You are currently browsing the monthly archive for juny 2010.
Nuestro alcalde, farandulero y frívolo políticamente como de costumbre, saltó como un resorte en cuanto se tuvo conocimiento de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Dice que ahora hay que estar al lado de la Generalitat y de su presidente, al que hay que dar todo el apoyo.
Manuel Bustos tiene una visión distorsionada de las cosas por la mañana, por la tarde y hasta por la noche. Será ahora cuando hay que estar al lado del gobierno de nuestro país. Digo que será ahora porque hasta hoy el Alcalde de Sabadell no ha tenido empacho alguno en destacar sus diferencias políticas con ese ejecutivo tantas veces como le ha parecido oportuno. Y ahora, desde una autoridad moral que él supone que tiene, nos dice a todos al lado de quién tenemos que estar. Pues que se lo guarde.
El ministre de Foment José Blanco ha dit fa unes hores que cada cop sembla més clar que el greu accident succeït la passada revetlla a Castelldefels va ser degut a una imprudència. Aquesta és la conclusió a la que està arribant la investigació que es va posar en marxa a partir dels testimonis d’aquella nit.
De confirmar-se definitivament aquest extrem ens trobem davant d’una desgràcia molt difícil de valorar. Per un costat hi ha la necessària solidaritat amb els familiars i amics de les víctimes. Però d’un altre no hem de perdre de vista que els fets són molt greus i que podrien haver estat més greus encara. No hem d’oblidar que el tren que passava per l’estació i va frenar abruptament en trobar-se de sobte un grup de persones sobre les vies portava una gran quantitat de passatge i també ells van estar posats en risc per unes circumstancies de les que només en són culpables les persones que es van saltar les normes. No era una via a la que t’hi trobaves sense adonar-te’n. Com s’ha vist a les imatges, s’havia de saltar una alçada important per a baixar.
En societats com la nostra ens hem acostumat a admetre que les normes no són una obligació sinó un suggeriment.
Como una tiene amigos en todas partes (afortunadamente) hace tiempo que le estaba pidiendo a una de mis amistades que me dejara ver una estupenda colección de videos a los que tiene acceso. Se trata de los primeros programas que l’Ajuntament de Sabadell difundió a través de la jovencísima televisión local de la ciudad. En aquellos momentos el espacio se llamó “Sabadell és noticia” y a ellos acudían los regidores de la época a informar sobre la gestión de gobierno.
Pude ver a un Toni Farrés en plena forma explicando los objetivos para una legislatura acabada de estrenar e, igualmente, me encontré con algunos de los responsables de áreas de entonces a quienes hace mucho tiempo que no veía. Por ejemplo, me chocó encontrarme con Antonio Fernández, la persona a la que Farrés encargó que pusiera las bases de un área que estaba plenamente por inventar: la participación ciudadana. Un concepto que han manipulado, arrastrado y pervertido hasta perder todo su sentido los gobernantes actuales.
Muy poco se parece lo que se estaba comenzando a construir con lo que ahora nos encontramos. Nada que ver aquellos proyectos de consell de districte con los organismos en que finalmente se han convertido. Unos espacios en los que todo es apariencia pero donde manda siempre el mismo; el gobierno y su partido. Y el que no esté de acuerdo ya sabe lo que le toca.
Una de las cosas que me llamó poderosamente la atención es el aspecto de los regidores de la época. Una absoluta sobriedad que contrasta con el estilazo que se gastan los concejales socialistas.
La revetlla de la nit de Sant Joan va deixar un balanç d’incidents no massa important a Sabadell, tret d’un que sí que ens va preocupar molt. M’estic referint a l’incendi que va patir la masia de Can Gambús.
L’edifici s’ha hagut d’apuntalar per a evitar esfondraments i estava prevista ahir la visita de tècnics municipals per a fer una valoració dels danys.
