You are currently browsing the monthly archive for abril 2010.
Sabadell viu en un paradís continu i ja no sap com exterioritzar més la seva felicitat. És una joia compartida per tots els seus ciutadans i ciutadanes. Aquí ara fem festes cada dia per a que es trobin els de sempre i es facin petons.
Dic que aquesta és una ciutat feliç i despreocupada. Perquè només a les ciutats d’aquest perfil passen coses com les que vivim nosaltres.
Molts ciutadans hauran vist ja que pels carrers pengen banderoles que semblen convidar-los a un gran esdeveniment. La nit de la cultura, ens anuncien. Tot Sabadell en va ple d’aquests artefactes.
Doncs hem d’aclarir-los que no, que no els estan convidant a res. A ells no, és només per als “elegits“.
S’assembla a aquelles festes dels monarques dels contes. En ells la noblesa feia les seves festes dins dels seus palaus mentre la gent només tenia dret a ser al carrer veient el luxe dels que entraven i sortien i mirant per les finestres dels castells mentre escoltaven la musica des de fora. Tenint cura de que els pixats dels de dins no els caiguessin al damunt. No n’hi havia de banys aleshores i tot havia de volar per la finestra.
Manuel Bustos s’ha desfet sempre en agraïments al Govern de Catalunya per la inversió que està fent a Sabadell amb les obres del Metro.
Em produeix una enorme vergonya el nostre Alcalde cada vegada que fa el numeret de donar les gràcies com ho fa aquell vassall a qui el senyor ha tocat amb la mà i li fa entrega d’una propina immerescuda.
El que va fer la Generalitat és planificar una obra que el Vallès necessitava. I que no tanca, ni de lluny, el dèficit en infraestructures que pateix l’àrea més poblada de Catalunya fora del cinturó de Barcelona. Perllonga la xarxa de tren a Sabadell i Terrassa creant noves estacions i trencant la vella política de centralitat.
En la línea de la pornografía sentimental que tanto les gusta, la regidora María Ramoneda ha publicado una carta en el Diari de Sabadell en la que por fin dice lo que piensa sobre toda la polémica del caso Sant Oleguer. En conclusión es una mezcla de intento de dar pena (comienza aludiendo a sus 72 años) y un encadenado de insultos como no habíamos visto jamás antes en la ciudad firmados por una persona con responsabilidad pública.
La señora Ramoneda, que en estos meses ha reducido su actividad pública a la mínima expresión, lanza ahora duras afirmaciones en este redactado. Acusa a ICV-EUIA de haberla difamado, de haberla insultado, de sembrar contra ella “la negra sombra de la duda”. De ejercer contra su persona una “oposición rabiosa” y traspasar todos los límites por “fines electorales“. Les acusa de haber “atentado contra su honor y su dignidad sin reparar en el coste personal y emocional que eso suponía“. No se detiene ahí; dice que todos los concejales de ese grupo “por siempre jamás tendrán su honor manchado” y afirma que “son capaces de todo al precio que sea“.
Hem assistit als aplaudiments del govern a Maria Ramoneda però, ¿per què hi faltava Montserrat Capdevila? ¿Ha donat uns motius al partit de Sabadell i uns altres de diferents a la direcció nacional per a justificar que no hi era?
Hem sentit al govern fent valoracions sobre el cas de Sant Oleguer però el PSC local, que fa rodes de premsa per a valorar qualsevol cosa que hagi sortit dels jutjats, segueix sense dir ni una paraula al respecte. ¿Per què han quedat muts? ¿Per què, portes endins, se’ls veu tan poc feliços de la manera com s’ha procedit a l’arxiu de les diligències?
La millor definició del que no poden ser els poders públics locals me la dóna aquest matí un important Bufet d’advocats de Barcelona que coneix molt bé l’Ajuntament de Sabadell amb qui s’ha vist les cares en algun cas anterior. Però en aquesta ocasió l’assumpte no fa referència a la nostra ciutat sinó a Sant Fost de Campsentelles.
