com us heu quedat?

Bustos, diu que s’identifica amb Stefan Zweig, al que tots coneixeu, veritat? Ah, no? Quina colla de personatges de baix nivell intel·lectual que viu a Sabadell i llegiu aquest bloc!!!

De ben segur que una tarda plujosa de diumenge compartida amb els seus dos germans Quim i Paco, coneguts amants de la literatura, xerraven sobre l’injust oblit al que va estar sotmesa l’obra de l’escriptor austríac després de la seva mort a primers dels anys quaranta. Aleshores,  van decidir reivindicar-lo. I així Bustos ens l’ha definit.

Potser sigui per això que darrerament ens hem trobat a la nostra ciutat reivindicacions de Zweig per molts llocs. Em demano qui haurà estat l’autora encarregada d’escriure el text que porta el programa de l’Orquestra Simfònica del Vallès. El proper dissabte 26 d’aquest mateix mes actuarà al Palau de la Música Catalana. Allà (oh, sorpresa!) els melòmans assistents llegiran això: “L’escriptor Stefan Zweig considerava el romanticisme com la fugida d’Occident, decebut pel fracàs dels ideals inspirats per la Revolució Francesa, cap al fons de l’abisme d’un mateix. El romanticisme intens del violí de Txaikovski, no només ens col·locarà un mirall davant del que sentim, sinó que a més tindrà el meravellós detall de plantar-nos flors al jardí de les nostres emocions més inconfessables”.

Bustos llegeix i podria semblar que aquesta és la notícia; però no. No ho és. Convido a tothom que en tingui ganes que miri d’aconseguir un exemplar de la revista “Quadern”. De la nit al dia Manolo s’ha convertit en el personatge que tots sabem que no és.

Fins avui en tenia prou de ser un populista i amant dels programes de televisió freqüentats pels de “Gran Hermano”, a banda d’assistent a totes les festes populars, arrossades populars (sempre molt popular) i paellades possibles. Però darrera d’aquesta imatge d’home “del poble” s’amagava un intel·lectual, un fi analista dels esdeveniments de la política europea de la darrera meitat del segle XX i un filòsof. Tot això i encara molt més.

Fa molt temps que diem que Bustos té uns assessors terribles. Fer passar un home que té un perfil molt conegut per un altre que vol ser el d’un intel·lectual no l’ajuda en absolut. Només fa riure. I si hi ha algú que no ha pogut tenir accés a l’entrevista, demà us en explicarem algunes. Prepareu-vos.