Bustos de tant en tant passa per Sabadell i dedica uns quants minuts a fer campanya. Governar ja no ho fa; no li ve de gust.

El candidat socialista va assistir aquest cop a l’acte organitzat pels qui alguns ja han batejat com el “lobby del canapé” i que s’ha anat celebrant amb sort desigual. Alguns cops hi van molts militants socialistes i la sala es veu plena però d’altres, com el del dia que van parlar del “territori” només van respondre un grapat d’avis esperant el berenar. I tot diuen que és organitzat per una colla de personatges que es van definir com independents i que de mica en mica ens ho han anat demostrant això de la independència. Independents de la vergonya han anat preparant-li actes de campanya electoral al candidat Manuel Bustos de forma servil i entregada.

El darrer deia ser amb el món de l’ensenyament i s’havia convocat dimecres a la Fira Sabadell.

A diferència d’altres temes, aquesta vegada estem segurs de que sí Manolo estava molt motivat. Ell coneix de primera mà que el sistema educatiu ha de millorar notablement per tal d’evitar el fracàs actual. Només li cal mirar al seu voltant i observar als seus dos germans per comprovar que les coses no s’han fet bé fins ara. Que cal millorar molt per tal d’evitar que a les famílies hi hagi més casos com els seus. Només cal veure com Paco Bustos al seu bloc considerava el fet d’haver anat a veure els castellers i a ballar danses gregues com “un domingo completo culturalmente hablando” o les paraules carregades d’agressivitat de Quim Bustos que en un ric llenguatge “macarra” amenaçava al seu Facebook a “unas serpientes” a les que volia desterrar de Sabadell. Manolo és conscient de que no tothom té la seva sort de poder col·locar a la família  quan té aquest baix nivell, i lògicament es preocupa per l’ensenyament. És molt humà.

No podem oblidar que ell, abans de ser alcalde, ja estava molt preocupat per la matèria.

Manolo va arribar a empadronar la família a una adreça inexistent, cometent una falsificació del Padró, per tal d’aconseguir que un dels seus fills anés al col·legi que ell volia. I Bustos no vol que totes les famílies de Sabadell hagin de cometre el mateix frau que ell va fer. Avui ho hauria resolt comprant tres o quatre pisos pels voltants de l’escola, però aleshores això no li era possible i es va veure obligat a fer trampes inventant-se una residència inexistent, segons va publicar la premsa. Però ell sap que no tothom té ni els recursos ni les influències amb les que ell sí compta per a resoldre els seus problemes i, per tant, cal treballar des de la base.

Així doncs, amb tots aquests antecedents, Bustos va arribar a la Fira Sabadell disposat a fer campanya.

No va posar massa bona cara a l’entrar. La sala no estava plena i això que havien fet una tasca important de trucades per a que no faltés ningú, que als actes aquests no s’hi pot presentar un a la brava. Has d’haver “confirmat” l’assistència prèviament i només que fessis una mirada ja veies qui s’havia afanyat a “confirmar”: el talp que van enviar a la trobada amb CiU, Xavier Izquierdo (aquí també hi anava a “títol personal”?), la cunyada Eva Huélamo, Marta, la filla del dirigent del PSC Josep Manuel Piedrafita que cobra del departament de protocol de l’Ajuntament (però no era que això ho organitzaven uns independents???), la directora de vigilància de fotògrafs Marta Solé, la directora dels teatres municipals Carmina Martínez (analitzant si d’allà en sortia una comèdia o un drama) i una llarga llista de gent en nòmina com Rosa Núñez, Ramón Burgués, Alberto Beltrán, Josep Ayuso, Juan Carlos Sánchez i uns quants més. Tots absolutament independents.

L’alcalde no està còmode i se li nota. Només pujar a l’escenari ja demana que abaixin la calefacció o que s’haurà de treure la jaqueta. Tothom comença a córrer. El líder està incòmode i els seus desitjos s’han de complir immediatament. O potser es que no volen que es tregui la jaqueta, qui sap.

Davant dels ulls de tots comença a desfilar la projecció d’una ciutat idíl·lica a la que s’han fet nombroses escoles bressol, biblioteques, nous instituts… però deixant-se de dir per iniciativa de qui i d’on han sortit els diners que van pagar aquesta festa. Fins i tot s’obvia quina part de responsabilitat té ell en les medalles que es penja solet com si hagués estat tot part de la seva gestió.

El que ens deixa realment preocupats és el futur que dibuixa. Com totes les coses que surten del bustisme, tot és fum i coses sense concretar. Els projectes han de tenir un nom, però quan grates una mica al darrera normalment no hi ha res.