Resulta que un decret de l’alcaldia d’aquest municipi va acordar que s’havien de repercutir als veïns les obres d’urbanització fetes a dos polígons de la localitat. Aquestes van ser adjudicades per 1.300.000€. El cas és que quan ara els mateixos ciutadans han fet comptes del que els han cobrat, la xifra que els ha sortit és de 2.642.247€.
Expliquen els advocats que quan els veïns demanen, en pura lògica, que volen veure els números per a repassar-los la resposta ha estat una citació intimidaria al jutjat de pau i els amenaça amb una querella criminal contra les persones que han demanat revisar els comptes.
La força d’un Ajuntament que compta amb els seus advocats i tot el seu potencial econòmic contra uns veïns que exigeixen transparència.
Ahir al matí una delegació d’aquests i un advocat es van apropar a l’Ajuntament per a presentar 300 instàncies demanant aclariments per aquest ball de xifres. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
El diario EL PAÍS informaba ayer de la actividad desarrollada el sábado por la presidenta del PP catalán junto a su máximo representante en Badalona. Se dedicaron a recorrer las calles de esa localidad distribuyendo unos folletos que, bajo el título, “No queremos rumanos” Alícia Sánchez Camacho y Xavier García Albiol repartían por el mercado de esa población. Entre otros contenidos asociaban la idea PP=Seguridad y prometían que si ganaban las elecciones municipales “podremos salir por el barrio con la seguridad de no ser acosados o atracados. Quien viva en Badalona tendrá que adaptarse a nuestras normas y costumbres“.
Esta repugnante forma de hacer política ha asustado incluso a los líderes nacionales del partido. La vicesecretaria de organización y electoral del PP Ana Mato dijo ayer en Madrid que ellos no respaldaban esa campaña.
A la misma hora nuestro alcalde se paseaba por las calles de Sabadell buscando amigos en la “Festa de la diversidad“. Rodeado de su Corte habitual (Manau, Sánchez, Piedrafita, Paco Fernández…) buscaba repartir saludos entre los muchos vecinos de otros orígenes que llenaban el recinto. No estuvo mucho tiempo por allí; los presentes estaban más interesados en las danzas que se bailaban en el escenario que del señor de la chaqueta clara que te daba la brasa como te pusieras a tiro. Y a Manolo si no le bailan a él, si no es el centro de la fiesta, coge su scattergories y se marcha por donde ha venido.
Los aplausos con que fue recibida la regidora María Ramoneda tras conocerse la decisión de la fiscal de Sabadell sobre el Complex de Sant Oleguer han representado el mejor retrato de la declaración de principios de nuestros socialistas.
El gobierno del PSC de Sabadell puso de manifiesto el jueves que el President Montilla nos mintió el pasado 8 de noviembre en su discurso de clausura de la IV Convención Municipal de su partido.
Montilla pidió perdón a los ciudadanos aquél día por los casos de presunta corrupción que les han salpicado como organización, en particular el asunto de Santa Coloma que acababa de descubrirse por entonces. Ante 1800 alcaldes y concejales de su partido, varios de los de nuestra ciudad entre ellos, habló de “tolerancia cero” y aseguró que veríamos cómo actuaría “con contundencia para dignificar la función pública”. No sólo eso, dijo también que había que inyectar una buena dosis de “revitalización y regeneración política”.
Telecinco ha estat responsable de que incorporéssim al nostre llenguatge moltes expressions que han fet fortuna. Hem de reconèixer que darrerament la més prolífica en fabricar-les era la seva “star” Belen Esteban. ¿Qui no ha sentit algun cop el crit de “por mi hija maaato”, “¡andreíta cómete el pollo!” o el seu inoblidable “¡ni que fuera yo Bin Laden!”.
Però no va ser precisament ella la que dissabte en va incorporar una més a la cultura popular.
La periodista Maria Antonia Iglesias, la que fou totpoderosa cap d’informatius de la única televisió existent en els primers temps del felipisme, TVE, en va engaltar una de nova que la premsa ha recollit aquesta setmana.