No està de més recordar que aquest edifici va estar habitat molts anys per uns masovers que s’encarregaven del seu manteniment. Ells el van tenir conservat fins que un dia, d’una forma més que qüestionable, van ser desallotjats d’allà. M’ha vingut al cap l’entrevista que vaig llegir aleshores feta al masover i que deixa molt clar què va passar i quin paper va jugar (i juga) el nostre ajuntament en tot això.
http://cac.drac.com/200705/20070512.html
Hi ha més del que sembla en aquestes paraules del masover. Molts dels que llegeixin l’entrevista deuen entendre perfectament el que diu i el que no diu. Per què aquestes presses per a que sortissin d’allà?
Tot es va justificar per les obres que s’havien de fer al parc de la zona i va tornar a començar el carrusel de promeses. L’Ajuntament va anunciar fa dos anys que s’hi instal·laria la nova seu de l’Oficina Comarcal del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural a la comarca. En concret el director de serveis territorials del departament, Jaume Balagué, va anar molt més enllà encara. Va afegir complagut al costat del regidor sabadellenc Ricard Estrada, que hi hauria també la seu de l’Agrupació de Defensa Forestal o els productors de la Mongeta del Ganxet que és aquella varietat de mongeta que es conrea al Parc Agrari.
Com totes les coses que anuncia el govern de Sabadell són fum, no podia passar res més que la masia s’acabés cremant; n’era la conseqüència lògica.
Recordaba recientemente Elvira Lindo en su columna de EL PAÍS (el diario favorito de Manuel Bustos, como todo el mundo sabe) un suceso que define lo que ha sido práctica habitual entre muchos alcaldes de España.
El Ayuntamiento de Madrid utilizó el presupuesto del popular Plan E de Zapatero para obras fundamentales como coger la estatua de Colón y desplazarla 50 metros más allá en la misma plaza. Esa decisión acabó en las páginas del Financial Times puesta como ilustración de un artículo sobre el gasto desmedido de Ayuntamientos y Comunidades.
En nuestra ciudad podemos encontrar múltiples ejemplos. Aceras que se acaban de reformar y se vuelven a levantar sólo unas semanas más tarde. O los muchísimos semáforos que se compraron y repartieron por toda la ciudad y que, una vez colocados, funcionan unos días y luego se cierran. No nos quejaremos del buen número de esos artefactos que se clavaron en la fallida reforma de la Gran Vía y que están siempre apagados. Pero sí nos quejamos de que se hubiera decidido su compra gastándose un millón de euros de los FEIL para comprar un buen número de unidades de uso más que cuestionable.
Un govern perdut amaga que no vol austeritat; que el que necessita són 20 milions d’euros. Al temps el conseller Nadal, de qui depenen moltes de les inversions previstes, no es compara amb Bustos. Diu que ell és com “Antoni Farrés”.
“Conec un planeta on hi ha un senyor de color vermell fosc. No ha olorat mai cap flor. No ha mirat mai cap estrella. No ha estimat mai ningú. No ha fet mai cap altra cosa que sumes. I tot el dia repeteix, igual que tu: “Sóc un home seriós! Sóc un home seriós!”, i amb això s’infla tot d’orgull. Però no és cap home, és un bolet!”
Mentre em mirava ahir Joan Manau al ple de l’Ajuntament de Sabadell em venia al cap aquest fragment d’El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry. Cadascú té els seus referents i aquests són els meus. Ja em perdonaran que no citi Kant. Ni tampoc Groucho Marx, que és el que fa l’alcalde quan posa cara d’intel·lectual.
Tampoc voldria repassar exhaustivament el Ple d’ahir. Fa massa dies que estem parlant d’austeritat i no li vull concedir al govern ni una ocasió més d’utilitzar aquesta paraula referida a cap actitud relacionada amb els del PSC-PP. Els regidors d’aquests grups van cometre ahir la seva enèsima presa de pèl als ciutadans. Fa dies que parlen de plans d’estalvi, de sacrifici, de retallar “l’estat del benestar” i de coses d’aquestes que no saben el que signifiquen. I al final tot s’ha traduït en allò que ja ens esperàvem: el PSC i el PP es van posar d’acord per a votar conjuntament a favor de diversos punts i altres van sortir amb els vots del PSC en solitari en no necessitar-ne més.