Parla d’un Fòrum Infància però no n’explica res, només diu que això “li fa molta gràcia al Burgués”. Clar que a banda de la hilaritat del regidor de la cosa, no explica per a què serveix. S’han inventat el nom, s’han fet gràcia i ara han de buscar el contingut. Que no s’esforcin; és igual, ja que mai no ho veurem. Aquí als projectes se’ls hi ha de posar un nom i després, un cop han estat anunciats, deixar-los córrer.

Diu Manolo que com ja no hi haurà diners per fer més escoles bressol, creu que haurà de concertar places amb les privades. Mira, amb això segurament es posarien d’acord amb CiU. És el que té ser bustista, que pots agafar idees d’aquí i d’allà sense tenir por de que ningú et digui que no és massa d’esquerres allò que fas. Com si fos una condició per a tenir el carnet del PSC de Sabadell això de ser d’esquerres!

Per no dir que l’argument aquest de si hi ha o no diners per a fer escoles és una mentida com una casa. De diners sempre n’hi ha; és tot una qüestió d’intenció i de prioritats. Per exemple, només que retallés els diners que es llencen amb el Sabadell a prop, els canapés o actes com aquest què ara mateix  expliquem i deixés de preparar la contractació d’amics, familiars i companys, segurament en sortiria alguna més d’escola d’aquestes. És qüestió de convicció, senzillament. Però fer servir la crisi com a argument està molt de moda darrerament i en tots els nivells.

Promet que millorarà l’èxit escolar. Com? Doncs ell què sap. Ho demanarà i punt, com abans ha demanat que abaixin la calefacció. Les coses es fan així. Però, a que ha quedat bé prometre això? Doncs ja està.

Assegura que el Vapor Llonch és l’hòstia, i que Sabadell serà tot un referent universitari. Tot això també avalat exclusivament amb la seva paraula. Per què ell ho diu, i punt.

Sobre el tema de la llengua ens declara que ell és un fervent partidari del trilingüisme. I com no pot posar exemples d’això amb els seus germans, parla del seu fill.

És habitual que l’alcalde faci referències al nen, però s’emprenya si després els demés ho comenten o quan li arriba que a l’Ajuntament parlen del “Paquirrín”. Potser si el deixés ben lluny fora de la política i dels mítings, tothom també se’n oblidaria, però està clar que no pensa fer-ho. Ens explica que ja té 14 mesos i que a l’escola bressol la professora li parla en anglès. De seguida miro les pantalles per què em temo que ara apareixerà una foto del nen vestit d’astronauta o alguna cosa així, però es veu que de fotos no n’han trobat cap de bona.

Bustos segueix relatant el que s’ha construït en aquesta matèria a la ciutat i ho presenta com si tot hagués estat tasca de l’Ajuntament i res fos feina de la Generalitat.

M’indigno quan parla de la implicació de les famílies en l’educació dels fills i demana “que els pares aprenguin a fer de pares”. Manuel Bustos s’atreveix a donar lliçons de paternitat responsable a persones que, en general, no es poden permetre ni escoles bressol trilingües, ni “personal shoppers”, ni cangurs les 24 hores, ni vehicles d’alta gama o cases amb piscina al centre de la ciutat. Però que probablement sí lluiten per trobar temps i estar amb els seus fills tant com podem. I encara han de rebre lliçons d’aquest.

Acabada la seva exposició s’obre un torn de paraules i Manolo demana “que no em posin en un aprieto (sic)”.

Un dels organitzadors fa la primera pregunta i ja entenem, aleshores, que està perfectament pactada amb l’alcalde. En conjunt, li demana una valoració de la tasca feta per l’exconseller Ernest Maragall. Bustos gesticula teatralment i diu que la pregunta és complicada tot i que reconeix que qui la formula és un “amic”. Li ha faltat dir que un “amic independent”.

Però el cas és que el que li han plantejat es converteix en el vehicle perfecte per marcar distàncies amb Maragall i, de pas, amb el govern tripartit. Bustos està convençut de que ha de deixar tan amagada com pugui la marca del PSC per guanyar les eleccions i fer molt present el seu nom per vèncer a les urnes.

En aquesta línia de marcar distàncies amb el tripartit diu que amb Maragall va tenir fins i tot moments de molta tensió i al·ludeix a uns fets que van ocórrer en el transcurs d’un sopar al Vapor Llonch, però no entenc massa bé el que explica.

La segona pregunta la planteja  una professora d’una escola bressol privada que vol que s’expliqui millor sobre allò que ha dit de “concertar” places amb les privades.

Com amb tantes presentacions darrerament sobre temes diversos i, particularment, amb tants viatges per Espanya no ha tingut massa temps de preparar-s’ho, l’home es fa un embolic i confessa que no sap com es pot fer això què ha anunciat. Comença a improvisar dient que es podria comparar amb els concerts que té l’administració amb les residències d’avis i que no ha de generar desigualtats, que s’haurà de mirar el nivell de renda de les famílies… però reconeix que no sap com fer-ho. Tot l’auditori acaba igual de desconcertat que ell.