Al començament del programa “La noria” i asseguda amb ¿l’humorista? Pedro Ruiz la va deixar anar en meitat d’un tens “cara a cara” entre tots dos. Explica el periodista Ferran Monegal que la Iglesias fa servir aquesta expressió “quan maregen la perdiu sobre qualsevol tema i no contesten a la pregunta bàsica”. És aleshores que diu allò de “pero… ¿es puta o no es puta?” En aquest cas tot va acabar com el rosari de l’aurora ja que era massa llaminer per a Ruiz no acabar dient-li a la seva oponent “senyora Iglesias, pero ¿es puta o no es puta usted?” Aquesta aleshores es va aixecar i es va acabar el debat.
Fíjense en esta fotografía. En cada rostro y cada expresión. No se nos tiene que olvidar. Cuando pase el tiempo estoy seguro que la vamos a recordar.
La presencia de todos estos regidores, de todos y cada uno de ellos, representa el aval a una forma de hacer política. A una manera de entender las formas democráticas. Por supuesto que están en su derecho y lo ejercen de este modo. Pero es muy importante que nos quede claro a todos que tal día como ayer estaban en esa fotografía.
Las imágenes significan mucho en política. Lo saben bien, por ejemplo, Bush, Blair y Aznar y su recordada reunión de las Azores entre otras, ¿no?
Suponen tomas de posición en asuntos concretos. Uno puede llegar a pensar que dentro de determinados grupos existen distintas sensibilidades o formas de entender la política. En el gobierno de Sabadell no es así. Podemos verles con sus caras sonrientes o de aprobación. Y en medio de todos ellos, vestida de fucsia y luciendo la chaqueta que tantas veces pensó que se pondría cuando llegara ese día (que sabía que iba a llegar), María Ramoneda.
El pasado 17 de febrero publicamos un post titulado ¿final para el conflicto de Sant Oleguer?
http://sabadellhadecanviar.wordpress.com/2010/02/17/¿final-para-el-conflicto-de-sant-oleguer/
Dijimos que el día anterior hasta tres veces nos habían asegurado que estábamos a punto de conocer el desenlace del culebrón en que se había convertido el asunto de los pisos tutelados del Complex de Sant Oleguer.
El portaveu de l’Entesa per Sabadell, Isidre Soler, reivindicava recentment la lluita que aquesta formació havia seguit per tal d’aconseguir el soterrament de la via del tren al barri de Gràcia. Aquesta no era una ocurrència de darrera hora dels entesistes. Ells ja la van plantejar a la Generalitat l’any 2006 convertint-la en una al·legació al projecte de perllongament dels FGC. Posteriorment, a instàncies també de l’Entesa, el ple municipal de febrer de 2007 va aprovar una moció reclamant el soterrament de les vies.
L’Entesa celebrava el compromís del departament de Política territorial i obres públiques de la Generalitat que va signar el protocol corresponent amb l’Ajuntament de Sabadell en una nota feta pública fa uns dies però manifestava la seva preocupació per les “condicions” que s’han expressat: la Generalitat només pagarà el 50% del cost de l’obra. La resta haurà de sortir de les butxaques municipals, i estem parlant d’una xifra que no serà inferior, en cap cas, dels 12 milions d’euros. Més aviat ens temem que es tracta d’una quantitat molt superior.
Un lector d’aquest bloc penjava aquest cap de setmana un article a l’apartat dels comentaris. Es tractava d’una reflexió signada per Manuel Navas, sociòleg i membre de l’Entesa per Sabadell, que va ser publicada fa uns dies al Diari de Sabadell.
En ella el senyor Navas insta a la creació d’una gran coalició que aculli tota l’oposició, des de CiU a la CUP, incloent-hi ICV,EUIA, l’Entesa i ERC. Apunta la conveniència d’arribar a un acord de tots ells en el programa electoral, els mecanismes d’elecció del/de la candidat/a i de confecció de la llista, i els acords sobre l’abast de la coalició.
Comentaris recents