La típica estratègia del govern de Sabadell és la d’amagar darrera d’un assumpte principal la seva autèntica intenció.
Per exemple avui, quan estiguis llegint aquest post, s’estarà celebrant o haurà acabat el Ple extraordinari que té com a punt principal, aparentment, l’aprovació del “pla d’austeritat”.
Tot i que aquest sembla l’aspecte fonamental, la reunió d’avui té una “torna” amagada. Creiem que s’ha de parar especial atenció al punt 6è de l’ordre del dia d’aquest Ple. L’Ajuntament sotmetrà a votació i aprovarà amb el recolzament del PP (i desconeixem si potser amb algun grup més) la petició d’un crèdit de 20 milions d’euros. Ho justifica dient que el volen “per finançar inversions municipals”. Però saben que no és així.
Dicen que la cara es el espejo del alma. Pues esta es la de estos dos cuando anunciaron el otro día lo que llaman (y mal) su plan de austeridad municipal.
Yo me pregunto: si me tuviera que agachar para atarme un zapato y tuviera que pedirle a alguien que me sujetara la cartera ¿se lo pediría a estos? Pues ellos tienen parte de mi dinero, el que les doy para que lo gasten con buen criterio. Y así nos va.
Después de tanto ruido, tantas declaraciones y discursos, resulta que sólo se han visto capaces de conseguir un recorte de 3 millones de euros para este año. Tanto tiempo pensando que Joan Manau no tenía sentido del humor y resulta que es un cachondo.
El plan de austeridad que el gobierno de Sabadell se ha visto obligado a preparar a empujones es el más miserable de todos los ayuntamientos que han comenzado con los recortes. Y el menos socialista también. Manuel Bustos ha sido incapaz de recortar allí de donde hubiese sido necesario y ha decidido que sean los trabajadores del Ayuntamiento los que paguen los excesos de este gobierno. El 43% del recorte sale directamente de sus bolsillos, de la reducción de sus salarios.
Qui vulgui estar al dia de tot el que passa a la ciutat haurà de deixar la feina, enviar els nens a unes colònies i abandonar la parella una temporadeta (o ella t’acabarà deixant a tu).
Estan passant moltes coses aquests dies i és difícil arribar a entendre-ho tot.
Totes les administracions públiques estan fent un esforç per veure què es pot retallar dels seus respectius pressupostos. No hi ha massa per inventar i les receptes són les mateixes a tot arreu. Però a Sabadell no és exactament així. Resulta que aquí l’oposició ja fa molt temps que anava dient que tot aquest sistema no era sostenible. Al damunt, com són uns pesats i estan convençuts de que ells han de fer aportacions en positiu, ja anaven proposant mesures d’estalvi urgents. Però el govern ho anava tirant tot enrere i els escarnien als Plens.
Muchos han oído hablar estos días por primera vez de los “flashmob”. Se trata de una coreografía que un grupo de gente (cuanto más numeroso mejor) lleva a cabo en algún lugar público de una forma que parezca espontánea pero perfectamente sincronizada.
La moda ha llegado a tal extremo que hasta la Consellera Montserrat Tura, dando muestras de su buen humor, protagonizó una variante llamada Lipdub (una mezcla entre hacer un playback y sincronizar una coreografía) junto a un buen grupo de funcionarios de su departamento.
Uno tiene la sensación de que la consellera hace estas cosas porque es así. No hay nada fingido ni artificial. Bien distinto de algunos otros que quieren ser cercanos y cada día están más lejos de todo y de todos.
Comentaris recents