Ara li demanen sobre què passa amb el pla educatiu d’entorn d’Espronceda i l’alcalde ja sua com si tingués una aixeta oberta per algun lloc del cos.

Clarament superat diu que aquest pla educatiu ha estat ja substituït per un altre. I prou.

Com òbviament qui li havia fet la pregunta no sembla quedar gens satisfeta, l’alcalde comença a buscar ajut. Sembla que mira si veu Juan Carlos Sánchez a la sala, però és que aquest fa estona que ha marxat i Bustos no sap acabar de respondre.

El candidat socialista no sap respondre tampoc una pregunta de l’escola Sallarès i Pla sobre la problemàtica de l’absentisme. Qualsevol cosa que surti del guió no té resposta clara. És evident que no domina el tema en absolut.

Això sí, Bustos acaba amb una cita que, aquest cop, ja no és del Groucho Marx, com acostumava fins que li ho vam fer notar des d’aquí. Ara ja ha mirat d’ampliar els seus referents. Recorda el que va dir J. F. Kennedy de “No et demanis què pot fer el país per tu, demana’t què pots fer tu pel teu país”.

El pobre Kennedy si s’hagués imaginat que algun dia algú li prendria la frase d’aquesta manera segur que se l’hauria estalviada. Té gràcia que digui això de que no et demanis el que pot fer el teu país per tu precisament la persona què ha situat tota la família, amics, coneguts i saludats dins de l’administració. Deu voler dir que no ens demanem la resta què pot fer el país per nosaltres ja que quan ell en surti no en quedarà ni cinc de tant demanar-li al país que faci coses per ell i els seus. Pobre país; pobre ciutat…

Aquí ja semblava que l’acte havia acabat, però només ho semblava. Encara quedava la projecció d’un audiovisual de 10 minuts. Imagino que també el deuen haver pagat els independents aquests, que han de ser tots de casa molt bona, perquè tenen una fortuna per gastar. Això sí que és filantropia i el demés bestieses.

Ens projecten un reportatge de la ciutat amable que l’alcalde té al seu gran cap. No hi vaig Can Puiggener en cap moment, per exemple. No deu ser digna de ser ensenyada. A la Sabadell de Bustos es veu que no hi ha cap immigrant, tampoc. Per què no hi surt cap persona d’origen sudafricà, àrab, xinés, pakistanès…? És que no n’hi ha o els que jo veig a diari no els he de considerar ciutadans com jo?

No veig cap adolescent vomitant a la Zona Hermètica un cap de setmana qualsevol, tampoc. La que em presenten és la ciutat de l’IKEA, d’un quart cinturó pel que passaran milers de cotxes a diari i la foto de família de les suposades entitats que van recolzar aquesta infraestructura, un dels tants enganys de Bustos que mai no ha pogut explicar quines entitats eren allà per evitar que es descobreixi que diu mentides com si fer-ho representés un esport més. Fins i tot sembla que el sincotró Alba sigui de Sabadell.

Al final d’aquest caríssim acte, que tenia fins i tot un àrea per a que es quedessin els nens jugant (amb monitors), vam passar al que importa: el càtering. Allò no era un simple berenar; eren les noces de Canà. Hi havia pizza, coca de recapte, coca de vidre, cava, refrescos… i tot servit per dues cambreres molt amables.

M’he deixat de dir que a l’entrada tots els assistents varen rebre una revista què sota el títol “Junts per Sabadell” reproduïa el darrer discurs de Nadal de Bustos i després una bona col·lecció de fotografies i articles sobre el que han fet.

El candidat Bustos té tot el dret de fer campanya quan sigui l’hora. Però és propi d’un miserable polític mentir als ciutadans fent passar una cosa pel que no és.

L’acte a la Fira Sabadell, com tots els altres, l’únic que retrata és allò que qualsevol que no es tapi els ulls voluntàriament observa perfectament: no hi ha ciutadans filantrops que hagin pagat aquest acte. Que tant la revista, com el vídeo, el power point que es va projectar, la zona per a nens, el càtering, el lloguer de la sala i les moltes hores de feina que ha costat preparar tota aquesta organització no ha sortit de quatre independents. És tan cert el que ens volen vendre com que no hi ha cap pacte entre PSC i PP. Tot forma part de la mateixa gran mentida.

No pot seguir ni un minut més un govern que diu mentides. No mereix ser alcalde un mentider que no respecta als seus ciutadans. I el candidat socialista té massa per explicar com per demanar confiança a ningú.